L’última ofensiva israeliana
contra la franja de Gaza, que
va deixar 170 morts i va sembrar
la destrucció, ha estat una
demostració de força militar.
Però aquest poder no amaga el
debilitament d’Israel en una
regió sacsejada pels processos
revolucionaris. A diferència del
que va passar en 2008-2009
quan l’exèrcit israelià va entrar
a la franja i va assassinar a
1.500 palestins, aquesta
vegada no va haver-hi invasió
per terra, encara que els coets
palestins havien aconseguit
arribar fins a Tel Aviv i
Jerusalem, i es va signar una
treva amb Hamàs, basada a
alleujar el bloqueig.

Per què Israel va atacar ara? El
primer ministre Netanyahu va
prendre la iniciativa amb l’assassinat
d’Ahmed Jabari, cap militar
d’Hamàs, amb qui s’estava
negociant una treva indefinida. No
per casualitat (com fa 4 anys), l’atac
arribava a dos mesos de les eleccions
a Israel, com la millor campanya electoral
de la dreta de Netanyahu, que
ara concorre en coalició amb
l’extrema dreta de Lieberman. En
aquesta ocasió, a més, Netanyahu,
que havia donat suport a Romney
en la campanya nord-americana,
volia comprometre Obama en el
suport incondicional a Israel.

El segon dia dels atacs, una
delegació de mandataris de 17
països àrabs, inclòs el primer
ministre d’Egipte, visitava la franja
exigint un alto al foc. Ningú va
trepitjar Gaza fa quatre anys i la dictadura
de Mubàrak es va
encarregar de mantenir tancada la
frontera mentre els soldats israelians
massacraven a la població: les
fortes protestes contra aquesta
política còmplice van suposar un
fort desgast per al règim. Avui, els
processos revolucionaris han
trencat el marc de seguretat en què
vivia Israel des de fa quaranta anys:
la causa palestina sempre ha tingut
un fort suport entre els pobles, però
Ben Ali, Gadafi, Mubàrak i Baixar
al Assad eren els garants de la
seguretat d’Israel.

El cas d’Egipte és el més clar:
després dels acords de Camp David,
que van segellar la pau amb
Israel, la casta militar amb Mubàrak
al capdavant, es va convertir en el
primer receptor d’ajuda econòmica
nord-americana. Posteriorment
Egipte va començar a vendre gas
a preu de saldo a Israel, a través
de l’oleoducte del Sinaí, que pateix
desenes d’atacs cada any. Després
de la revolució, el president Mursi,
lligat als Germans Musulmans, ha
tingut una política ambigua: ha
ratificat els acords amb Israel, però
ha aixecat parcialment el bloqueig
de la franja, encara que ha destruït
gran part els túnels de contraban
pels quals entraven aliments i armes.
Davant l’últim atac de Gaza,
Mursi sabia que no podia repetir la
política de Mubàrak: molt a prop
està el record de les mobilitzacions
massives i l’assalt a l’ambaixada
israeliana d’el Caire. Si els atacs
s’haguessin allargat o si s’hagués
produït la invasió per terra, la pressió
de les mobilitzacions sobre Mursi
hauria estat insuportable, més quan
encara no ha aconseguit estabilitzar
el nou règim.

Egipte, amb l’aval d’Estats Units,
ha estat clau per frenar l’agressió
israeliana (i també per pressionar a
Hamàs i aturar el llançament de
coets) i això el va reforçar, fins el
punt que Mursi es va veure amb
forces per, dos dies després, donar
un cop de mà atribuint-se poders
absoluts per imposar la nova
constitució. A Israel, encara que la
treva va ser criticada per alguns
sectors ultres, semblaria que l’atac ha reforçat electoralment a
Netanyahu, que pot dir que ha
destruït la capacitat militar d’Hamàs.

El front palestí

Però l’onada revolucionària a la
regió també ha tingut el seu
impacte en el front intern palestí.
El més important és la ruptura de
la direcció d’Hamàs amb el règim
sirià de Bachar al Asad, que pinta
la bandera palestina en els tancs
que massacren a la seva població.
A diferència de Hezbol•là, el seu
dirigent, Khaled Meshal, va abandonar
Damasc i va declarar que
els palestins no poden estar al
costat d’un règim criminal.
L’atac a Gaza ha tornat a posar
a Hamàs al centre de la situació,
enfront d’Al Fatah i l’Autoritat Palestina,
que van quedar en segon
terme. Van ser molt importants les
manifestacions a Cisjordània en
solidaritat amb Gaza, que
demostren que la ruptura entre els
dos territoris és més cosa de les
direccions que de la gent.

Abu Mazen, president de
l’Autoritat Palestina, va voler
reprendre la iniciativa amb la
petició del reconeixement de Palestina
com a estat observador de
l’ONU. Aquí sí que va tenir el
suport d’Hamàs, cosa que obre
la porta a l’acceptació pels
islamistes de les fronteres del 67 i
per tant de l’estat d’Israel. La
votació a l’ONU va tornar a evidenciar
l’aïllament d’Israel,
sobretot per la pèrdua de suports
a Europa: 138 vots a favor, 41
abstencions (amb Alemanya i Gran
Bretanya) i 9 en contra (Israel,
Estats Units, Canadà, República
Txeca i cinc petits estats). El
reconeixement és simbòlic – passar
de «territori ocupat a estat ocupat»,
és un discret premi de consolacióperò
podria obrir les portes de la
Cort Penal Internacional per jutjar
als israelians per crims de guerra.

La reacció israeliana no es va fer
esperar: Netanyahu, acorralat, va
anunciar l’ampliació de les colònies
amb tres mil nous habitatges en
una zona particularment sensible,
que dividirà Cisjordània en dues
parts. Un altre cop es demostra
que la solució de dos estats (sobre
el paper, la que va votar l’ONU) és
totalment inviable sobre el terreny. No
hi ha cap altra sortida que la
recuperació d’una Palestina laica
democràtica i dels treballadors en tot
el seu territori històric. Les revolucions
a la regió obren una nova perspectiva
en aquest camí.