Els mitjans de comunicació i els
fòrums internacionals presenten el
conflicte d’Azawad o del Sàhara
tuareg (anomenat des del
colonialisme del «nord de Mali»)
com a producte de la proliferació del
terrorisme salafista. S’accentua el
discurs de la por, es multipliquen les
notícies sobre l’aplicació de la xaria
(llei islàmica), sobre els segrestos de
turistes i cooperants occidentals, la
destrucció de mausoleus, les
amputacions de mans a
prespumtes lladres, o les fuetades
com a càstig per a l’adulteri.

Evidentment no es pot dubtar de
l’existència d’aquests fets a
l’Azawad i al nord d’Àfrica en general,
igual que a molts altres països
del món. Però no s’ha de caure en
simplismes i representacions
basades en la por, que només
serveixen per justificar l’agressivitat
de la neocolonialització i assegurar
la continuïtat i la persistència de la
tradició imperialista explotadora de
les riqueses naturals, les terres i els
mercats dels pobles sotmesos.

Tampoc ens hem de deixar portar
per les lectures d’aquells que intenten
posar al mateix sac les revoltes
emergents del Nord d’Africà i l’Orient
Mitjà i el que està succeint al Sahelsaharià.
Tot i que tenen en comú
l’exclusió social, la reivindicació del
poble tuareg es remunta més de
cinquanta anys enrere,
concretament a quan la França
colonial dóna el primer pas
destrossant la integritat territorial
dels tuaregs amb l’invent de les
fronteres i els nous Estats actuals, i
annexionant Azawad a Mali en el
marc de la independència a les
colònies de l’època.

Alguns trets de la història i
potencialitats naturals i
econòmiques

L’Azawad constitueix un territori
original dels Imuixaq, un dels quatre
grups humans del Poble tuareg que
forma part de la gran família amaziga
que habita el Nord d’Àfrica des de
fa més de 8oo.ooo anys. Aquest
territori desèrtic i àrid s’estén sobre
una superfície de 860.000Km2
aproximadament, dues vegades la
de França, amb una població de
gairebé 1.300.000 persones (cens
de Mali, 2009).

L’intel•lectual i investigador de
conflictes i ètnies Jean Veyrac
qualifica aquest desert com a
gegantesc amb horitzons infinits i
impenetrables i explica ha conegut
al llarg de temps una successió de
períodes d’humitat i sequera. Tot i
l’hostilitat de la seva geografia, va
conèixer moltes onades
d’immigracions des del Nord durant
el primer mil•leni abans de Crist.
Matitza que l’expansió de l’Islam al
Sàhara i Sahel va ser possibilitat per
les rutes i desplaçaments
comercials regulars dels segles VIII
i IX després a través del Sàhara,
quan els principals Estats de la
mediterrània occidental i Espanya
competien per establir aliances amb
les tribus locals del Sahel i Sàhara
amb la fi de controlar les rutes
caravaneres principals i importar l’or
que necessitaven per encunyar la
moneda.

Pel que fa al colonialisme francès
al país tuareg, és una política
antiga. Aquesta capítol ja va
conèixer molt intents d’agrupacions
i divisions traumàtiques per als
pobles autòctons de la regió, a base
d’interessos econòmics i polítics
colonials. En aquest sentit i a part
de l’annexió d’Azwad a Mali, gran
injustícia per a la població
azawadenca, la França colonial, en
el marc de la seva ambició de controlar
tot el Sàhara, va intentar crear
 l’any 1957- l’Organització Comuna
de les Regions Saharianes
(OCRS), amb el qual buscava conglomerar
la regió de l’Àfrica Occidental
«Francesa» (AOF) i la regió
d’Àfrica Equatorial «Francesa» (AEF)
en un mateix glop territorial colonial
sota el seu control.

Les poblacions tuaregs han sigut
sempre lligades a la seva llibertat,
independència, i el seu mode
d’organització social i política propi.
A aquests valors es deuen l’orgull
envers al seu mode de vida i el rebuig
que no deixen de manifesta a tota
forma de dominació colonial i
governació aliena.

