La visita a començaments de novembre de Juan Carlos I a Ceuta i Melilla aparentment va aixecar onades d’indignació i declaracions violentes d’alts càrrecs del govern del Marroc. Però sota aquesta aparença no només hi havia la unitat d’interessos estratègics que els uneixen des de fa anys, sinó també conjunturals pel que fa a l’impacte mediàtic d’aquesta visita en concret. Els de la Casa Real eren obvis, perquè responien a l’intent de rentar una imatge que s’estava deteriorant les setmanes anteriors –Jueves, crema de fotos, crítiques des de la dreta…- amb un bany de multituds. Això estava garantit amb la població dels enclavaments militars de Ceuta i Melilla, l’existència mateixa dels quals depèn d’un règim que, com el franquisme, garanteix militarment la usurpació al seu amo legítim: el Marroc. En canvi, no han estat tan obvis els interessos del règim alauita en una moguda mediàtica que aixecava una cortina de fum molt útil per intercanviar la legitimació internacional de la seva usurpació del Sàhara a canvi de vendes a l’imperialisme i de reconèixer el sionisme.

Les dates

El 6 de novembre era l’aniversari de l’inici de la Marxa Verda amb la qual va començar l’ocupació militar marroquina del territori del Sàhara després de la retirada de l’Estat espanyol i de lliura-lo al Marroc i Mauritània en l’Acord de Madrid. D’ocupador a ocupador: l’escàndol de la visita a Ceuta i Melilla desviava l’atenció de la neteja ètnica amb napalm i fòsfor blanc de la població sahraui a mans del règim alauita, per assentar mitjançant successius murs la colonització civil.

Però a més, aquest any era especialment important pels plans del Marroc pel que fa al Sàhara, que vol legitimar la seva ocupació d’una vegada per sempre.

L’ONU, encara que militar i políticament ha ajudat a consolidar l’ocupació (cascos blaus de l’operació MINURSO, Plans Baker I i II…), no l’ha legalitzat, ignorant l’annexió mitjançant l’informe del 19/4/06 i la resolució 1754 que reconeixen el dret a l’autodeterminació del Sàhara. Com en el cas de Palestina, l’últim pla proposaria la creació de dos estats separats per un mur de N a S amb una escassa sortida al mar per als sahrauis de tot just 10 km. Però ni així ho accepta Mohamed V, que a l’abril va presentar una contraproposta d’annexió total a canvi de la creació d’una autonomia per al Sàhara com a província marroquina. Malgrat tot, de moment, el pla no tenia suport al Consell de Seguretat.

El Sàhara: moneda de canvi de l’espoli imperialista

L’Acord pesquer entre l’Estat espanyol i el Marroc de 2006 va ser el primer reconeixement internacional sòlid sobre el qual Mohamed V construiria el seu pla d’autonomia. En ell el govern espanyol reconeixia el Marroc com a “administrador” del Sàhara i no com a ocupant, a canvi de saquejar les aigües territorials sahrauis.

D’altra banda, segons Afrol News i la publicació de maig del 2007 del diari israelià Maaref, abans del debat sobre el Sàhara al Consell de Seguretat, el Marroc va desplaçar una delegació a Tel Aviv demanant al lobby jueu que recolzés el seu projecte d’autonomia al Sàhara i pressionés Bush perquè els EUA abandonessin la seva posició de “neutralitat”. A canvi, Mohamed V assumia el compromís de reconèixer l’Estat d’Israel i, en tant que president del Comitè per l’Alliberament d’Al Quds (Jerusalem), reprendre relacions diplomàtiques entre Israel i els països àrabs, trencades des del començament de la Intifada.

El setembre, segons el web “El Marroc digital” –patrocinat pel ministeri de Cultura espanyol-, a la reunió dels Ministres d’Exteriors de la UE amb 13 països mediterranis (el Marroc, Algèria, l’ANP, ...) la comissària europea de Relacions Exteriors, Benita Ferrero-Waldner, hauria declarat que estava “encantada” amb “l’esforç de la UE cooperant amb els seus veïns en favor de la lluita contra el crim organitzat, el medi ambient i l’energia, la democràcia i l’educació”, després d’informar del procés que condueix a la signatura d’un “estatut avançat d’associació” amb el Marroc previst per l’octubre de 2008, cosa que el convertiria en soci privilegiat de la UE.

Més recentment la visita de Sarkozy a finals d’octubre, no només havia reforçat el règim antidemocràtic marroquí que continua reprimint el seu propi poble, sinó que va donar suport explícitament al pla d’autonomia proposat pel Marroc, comprometent-se a avalar-lo a l’ONU. A canvi, va comprometre la inversió de 3000 milions d’euros en la construcció del TAV per part de les multinacionals franceses i d’un acord entre el grup nuclear francès Areva i la Companyia de Fosfats del Marroc, per elaborar urani a partir de l’àcid fosfòric. L’explotació de les reserves saharauis de fosfats proporcionarien 6000 milions de tones d’urani, que és el doble de les reserves mundials d’aquest mineral.

Els moviments de l’imperialisme per avalar un règim que sistemàticament reprimeix el seu propi poble -com l’1de maig passat o les recents càrregues contra les manifestacions de l’ADPM-, no són nous. Al contrari, mentre Mohamed V segueixi ocupant el Sàhara i reprimint brutalment a uns i altres, és la millor garantia “d’estabilitat” que li convé al saqueig imperialista. Els treballadors marroquins i el poble sahraui tenen davant seu el mateix enemic, i l’alliberament dels uns no serà sense el dels altres. Com deia Marx “Un poble que oprimeix un altre poble no pot ser lliure”. No al pla d’autonomia del Marroc: Sàhara lliure! Prou de repressió: detinguts al Marroc, llibertat!