L’única pau possible a Líbia és derrocar Gaddafi i els saquejadors imperialistes

El paper determinant que juga Gaddafi –i és a causa d’aquest paper que hi ha una intervenció imperialista- és el del primer dictador que, després de la caiguda de Ben Ali i Mubarak, va optar per transformar les repressions indiscriminades que van utilitzar tots ells en una guerra civil oberta contra la revolució. La seva voluntat de mantenir l’ordre proimperialista de la zona no es va limitar a l’oferta de suport a la repressió tunisiana de Ben Alí, ni a la cruel repressió inicial que enllaçava amb els 1.200 assassinats d’ara fa 15 anys a la presó d’Abu Salim, sinó que apostava decididament per convertir-se en el tallafocs determinant de les revolucions democràtiques. No era només mantenir-se en el poder, sinó ser l’exemple del futur d’altres revoltes a la zona. Perquè tingués èxit en aquest paper contrarevolucionari, l’imperialisme va esperar setmanes que Gaddafi colpegés durament el camp revolucionari amb les seves forces terrestres i aèries i les milícies mercenàries -molt més ben equipades amb armes pesades. Era el paper que es deixava jugar a Gaddafi, un pas més enllà del que ja estava fent des de mitjans dels 90 tant en política antiterrorista com en immigració o en els negocis petroliers -com ha recordat Gaddafi mateix aquests dies.

L’imperialisme intervé quan: 1, Gaddafi ha amenaçat d’entrar a Bengazi “com Franco a Madrid”; 2, la revolució, acorralada a la capital rebel, es prepara per una resistència que amenaça d’enquistar la situació –Gaddafi duia una setmana bombardejant Misrata i no havia aconseguit prendre-la; i 3, quan el moviment s’estén i es radicalitza: l’emirat de Bahrain havia hagut de demanar que entressin tropes saudites per procedir a massacrar la Plaça de la Perla, mentre s’aguditzava la situació al Iemen, s’incrementava la tensió al Marroc i Jordània, començava a Síria… L’imperialisme decideix intervenir per agafar directament les regnes de la situació: frena i afebleix Gaddafi mentre amb l’embargament d’armes a la revolució li impedeix imposar-se a les tropes del règim. L’imperialisme intenta així forçar un acord negociat per recompondre un règim garant dels seus interessos econòmics i restablir l’estabilitat de la zona.

Totes les posicions que no posen a les mans de les i els revolucionaris libis les armes necessàries per defensar la seva revolució, ja sigui amb una argumentació o amb una altra, es posen al servei de mantenir l’statu quo de la zona, és a dir, el que és favorable a l’imperialisme. Comencem per la mentida imperialista que aquesta intervenció és per “raons humanitàries”. Ja el primer moment que es va començar a parlar de la possibilitat de declarar una zona aèria d’exclusió sobre Líbia, les mateixes autoritats del Pentàgon van sostenir que per engegar una resolució com aquesta s’hauria de destruir el sistema de defensa aèria líbia i que això obligaria a portar a terme bombardejos aeris que inevitablement implicarien la mort de civils. Ara l’imperialisme està aplicant aquesta resolució i massacra civils en nom de “defensar civils”. Malgrat això no fa gaire dies al Iemen els assassins d’Ali Abdal•là Saleh van disparar sobre les masses desarmades matant més de cinquanta persones. A Bahrain la monarquia segueix degollant civils. I, on eren els i les partidàries de “l’ajuda humanitària” quan les bandes de Ben Ali i Mubarak massacraven civils? Els sionistes d’Israel cometen matances sobre els civils palestins/es des de fa dècades i ara tornen a endurir els bombardejos sobre Gaza: per què Obama, Sarkozy o Cameron no declaren una zona d’exclusió aèria sobre Israel? Així, al Parlament Europeu els partits “d’esquerres” que van votar a favor de la “intervenció humanitària” –Die Linke d’Alemanya, el Front d’Esquerres de França, el Bloc Esquerra de Portugal, Iniciativa per Catalunya-Verds, etc- amb el líder anarquista del 1968 i actual dirigent dels Verds, Daniel Cohn-Bendit, al capdavant, una vegada més han demostrat el seu posicionament al costat dels seus imperialismes.