A nivell de la riquesa mineral, si
avui dia Mali es considera el tercer
productor d’or després de Sudàfrica
i Ghana, és gràcies al país
de l’Azawad. Aquesta i altres
riqueses naturals han obert i
continuen interessant les
multinacionals que veuen en
l’Azawad un nou Iraq, amb poca
població per molts recursos
naturals. Com a exemple, l ‘àrea
de Tomboctou és molt rica en guix,
una de les matèries primeres que
es fan servir en la fabricació de
ciment, amb una reserva aproximada
en 35.000 tones. L’Azawad
també té petroli: es primeres
conques descobertes es troben a
les àrees de Taoudenni, Gao,
Tamesna i Nara, amb dipòsits
importants de 2 a 5 km de
profunditat. Un altre recurs mineral
escàs a nivell mundial és l’urani.
Algunes fonts estimen el potencial
d’aquesta substancia a 200 tones
només al jaciment de Samit, a la
regió de Gao.

La lluita i el moviment per
l’alliberament d’Azawad

El Moviment Nacional d’Alliberament
d’Azawad (MNLA), té les arrels
en les insurreccions del conjunt dels
tuaregs contra l’ocupació colonial
que tenien com a projecte global la
independència política de tot el
territori tuareg a principis del segle
XX. Però en les últimes dècades,
la reivindicació tuareg ha anat
canviant de forma i contingut per
passar d’insurreccions generals a
reivindi-cacions més específiques.

El primer aixecament que coneix la
zona va ser a l’any 1963 quan els
tuaregs de l’Adag es rebel•len contra
la imposició de les fronteres entre
Mali i Algèria, que els pren una
part del seu territori i els separa dels
tuaregs d’Ahaggar. Davant la
repressió contínua de l’exèrcit de
Mali contra una població sense defensa
durant els últims 50 anys, els
moviments de rebel•lió de l’Azawad
i també a la banda de Níger
s’uneixen el 1990 per revin-dicar una
autonomia regional a l’estat de Mali, però sense qüestio-nar les fronteres
post colonials. En arribar a 2012, el
moviment MNLA, format pels tuaregs
de l’Azawad armat darrera de
l’enfonsament del règim de Muamar
el Gadafi, reivindica explícitament la
independència d’Azawad que va proclamar
unilate-ralment el 6 d’abril.

Tot i la línia política republicana, laica,
plurico-munitària (Tuaregs, Peuls,
Maures, Àrabs, Songaïs, Kuntas) i
d’acord amb els principis del dret internacional,
la proclamada recent
nascu-da República d’Azawad no ha
tingut cap reconeixement per part
de la comu-nitat internacional. Per
assolir els seus objectius, l’MNLA
sempre preval el diàleg, i el demana
cons-tantment a les autoritats que el dominen
i envaeixen, siguin de Mali o de
França.

Mali, govern i exèrcit, i la
seva política envers el poble
tuareg azawadenc

El poble d’Azawad fidelment al seu
valor de llibertat, mai va acceptar la
seva annexió política i territorial de
l’any 1960 a l’estat de Mali. Ho documenten
els manifestos dels caps
de les tribus i el moviment d’alliberament
d’Azawad, que parlen de
massacres i humiliacions, i fins i tot
de genocidis, a mans de l’exèrcit de
Mali en nom del seu Estat. A títol
d’exemple, destaquen les massacres
dels anys 1963, 1990, 2006,
2010. D’altra banda, amb cada
sequera aguda, com les dels anys
1967, 1973, 1984, 2010; el govern
central de Mali donava l’esquena a
les demandes de socors i d’ajuda
humanitària dels tuaregs afectats.

Aquest maltractament i indiferència
intencionats d’un govern ja arruïnat
amb corrupció, col•lusió financera i
política i de poder militar dominant,
no han fet més que fer créixer el
sentiment d’autodeterminació i
alliberament nacional i social entre
la població tuareg d’Azawad.
Els azawadencs encara tenen a la
memòria les milícies paramilitars que,
justament després l’acord de pau
signat entre els rebels tuaregs i el
govern de Mali –elegit democràticament
el 1991– van ser llançades
contra els tuaregs, i les tortures i l’exili
davant la mirada passiva de la
comunitat internacional.

