El 9 d’abril el poble islandès va
tornar a rebutjar en
referèndum, per un 60%, el
pagament amb diners públics
de la factura del rescat
financer. Per segona vegada es
negaven a pagar els 3.500
milions d’euros que els
governs de Gran Bretanya i
Holanda reclamen a l’estat
islandès per la caiguda del
banc Icesave, una filial online
d’un dels tres bancs que van
fer fallida el 2008, i als i les
clientes britàniques i holandeses
dels quals els seus
respectius governs van decidir
compensar els dipòsits
perduts. Contra tot pronòstic i
contra les crides de tots els
partits del parlament de
Reykyavic, que apostaven pel
pagament, el poble islandès
insisteix a buscar una altra
sortida a la crisi, que no passi
per carregar-la sobre les
espatlles dels i les
treballadores.

Per comprendre la història de la
crisi islandesa cal remuntar-se al
2005, quan el país tenia el PIB per
càpita més alt del món, un baixíssim
deute públic i alts nivells d’educació
i salut. Rodrigo Rato, aleshores director
de l’FMI, posava el «Tigre
Nòrdic» com a exemple dels beneficis
del lliure mercat. El 2003 el sistema
bancari havia estat privatitzat.
Amb tot just 320.000 habitants, els
banquers islandesos van voler
aprofitar la liberalització financera: el
sistema bancari islandès va passar
d’ocupar-se del mercat domèstic a
servir d’intermediari per altres
països, els escandinaus i el Regne
Unit principalment, comprant els
actius més «tòxics».

El 2008, pocs mesos abans del
crack, els instituts econòmics
ultraconservadors encara posaven
d’exemple un sistema en el qual els
impostos al treball eren del 36%
mentre que els del capital no
superaven el 10%. Però en qüestió
de mesos Islàndia va passar de ser
un país desenvolupat a la fallida. Els
tres principals bancs, Kaupthing,
Glitnir Bank HF i Landsbanki Islands
HF, van fer fallida l’octubre de 2008
després d’acumular un deute de
61.000 milions de dòlars, equivalent
a 12 vegades el PIB del país.
Només 5 anys després de la seva
privatització van haver de tornar a
ser nacionalitzats, la borsa es va
tancar després d’enfonsar-se un
70%, i el govern va demanar un
fons de rescat al Fons Monetari Internacional.
El govern va compensar
els i les clientes islandeses, però
va afirmar que no tenia diners para
rescabalar les estrangeres. Els
governs de Gran Bretanya i Holanda
van compensar els dipòsits a la
seva ciutadania i van reclamar el
«deute» a l’estat islandès.
Com afirma Alejandro Baeza1
«Islàndia, per descomptat, representa
un dels grans episodis de
catàstrofe econòmica de tots els
temps. La seva economia, capaç
de brindar a la seva població un
nivell de vida decorós, va ser
segrestada de forma efectiva per
una combinació
d’ideologia de lliure
mercat i capitalisme
amiguista».

El govern del conservador
Geir H.
Haarden no va poder
resistir la força de les
mobilitzacions al
carrer i va dimitir en
ple. Es van celebrar
eleccions que van
dur al poder una
coalició de
socialdemòcrates i
verds. El nou
executiu va insistir a
pagar, forçat per l’FMI que va congelar
la seva «ajuda» (per un import,
curiosament, equivalent al del
suposat deute) i la Unió Europea va
presentar un pla pel qual cada
islandès/a hauria de pagar una suma
de 12.000 euros en 15 anys per
pagar «el deute», amb els interessos
del 5,5%. La gent va exigir un
referèndum i el resultat, l’abril de
2010, va ser concloent: 93% contra
el pagament.

A més va
començar el processament dels
principals executius financers per la
seva responsabilitat en la crisi. I es
va muntar una comissió ciutadana
triada per sufragi universal per
esmenar la constitució i evitar que
es repeteixin els errors del passat.
Un any més tard el poble ha tornat
a rebutjar en referèndum el
pagament, ara en condicions menys
«oneroses». I mentrestant, què ha
passat amb la economia? L’any
2010, amb les «ajudes» congelades,
el PIB es va recuperar en el darrer
trimestre i s’espera que aquest any
es tanqui amb un creixement del
3%. La corona ha caigut un 40%,
cosa que va comportar un increment
de les exportacions, es va aplicar
una política de limitar les retallades
en el sector públic, hi ha un alt
endeutament de les famílies, però
almenys es manté l’atur a nivells del
7%. Això no és cap panacea, però
no té cap comparació amb Irlanda,
que va entrar a pagar el rescat
financer.

Després del «no» en el segon
referèndum els gurus del
neoliberalisme criden ara que els
jutges hi intervinguin. Holanda i el
Regne Unit han anunciat que duran
Islàndia als tribunals. L’agència de
qualificació Standard & Poor ha
amenaçat ràpidament de revisar a
la baixa el ‘rating’ del país. Però, per
sobre de lladrucs i amenaces, el
poble islandès -encara
que colpejat
per la crisi- està
demostrant que no
és certa la
disjuntiva entre
caos o condicions
de l’FMI i rescat de
la banca.

Notes:
1 A l e j a n d r o
Baeza, «La crisi
d ’ I s l à n d i a » , a
Rebelion.org