En la votació de la resolució 1973 al Consell de Seguretat de l’ONU que imposa la zona d’exclusió aèria a Líbia es van abstenir la Xina, Rússia, Alemanya, Brasil i l’Índia. Encara més responsabilitat van tenir els membres permanents del Consell, la Xina i Rússia, que no van usar el seu dret de vetar la resolució. Aquests governs s’amaguen darrere dels EUA, Gran Bretanya i França per no atraure la reacció contrària dels pobles àrabs, als països dels quals busquen nous mercats i fonts petrolíferes. La mateixa hipocresia és vàlida per al govern turc: si el primer ministre Erdogan, en comptes de cridar Gaddafi per pregar-li que dimitís pacíficament i d’abstenir-se –en primera instància- en la votació de la participació de l’OTAN en l’operació militar, enviés un nou vaixell militant com el “Mavi Marmara” a la revolució líbia, seria molt més efectiu per derrocar el dictador.

Encara més vergonyós és el suport que “els socialistes del segle XXI” de l’ALBA, liderats per Fidel Castro i Hugo Chávez, han donat des del principi al règim dictatorial de Gaddafi. La seva posició l‘han represa sota diferents formes partits i grups d’esquerres que argumenten:

* Que la guerra és una agressió imperialista de “sang per petroli”. Però l’imperialisme no agredeix Gaddafi per antimperialista, ni pel control directe del petroli –com va fer amb Saddam-, sinó perquè aquest no pot garantir l’estabilitat econòmica i política que uns i altres anhelen. Són les dues cares d’una ofensiva contrarevolucionària. La primera va començar el 17 de febrer quan Gaddafi va massacrar els i les manifestants a Bengazi; la segona el 18 de març, amb la intervenció imperialista.

* Que no va haver-hi cap revolució: de vegades es parla d’un cop d’estat de sediciosos, recolzat per l’imperialisme; altres es qualifica de guerra tribal, també de sectors proimperialistes. Però, ben al contrari, van ser les massacres de les manifestacions en ciutats com Trípoli i Bengazi que van provocar la divisió de l’exèrcit i que una part dels oficials es passessin a les files revolucionàries. D’altra banda, si les tribus de la zona de Bengazi són clarament proimperialistes, sembla estrany que l’imperialisme no se n’hagi assabentat i no derroti Gaddafi totalment per posar els seus esbirros al seu lloc. Que sectors proimperialistes al final acabin imposant-se és possible, però encara no dominen la situació i per això l’imperialisme desgasta la resistència.

Les posicions que s’oposen a la intervenció però no a Gaddafi, són el flanc esquerre de l’imperialisme que diuen que combaten, perquè intenten legitimar el dictador que li fa el joc.

Qualsevol variant de donar suport a una intervenció militar dels governs burgesos, donar suport a Gaddafi, acceptar l’embargament a totes dues parts i proposar una sortida negociada com fan els i les pacifistes… no és res més que negar el que des del principi van demanar les i els revolucionaris libis: armes per defensar-se. S’han de denunciar els governs, com el de Zapatero, que van rebre la sol•licitud d’armes i van respondre que la resolució de l’ONU decretava l’embargament a totes dues parts. S’han d’exigir “armes per a la revolució líbia”. Una campanya al voltant d’aquesta consigna llançada per tots els partits que es diuen d’esquerres no només mobilitzaria la classe obrera europea, sinó sobretot l’àrab –i en primer lloc la tunisiana i egípcia-, creant una pressió prou forta sobre els governs com per tenir conseqüències concretes i efectives.

Ara els imperialistes estan discutint i negociant amb oficialistes i representants del CNP el futur de Líbia. Amb o sense Gaddafi? Una única Líbia, o en dues parts? Qui s’hi quedarà i amb quins recursos? Quins països la controlaran i quines zones? Amb els bombardejos volen fer callar la revolució líbia –i àrab per extensió- i passar-la a les mans de la diplomàcia secreta. Aquesta negociació amb l’imperialisme està destinada a no acabar amb el règim de Gaddafi, sinó amb reformes per maquillar l’aparell de l’estat, però no pas amb una ruptura democràtica. Igual que sectors del CNP van cridar a la intervenció imperialista, és molt possible que negociïn no enderrocar el règim, de fet una part del mateix CNP en són antics col•laboradors. Les fronteres, una vegada més, es dibuixaran a les taules dels polítics i generals imperialistes i seran servides al poble libi en la safata de “l’ajuda humanitària”.

Els pobles del món, i sobretot els i les treballadores àrabs, ho han de veure i desmuntar aquest parany. El dret a l’autodeterminació de Líbia pertany només al poble libi, a la revolució líbia –amb els objectius democràtics que s’ha fixat. Amb tota la nostra força hem de parar la intervenció imperialista a Líbia, que té com objectiu bloquejar el procés revolucionari avui a Líbia, demà al Iemen, demà passat a Síria… i que afecta a tothom.

Fora Gaddafi! Armes per a la Revolució líbia!

Visca la revolució àrab!

Comité Enlace Internacional