Un cop més i arrel de la rebel•lió de
2007, en les negociacions entre els
tuaregs d’Azawad i Mali es va arribar
a un acord d’atorgar l’estat d’autonomia
que l’estat mai va respectar, ni
tampoc va engegar el desenvolupament
social compromès.
Així veiem com es represàlies de
l’exèrcit de Mali després de cada
rebel•lió, aixecament o negociació
han esdevingut un costum al llarg
del conflicte d’Azawad: el mateix
veiem ara a les poblacions tuaregs
intervingudes per França i
entregades als militars de Mali.

L’islamisme i els grups
Salafistes

La història dels grups islamistes
terroristes a la zona del Sàhara-
Saheliana comença el 2001 com
una mena d’expansió forçada del
terrorisme islamista que havia
dominat Algèria durant els anys 90.
El mateix any el Departament
d’Informació i de Seguretat algerià
(DRS) anuncia l’assassinat per
l’exèrcit algerià, d’un jihadista
iemenita emissari de Bin Laden a la
zona, i que pretenia vincular el grup
salafista per al combat (GSPC) a Al-
Qaeda. L’Estat algerià demanava
ajuda a Estats Units, Europa i d’altres
potències mundials per implicar-se
en la lluita antiterrorista.

Però l’equipament militar nordamericà
no va arribar a Algèria fins
després de la crisi dels ostatges de
2003, quan 32 turistes europeus
van ser segrestats al sud d’Algèria
per membres del GSPC. El fet que
el dirigent del grup segrestador
Amari Saïfi (àlies Abderrezak El Pare)
for un exmilitar algerià i infiltrat de
DRS (Malti, 2008), així com les
declaracions dels ostatges alliberats
després de negociacions amb
Alemanya revelen moltes incoherències.
Un any més tard, l’alliberament
dels hostatges a Mali i la
captura d’El Pare per un petit grup
de rebels txadians, van donar
l’ocasió al president nord- americà
George Bush de parlar de l’existència
d’Al-Qaeda al Sàhara i la
necessitat de perseguir els
extremis-tes a la banya de l’Àfrica i
a l’Atlàntic. Estats Units va enviar
tropes a la zona en el marc del programa
d’assistència militar americana
a Mali, Níger, Txad i
Mauritània. El 2006 el departament
d’Estat dels Estats Units porta al
món la notícia de la fusió entre Al-
Qaeda i el GSPC, que dóna lloc al
grup islamista Al-Qaeda al Magreb
Islàmic (AQMI).

Un dels grans reptes que té el
moviment d’alliberament de
l’Azawad, consisteix en la multiplicitat
del grups islamistes radicals al sahelsaharià.
A més d’AQMI, altres grups
radicals com Ansar Dine i El Moviment
d’Unitat per la Jihad a l’Àfrica Occidental
(MUJAO). Ansar Dine és grup
nou que va sorgir a 2012 un cop ja el
MNLA estava prenent el poder a
l’Azawad. Té com a dirigent el tuareg
Iyad Ag Ghali, ex-ambaixador de
Mali a Qatar. Aquest grup té com a
objectiu la instauració de la xaria
islàmica a Mali i a l’Àfrica de l’oest.

A l’estiu del 2012 sembla que l’MNLA
va obrir negociacions amb Ansa Dine
amb l’objectiu d’establir un Estat
republicà que satisfés el poble
d’Azawad. Però no es va arribar a
cap resultat concret, al contrari:
l’MNLA i Ansar-Dine van acabar
enfrontats en xocs armats.
Mujao és de la mateixa doctrina
salafista que els dos primers, i es
caracteritza per un projecte que
supera el d’Ansar Dine a nivell
d’ambicions i estratègies: vol establir
la xaria a tota l’Àfrica occidental,
aspira a unir tots els grups islamistes
que actuen a la regió i pretén optar
per un grau de la jihad més estricte
en l’aplicació de l’Islam. L’últim
atemptat suïcida al sud d’Algèria ha
sigut reivindicat per aquest grup com
a venjança contra la invasió francesa
actual a la zona. L’islamisme radical
en general no deixa de ser un
imperialisme expansionista que busca
unificar i dominar el més possible
de pobles per imposar-los un sistema
únic que és la dictadora islamista
que oprimeix i mata la diversitat i les
llibertats individuals i col•lectives.

