Articles d'actualitat de la UIT-QI




Articles d'actualitat sobre Ucraïna



NI OPRESSIÓ PATRIARCAL NI COLONIAL: TOTES AMB PALESTINA! PER UN MOVIMENT FEMINISTA ANTIIMPERIALISTA I INTERNACIONALISTA!



Esteu aqui : Portada » Activitats i Campanyes » UIT-QI

Declaració del CEI

Gaddafi perd Trípoli; ara els toca a Assad i Saleh

CEI, 5 de setembre de 2011




La dictadura de 42 anys de Gaddafi s’ha enfonsat amb una guerra civil de 6 mesos. La derrota d’aquesta dictadura sagnant és una victòria del poble libi i un pas endavant per al procés revolucionari àrab. No obstant això la participació de les forces de l’OTAN i el control per l’imperialisme de l’adreça del CNT, s’alcen com un obstacle que el moviment rebel ha de superar per fer triomfar la revolució i destruir completament el vell règim.

La revolta popular a Líbia va començar el febrer 2011, just després de les revolucions a Tunísia i Egipte. En una primera etapa les masses líbies van organitzar manifestacions pacífiques als carrers, com les de Tunísia i el Caire. Gaddafi va respondre amb una forta repressió massiva i va emprar mètodes de guerra civil que van convertir les manifestacions democràtiques en una revolta armada. La primera reacció de l’imperialisme va ser posar-se al costat de Gaddafi, el dictador que els 90 havia millorat les relacions amb l’imperialisme i que a partir de 2000 es va convertir en fidel aliat seu.

L’imperialisme, tant nord-americà com europeu, va guardar silenci durant setmanes perquè Gadafi pogués desgastar el procés revolucionari libi i es desenvolupés una direcció burgesa alternativa i pro imperialista en el camp rebel. Però davant la imparable extensió de la revolució al Magrib i l’Orient Mitjà, i quan l’imperialisme es va adonar que Gaddafi ja estava perdent la capacitat de defensar els interessos del capitalisme mundial a la zona, els EUA i la UE van decidir intervenir directament en el procés revolucionari. Així que les massacres que Gaddafi va començar a posar marxa el 17 de febrer contra les masses líbies i els bombardejos aeris que l’OTAN va començar a llançar el 18 de març contra les tropes gaddafistes, formaven les dues cares de la contrarevolució a Líbia.

Ara, després de la derrota de Gaddafi, el que determinarà la destinació de la Revolució líbia són les milícies armades. De moment qui té a les mans el poder real no és el Consell Nacional de Transició (CNT) sinó els comitès formats per les milícies armades. L’avanç o reculada del procés revolucionari dependrà de la posició política prenguin aquests comitès. L’objectiu principal del CNT és, després de redactar una Constitució i convocar les eleccions en un termini d’un any, dissoldre els comitès i desarmar les milícies. Per al CNT això seria la “transició ordenada” cap a un nou ordre burgès al país i posar fi al procés revolucionari. Per això, per nosaltres, els i les revolucionàries socialistes, la fi de la intervenció militar de l’imperialisme, la defensa de les milícies armades i els comitès populars, la constitució d’un govern responsable davant elles, i l’elecció d’una Assemblea Constituent independent i sobirana són les reivindicacions més importants perquè avanci la revolució líbia.

La repressió massiva i brutal i els mètodes de guerra civil que Gaddafi va desplegar contra les masses van ser un exercici exemplar a seguir per altres dictadures agonitzants a la zona i formava una barrera de foc davant la revolució àrab. Per això la derrota de Gaddafi pot donar un nou impuls a les masses que estan lluitant contra Bashar al Assad a Síria i Abdullah Saleh al Iemen. Sobretot a Síria, on les masses estan lluitant heroicament des de fa cinc mesos contra el règim dictatorial d’Assad, que s’inspira en les tècniques de Gaddafi de massacrar indiscriminadament el poble mobilitzant l’exèrcit.
A Síria, al principi, les masses exigien reformes democràtiques del règim i no reclamaven la destitució d’Assad, però l’atroç repressió de les manifestacions pacífiques pel govern ha estat un element determinant perquè el procés revolucionari comencés a posar-se com a objectiu la caiguda d’Assad i el seu règim.
La dictadura d’Assad, mentre aplicava la violència de l’estat contra les masses, també anunciava i prometia canvis democràtics en el règim per enganyar-les. L’abolició de la Llei de l’estat d’emergència, atorgar ciutadania als i les kurdes -que formen el 10% de la població nacional-, aprovar diverses lleis sobre el multipartidisme i la llibertat de premsa, van ser els intents del Govern sirià per desviar l’atenció de les masses mobilitzades. Però al mateix temps, després de cada “reforma” el Govern augmentava la repressió contra el poble i desplegava noves matances en diverses ciutats.

