La majoria de veus de l’esquerra
europea i llatinoamericana -sota la
influència política del castrochavisme,
que tenia lligams amb els
règims de Gaddafi i Baixar al Assadvan
desconfiar (o van condemnar)
des de l’inici de l’onada
revolucionària al Pròxim Orient i el
Magrib. Un any després de l’esclat
revolucionari, el triomf electoral
d’Ennahda a Tunísia i dels Germans
Musulmans a Egipte els va servir
suposadament per fer bons els seus
pronòstics que la “primavera àrab”
es transformaria en un “hivern
islamista”. Cegues a la dinàmica de
la lluita de classes, aquestes
visions, avui, són incapaces
d’explicar el nou cicle que s’ha obert
en els últims mesos: els governs
islamistes s’enfronten a grans
mobilitzacions al carrer i la qüestió
palestina s’ha ficat de ple en el
procés.

Els islamistes
es desgasten al poder

El caràcter espontani de les revoltes i el
fet que no hi havia una alternativa a
l’esquerra organitzada va fer que els
islamistes -que havien pogut funcionar en
la clandestinitat sota la dictadura, però no
van encapçalar la revolta- fossin l’única
força política de l’oposició capaç de
capitalitzar les eleccions a Tunísia i Egipte.
Les eleccions es van utilitzar com el
tallafocs de la revolució: la burgesia i
l’imperialisme volien frenar abans que
s’acabessin de desmantellar els aparells
dels vells règims i el terreny electoral era
el més desfavorable per als revolucionaris.
La gent tenia grans expectatives que els islamistes, després d’anys de
presó i persecució, quan
arribessin al poder donarien sortida
a les reivindicacions que havien
conduit a la revolta: pa, justícia
social i llibertat.

Però les limitacions dels nous
governs d’Ennahda i els Germans
Musulmans s’han vist ben aviat:
han mantingut les polítiques
neoliberals de les dictadures,
continuen dessagnant l’economia
amb el pagament del deute (a
Tunísia el deute extern s’ha
multiplicat per 3 des de les
eleccions, el mateix que en els 23
anys de la dictadura de Ben Ali), i
no han adoptat cap mesura per
millorar les condicions de vida. El
govern d’Egipte ha ratificat els
acords amb Israel i el de Tunísia
ha renovat la relació preferent
amb la Unió Europea.

Aquests governs, quan s’han
vist qüestionats han repetit els tics
repressius contra els manifestants
o la premsa. A Tunísia, l’episodi
de Siliana (1), amb la policia
atacant amb bales de goma les
protestes d’un poble per reclamar
llocs de treball i la dimissió del
governador (300 ferits, una vintena
de joves que van perdre un o els
dos ulls) n’ha estat l’últim exemple.
A Egipte el president Mohamed
Mursi va haver de cedir davant
les mobilitzacions contra el decret
que li atorgava poders absoluts i
s’ha trobat amb un 67%
d’abstenció i un 35% de vot No al
referèndum per ratificar la
constitució islamista.

Contra les negres profecies de
l’esquerra que nega la realitat de
la lluita de classes quan no li
convé, no hi ha hivern islamista,
sinó que els islamistes al poder
s’han desgastat molt ràpidament.
Perquè amb el derrocament dels
dictadors es va perdre la por i les
masses van viure l’experiència
que la mobilització ho pot tot, i no
estan disposades a vendre barata
la seva revolució. Estem davant
d’una revolta permanent que té
per motor unes necessitats no
resoltes (i que no es poden satisfer
dins de l’actual sistema) i que,
amb avenços i retrocessos, crema
ràpidament els cicles i acumula
capital polític. L’ànima de la
revolució, els joves aturats sense
recursos i les seves mares, els
estudiants, els treballadors, van fer
saltar la tapa de l’olla pressió que
eren les dictadures de Ben Ali i
de Mubàrak i continuen lluitant
per uns drets que el capitalisme
els nega. Aquestes revoltes són
un procés obert i el deure de tot
revolucionari és mirar de contribuir
a que no s’aturin.