França i la seva intervenció
colonialista a l’Azawad

Una simple mirada a la trajectòria
del conflicte del Sàhara i Sahel evidencia
la falta de voluntat, per part
de les potencies imperialistes, a arribar
a una solució justa i definitiva, i
el gran interès a mantenir-hi un
ambient inestable i manipulable. La
influència estrangera a l’Azawad va
començar per les intervencions
constants dels serveis secrets
d’Algèria, de Líbia i de França que
utilitzen els rebels tuaregs en benefici
propi, i els divideixen en grups rivals
que es neutralitzen uns a altres.
Després, es van estendre a la
implantació de grups islamistes per
part d’Algèria i amb la complicitat de
l’occident.

L’islamisme ja és una realitat del
Sahara i Sahel, sota aquest pretext
i el de combatre el terrorisme al
«Nord de Mali» i amb l’objectiu de
recuperar la «integritat territorial» de
Mali, França engega la seva intervenció colonial unilateralment el 13 de gener passat a la
zona. La invasió francesa va tenir després el suport logístic,
tècnic i financer de l’OTAN, l’ONU i altres Estats europeus,
africans i d’altres punts del món. Així la Comunitat Econòmica
Dels Estats de l’Africa de l’Oest (CEDEAO) participa en aquesta
operació amb 5.000 militars, el doble dels efectius aportats
per França.

Abans de la intervenció francesa, els Estats del nord de la
zona de guerra també tenen el seu paper rellevant en el
conflicte. Algèria donava suport a Ansar Dine per evitar un
Estat d’Azawad independent que li podria aixecar rebel•lions
similars al sud del seu territori (Tuareg Imuhaq). En canvi el
Marroc va rebre visites de membres del MNLA en un intent
de pressionar la veïna i rival Algèria pel que fa al tema del
Sàhara Occidental. Malgrat això, tant els dos Estats com el
de Mauritània estan col•laborant en aquesta guerra colonial
permetent a l’aviació francesa la utilització de les seves bases
i espais.

Així es reprodueix l’escenari a la iraquiana , França reenvaeix
els desert amazic d’or líquid i sòlid per salvar el capitalisme optant
per la industria de la guerra i la reconstrucció després, ja que per
a la Unió Europea i el seu capitalisme, una oportunitat colonialista
és molt aplaudida sobretot en èpoques de crisis econòmica
com l’actual.
Com a conclusió, voldria subratllar una sèrie de punts:

 Amb aquesta intervenció, França vol reafirmar-se com a
potència colonial que té prioritat a la dominació colonial del
Sàhara i Sahel.

 El salafisme i el terrorisme islamista són ideologies
dinàmiques sense un nivell d’actituds i conductes fixes, no
tenen fronteres ni limitació d’espai físic ni de temps, per tant
no es poden combatre amb guerres i assassinant la gent.
L’únic remei contra aquests tipus de fenòmens es el
desenvolupament social i cultural social i la promoció amb la
garantia de les llibertats en els països en qüestió.

 Els colons occidentals amb el suport dels sistemes
arabistes dels països del Nord de l’Àfrica, mitjançant la seva
diplomàcia i els mitjans de comunicació –alguns per intenció
i altres per ignorància i falta d’anàlisi científica alhora de
transmetre la informació- han pogut crear expertament la
confusió al voltant de la realitat social i política actual d’aquesta
part de la Tamazgha. Per tot allò, l’opinió publica no s’ha de
deixar despistar amb els discursos dels defensors i
representants de l’ imperialisme i el capitalisme, i que mentre
que no es prengui el conflicte actual des la seva naturalesa,
és a dir un poble ocupat que busca la seva lliberta i dignitat,
no hi haurà solució ni pau en la zona del Sàhara i Sahel.

Aziz Baha, activista amazigh