El primer Papa llatinoamericà dels
266 que s’han triat, el primer
jesuïta, el primer argentí i el primer
a anomenar-se Francesc, va
omplir d’alegria milions de fidels.
I va encetar un debat. És possible
que s’avanci cap a «una església
per al pobres», com va dir
Bergoglio, o l’Església Catòlica
seguirà complint el mateix rol de
sempre, de suport als de dalt,
però amb una nova cara neta?
Per què el Vaticà -després de la
inèdita renúncia de Ratzinger- va
triar a un Papa de la «fi del món»?

La crisi del Vaticà

Moltes veus han assenyalat que
Bergoglio va ser designat per «passar
pàgina» de la profunda crisi que
sacseja el Vaticà i l’Església Catòlica
mundial. Els escàndols financers, de
corrupció i pedofília van envoltar la
inèdita renúncia de l’anterior Papa
Ratzinger, mai vista en més de 600
anys. Al seu torn, l’Església no s’ha
pogut escapar del procés de
decadència del capitalisme imperialista,
on cada vegada més els seus
seguidors i pobles explotats prenen
distància de la mateixa.

En aquest marc s’explica
l’assumpció de l’argentí Bergoglio -
en un continent on viu gairebé la
meitat dels 1.200 milions de catòlics
del món-. L’Església busca donar un
cop de timó, nomenant per primera
vegada un representant llatinoamericà
i de l’ordre dels jesuïtes,
intentant canviar la imatge dels seus
bisbes viuen envoltats l’or, de
l’opulència, de la corrupció i l’allunyament
de la gent. Posant a un nou
representant que mostrarà una política
més hàbil i populista que les del
Opus Dei i Ratzinger, sinònim del vell
«aparell» europeu del Vaticà.

(...) Aquest canvi d’imatge de
l’Església és una necessitat de
l’imperialisme ianqui i europeu davant
el creixent ascens de les lluites dels
treballadors i pobles del món contra
els seus plans de retallades
econòmiques. Necessiten «una
església creïble» per intentar
convèncer a les masses que deixin
de lluitar. Amb Ratzinger, aquesta
tasca era impossible. Aquest serà
el principal rol de l’actual Papa
Francesc, per la qual cosa
segurament el veurem viatjant pel
continent llatinoamericà i pel món
pregonant «la pau» i «la reconciliació»
per intentar frenar les reivindicacions
obrers i populars. (...)

Bergoglio: fidel representant
de la reaccionària Església
argentina

L’actual Papa representa a una
de les Esglésies més reaccionàries
de Sudamèrica, l’argentina, lligada
als cops militars (la «fusiladora» del
55, Onganía i la de Videla-Martínez
de Hoz), molt lluny d’un dels seus
sectors, la Teologia de l’Alliberament,
o del «progressisme» brasiler que va
empènyer la conformació d’un Partit
de Treballadors (PT) en els anys 80.
Si bé en aquesta institució hi van
haver sacerdots obrers o «villeros»,
que donaven suport a lluites populars
o democràtiques, (Angelelli, Mújica),
els seus fils van ser dirigits pels
Quarracino (monsenyor recordat per
dir que les lesbianes i gais haurien
de ser «tancats en un ghetto») o
cures feixistes com Von Wernich -
condemnat per la justícia (mai per
l’Església) per formar part dels
interrogatoris i tortures als detingutsdesapareguts-.
Tenen entre les
seves files abusadors de nens com
el Pare Grassi, (...)
Bergoglio -de qui els mitjans només
esmenten les seves característiques
«austeres»- és un populista
reaccionari recordat per la seva
pertinença a Guàrdia de Ferro -sector
dretà dins del PJ-; per treure la
protecció, durant la dictadura, a dos
capellans jesuïtes quan van ser
segrestats; per afirmar en els anys 90
«no saber res dels desapareguts» -
cosa impossible després del judici
públic a les juntes militars de 1985- i,
més recentment, per encapçalar
l’oposició al matrimoni igualitari. Per
exemple, al judici de 2010 -on va declarar
com a testimoni en la causa dels
capellans desapareguts-, va reconèixer
que li van parlar sobre desenes de
detinguts il•legals a l’ESMA; i quan van
preguntar al Bergoglio per què no ho
va denunciar, va dir que es va limitar a
informar-ne a les autoritats
eclesiàstiques, reconeixent que no va
actuar per impedir l’assassinat de milers
de desapareguts.

Cristina Kirchner: de la
salutació freda al «Papa
peronista»

Molts mitjans han assenyalat que la
designació de Bergoglio va no va ser ben
rebuda a la Casa Rosada, (...) Però el
kirchnerisme es va ressituar ràpidament
(...) com digué el filòsof de Carta Oberta,
Ricardo Foster, «no és el mateix Jorge
Bergoglio que el Papa Francesc».
És cert que el kirchnerisme va tenir
enfrontaments amb l’Església i que
Bergoglio va ser opositor a algunes de
les seves polítiques. Però les seves
«baralles» mai van ser de fons. Ja que
el govern sempre va continuar
sostenint el culte catòlic apostòlic romà
 on la jerarquia local segueix vivint dels
fons de l’Estat, amb bisbes i cardenals
percebent grans sous iguals que els
dels jutges-; dóna subsidis milionaris a
l’escola privada de la qual l’Església
actua com a patronal; (...)

Els canvis socials de fons
s’aconseguiran amb lluita i
mobilització

(...) considerem que l’Església
seguirà defensant els mateixos
interessos que va defensar durant
segles. Per això lluitem per la separació
de l’Església de l’Estat, (...).
Conscients que la classe treballadora
i altres sectors populars, només
podran trobar solució als seus greus
problemes lluitant per les seves
reivindicacions cercant una altra
societat, sense explotats ni oprimits,
que acabi amb els privilegis de tot tipus,
per un govern dels treballadors i per
una Argentina Socialista.
19 de març de 2013

Juan Carlos Giordano, (Izquierda
Socialista en el FIT)