L’altre tret significatiu de tot el
procés ha estat el seu caràcter
internacional. Els avenços en un
país s’estenen i alimenten el
conjunt i a l’inrevés: els joves
tunisians han seguit amb atenció
el qüestionament del govern
d’Egipte i tothom mira cap a Síria.
L’afebliment i probable final del
règim de Baixar al-Assad -com
abans ho va ser el de Gaddafisuposaran
un nou impuls.

Palestina entra en escena

Com analitzavem al LI 120, la
reacció a l’última ofensiva
israeliana sobre Gaza va fer
evident que les revoltes també
han obert una nova situació per a
la causa palestina, perquè han trencat el marc de “seguretat” en
què s’ha mogut Israel els últims
quaranta anys. El sionisme ja no
té el fidel aliat Mubàrak per reprimir
les masses egípcies i el nou
govern del Caire ha d’actuar sota
una gran pressió del carrer.

El procés obert de revolucions
en la zona a permès -com deiematurar
una massacre a Gaza,
com la de fa quatre anys. Alhora
creixen les mobilitzacions que
trenquen la divisió de papers i
zones de control que s’havien
repartit Hamas (Gaza) i Fatah
(Cisjordania). L’exigència d’unitat
davant de l’enemic israelià i imperialista
que reclama el poble té
essencialment aquest component
de recomposició de la unitat entre
Gaza-Cisjordània per recuperar
la lluita contra l’ocupació.
Però alhora l’entrada en escena
dels palestins aporta un
component antiimperialista indiscutible.
Anys de lluita i patiment
del poble palestí han demostrat la
connexió d’Israel amb els Estats
Units i les altres grans potències.

En el cas palestí no hi marge per
les ambigüetats que l’imperialisme
ha utilitzat en altres països i que
han generat il•lusions esperant
ajuda d’occident als processos
revolucionaris. A Síria aquestes
il•lusions van crear una paràlisi i un compàs d’espera
que es va trencar
després de l’estiu:
la presa de
consciència que
l’ajuda militar exterior
no arribaria (que
Síria no era Líbia) va
impulsar una
reactivació de lluita
amb els propis
mitjans que
disposava la
resistència i
L’Exèrcit Sirià
Lliure. En aquest
context, la
resistència armada
ha arribat a les portes
de Damasc, el
cor de la dictadura,
cosa que ha forçat
Rússia, els Estats Units i la UE a
començar a preparar-se per una
més que previsible caiguda de
Baixar.

En aquest procés Baixar al-
Assad s’ha tret definitivament la
careta d’antisionista i ha reprimit
sense escrúpols els camps de
refugiats palestins a Síria, com
Yarmouk als afores de Damasc,
que havien obert les portes als
sirians que fugien dels combats i
a combatents de l’Exèrcit Sirià
Lliure. Després que gairebé totes
les faccions dels palestins de Síria
s’hagin posat del costat de la
revolució i de les massacres de
l’aviació siriana contra els seus
camps de refugiats.... quin
argument li queda a l’esquerra
que defensava Damasc com a
règim antisionista? Ignorant un
altre cop la realitat que no quadra
en els seus esquemes, tornen a
aixecar els mateixos fantasmes
per a la Síria sense Baixar que
van esgrimir per a la Líbia sense
Gaddafi, uns pronòstics que
tampoc no s’ha confirmat (veure
article de José Diaz a LI 119):
règim islamista, partició del país,
invasió imperialista, caos i
enfrontament ètnic... De fet són
els mateixos arguments del propi
Baixar.

El drama és que aquesta no és
una polèmica teòrica, sinó que els
dubtes sembrats pel castrochavisme
sobre les revoltes al Pròxim
Orient i el nord d’Àfrica han generat
desconfiança i desmobilització i
estronquen la imprescindible
solidaritat internacionalista. És molt
fàcil criticar l’avenç islamista després
de deixar sols els revolucionaris. I a
Síria ja van 75.000 morts.

(1) Veure article de Santiago Alba
http://luchainternacionalista.org/
spip.php?article1676