Des del principi de les mobilitzacions populars a Síria s’estima que el règim ha matat més de tres mil persones i n’ha fet “desaparèixer” desenes de milers. Però la repressió i les matances no han pogut eliminar la determinació de les masses sinó que les ha ajudades a superar la por que imposava el règim des de fa gairebé mig segle. D’altra banda l’imperialisme, d’acord amb la seva posició davant el procés revolucionari àrab, des del principi es va alinear amb Assad contra la revolució. L’imperialisme, juntament amb els països “forts” de la regió, com Israel i Turquia, i malgrat els conflictes intestins davant els processos revolucionaris democràtics a la zona, va optar per recolzar Assad en els seus esforços per integrar Síria en el camp mundial del capitalisme neoliberal i millorar les seves relacions amb l’imperialisme. No obstant això quan Bashar al Assad, com Gaddafi a Líbia, es va manifestar incapaç de gestionar la crisi política del règim, l’imperialisme va començar a demanar la dimissió d’Assad i a imposar sancions econòmiques a Síria.

Els EUA, pels seus greus problemes econòmics a casa i reticent a obrir un nou front polític i militar a la zona, ha atorgat un paper decisiu a Turquia en la coordinació de la “transició ordenada” siriana. El primer ministre turc, Tayyip Erdogan, que fins fa quatre dies anomenava “germà” a Assad, i el govern del qual prenia el règim sirià com un aliat estratègic, va començar a impartir lliçons sobre els beneficis de les “reformes democràtiques” al govern sirià, alhora que va allotjar les organitzacions de l’oposició siriana per forçar la sortida d’Assad i va donar recer als refugiats àrabs que fugien de la repressió a les ciutats frontereres. El Govern turc, més aviat preocupat per les inversions turques a Síria i per les repercussions emancipadores que la revolució siriana pot tenir entre el poble kurd sirià, ara està enviant a Damasc els “darrers advertiments” de l’imperialisme i dirigint la formació d’una oposició burgesa i pro imperialista a Síria.
Encara que no està descartada una intervenció militar de l’imperialisme a Síria, no sembla ser una opció immediata tant per la crisi econòmica que l’imperialisme està vivint, com per la reacció que pot provocar entre les masses àrabs i palestines a la zona. No obstant això, l’imperialisme que intenta sumar en el seu haver el procés libi, pot desplegar l’OTAN per intervenir a Síria en el moment que es vegi ineficaç per dominar la revolta de les masses, i per això cal estar alerta davant aquesta possibilitat. Des del Comitè Internacional d’Enllaç fem una crida a totes les organitzacions obreres i populars a lluitar contra qualsevol intervenció imperialista a Síria i a recolzar el poble sirià contra la dictadura bonapartista d’Assad. El futur de Síria només pot el pot determinar el poble sirià.

En opinió nostra, la principal debilitat de la Revolució siriana és la manca d’una direcció organitzada de la classe treballadora, encara que les masses obreres i populars estan participant activament en les mobilitzacions. Com s’ha vist en les revolucions tunisenca i egípcia, a part de les mobilitzacions de les masses als carrers i places, les vagues polítiques dels treballadors han estat elements decisius en la derrota dels règims dictatorials. De fet la falta de direccions obreres i socialistes és la principal debilitat de tot el procés revolucionari. Perquè es realitzessin veritablement les aspiracions democràtiques dels pobles del Magreb i l’Orient Mitjà i perquè les revolucions segueixin fins que les reivindicacions econòmiques i socials de les masses estiguin satisfetes és imprescindible que els òrgans populars i obrers prenguin el poder amb les seves pròpies mans amb una direcció de la classe treballadora revolucionària i internacionalista. La principal tasca dels i les internacionalistes revolucionàries és recolzar la construcció d’aquest tipus de direccions en les revolucions.

Comitè Internacional d’Enllaç

5 de setembre de 2011

Anar a la versió en castellà