El setembre de 1938 Trotski va
rebre a casa seva a Mèxic la visita
d’un funcionari de la CIO
(organització sindical dels EUA). Es
va prendre nota taquigràfica de la
discussió. Aquell mateix any es va
publicar la part de la discussió que
podia ser d’interès general, que es
troba recollida al llibre “Sobre els
sindicats” de Lleó Trotski. Aquí en
citem uns quants paràgrafs que
considerem d’actualitat. El nordamericà
és “A” i Trotski és “B”.

“A: La política del nostre sindicat
té l’objectiu d’impedir l’atur total.
Aconseguim que la feina es reparteixi
entre tots els membres del sindicat
sense reduir la paga per hora.

B: I quin percentatge dels seus
salaris anteriors reben ara els
obrers?

A: Al voltant del 40%.

B: Però això és monstruós! Han
aconseguit una escala mòbil d’hores
de treball sense variació de la
paga per hora? Però això significa
simplement que el pes total de l’atur
recau amb tota la seva força sobre
els mateixos obrers! Allibereu els
burgesos de la necessitat de gastar
els seus recursos en els aturats
fent que cada obrer sacrifiqui tres
cinquenes parts del seu salari total.
A: És que el capitalisme nordamericà
(...), pot consolar els obrers
amb l’esperança que la crisi actual
tingui un caràcter transitori i que en
un futur proper s’obri una nova era
de prosperitat? (...)

B: Però això significa que demà
els vostres obrers rebran el 30% dels
seus salaris anteriors, després el 25
i així successivament.(...)

A: Què es pot fer?

B: Sobretot cal dir a les masses
com són les coses (...)

A: I vostè què faria als EUA si fos
un organitzador sindical?

B: En primer lloc, els sindicats
han de plantejar correctament el
problema de l’atur i els salaris.
L’escala mòbil d’hores de treball,
com la que tenen vostès, és correcta:
tothom ha de tenir feina.
Però l’escala mòbil d’hores de
treball ha de completar-se amb
l’escala mòbil de salaris. La classe
obrera no pot permetre’s una
reducció contínua del seu nivell de
vida, perquè això equivaldria a la
destrucció de la cultura humana.
Cal prendre com a punt de partida
els termes mitjans de paga setmanal
més alts del període previ a la crisi
de 1929. Les poderoses forces
productives creades pels obrers no
han desaparegut ni han estat
destruïdes. Són allà. Els que les
controlen són els responsables de
l’atur. Els obrers saben i volen
treballar. Ha de dividir-se el treball
entre tots els obrers. La paga
setmanal de cada obrer no ha de
ser menor que el màxim obtingut
en el passat. Aquesta és l’exigència
natural, necessària i improrrogable
pels sindicats. Si no, serien escombrats
com andròmines velles pel
desenvolupament històric.

A: És factible aquest programa?
Implica la ruïna segura dels capitalistes.
Això podria accelerar el
creixement del feixisme.

B: És clar que aquest programa
significa lluita i no postració. Els
sindicats tenen dues possibilitats.
Una és maniobrar, retrocedir, tancar
els ulls i capitular a poc a poc perquè
no “s’enutgin” els patrons o no “provocar”
a la reacció. (...) L’altra és
entendre el caràcter inexorable de
la crisi social actual i encapçalar
l’ofensiva de les masses. (...)

A: Però quina és la perspectiva a
llarg termini? (...)

B: Evidentment, l’escala mòbil i
l’autodefensa no són suficients.
Només són els primers passos, imprescindibles
per salvar els obrers
de la mort per inanició o a mans
dels feixistes. Són mitjans de defensa
urgents i necessaris, però ells
i prou no poden resoldre el problema.
La tasca bàsica consisteix a
assentar les bases per un sistema
econòmic millor, per una utilització
més justa, racional i decent de les
forces productives en bé de tot el
poble.
Això no pot es pot aconseguir
amb els mètodes comuns,
“normals”, rutinaris, dels sindicats.
Vostè no pot estar en contra d’això
perquè sota les condicions de la
decadència capitalista els sindicats
aïllats són incapaços fins i tot
d’aturar la deterioració de les
condicions de vida dels obrers.
Calen mètodes més decisius i
profunds. La burgesia, que té el
control dels mitjans de producció i
el poder estatal, ha dut l’economia
a un estat de confusió total i sense
sortida. És necessari declarar
incompetent la burgesia i transferir
l’economia a mans noves i honestes,
a les mans dels propis obrers.
Com fer-ho? el primer pas està clar:
tots els sindicats haurien d’unir-se i
formar el seu propi “partit obrer”.

(...) La tasca del partit obrer
consistiria a prendre el poder a les
seves mans, tot el poder, i després
posar ordre a l’economia. Això significa:
organitzar tota l’economia
nacional d’acord amb un únic pla
racional, l’objectiu del qual no sigui
el benefici d’un grapat d’explotadors
sinó els interessos materials i
espirituals d’una població de cent
trenta milions de persones.”