Enrevista amb Hassan Mohamed, responsable de Relacions Exteriors del Partit d’Unitat Democràtica (PYD) i membre del Comitè de les Relacions Exteriors del Consell Suprem Kurd de Kurdistan occidental.

Lluita Internacionalista - Ens pots explicar l’experiència del poble kurd durant tot el procés de la revolució siriana?

Hassan Mohamed – En primer lloc els agraeixo aquesta entrevista. De fet, com a poble kurd, per a nosaltres la revolució va començar no el 2011 sinó el 2004. La nostra revolució va començar amb la serhildan (“rebel•lió” en kurd) de Qamishlo. Amb la revolució actual, a partir de 15 de març (de 2011), el poble kurd es va situar com a part de la revolució.

Els kurds han participat en la revolució amb la seva pròpia perspectiva. Quan va començar la revolució, els kurds van analitzar els escenaris de Síria. Doncs vam veure que sobre Síria existien imposicions de l’Islam polític i també imposicions del règim. Per això prenem una tercera via. En aquesta perspectiva, això suposa diverses dificultats. Perquè els països estrangers recolzaven a l’Islam polític. Quan tries un tercer camí, ja tens enfront a tots aquests països.

Aquests escenaris dels que parlo, és a dir, els plans de l’Islam polític i del règim, arrossegaven Síria al caos, i per això nosaltres no els hem recolzat i n’hem assumit les conseqüències. Hem determinat el nostre camí i he decidit la nostra estratègia, que es recolza sobre tres bases. La primera és que hem d’estar contra qualsevol intervenció estrangera. Segona, que aquesta revolució havia de ser una revolució pacífica. I la tercera, que la revolució no havia de convertir-se en una revolució ètnica o religiosa.

Així que decidim construir un front sirià per concretar aquestes bases de la nostra estratègia. Primer comencem a formar un fort bloc que inclou tota l’esquerra, els laics i també a tots les persones que no recolzaven al règim. En segon lloc, comencem a construir la unitat del poble kurd. I tercer, decidim el nostre projecte propi com a kurds dins del procés revolucionari.

Quant al primer punt, amb la combinació i coordinació de diferents grups unim als kurds de Síria, els àrabs i l’esquerra.

En relació al segon punt, per facilitar la unitat dels kurds, construïm un Consell Suprem Kurd. Aquest Consell es composa de dues cambres. La primera inclou 16 partits, i també diverses coordinacions de joventut. La segona és el parlament popular de Kurdistan occidental, que es va formar amb eleccions, en les quals van votar 250.000 persones per triar els seus representants. Al parlament hi treballen 17 comissions. Totes les comissions treballen per organitzar en el seu sector la vida quotidiana. Aquestes dues cambres juntes formen el Consell Suprem Kurd. Jo sóc el membre del comitè de relacions exteriors d’aquest Consell.

I quant al tercer punt, establim el projecte d’autonomia democràtica. Aquest projecte va ser alguna cosa que havíem concebut per a tota Síria, però la nostra força no arriba tan enllà, així que comencem a aplicar-lo a la zona kurda. De fet, ja intentàvem aplicar-lo des d’abans de la revolució i vam patir els atacs i repressió del règim, així que amb la revolució vam poder començar a fer-lo realitat. El projecte d’autonomia democràtica té diverses bases. Comencem a construir pas a pas aquestes bases a Kurdistan occidental. La primera és la base política, i la realitzem construint el Parlament Popular. La segona és la base social, estem en això. Després la tercera base, que és cultural, i la quarta, la defensa. La defensa conté dos components: Yekîneyên Parastina Gel (YPG), és a dir les Unitats de Defensa Popular, i les milícies per a la seguretat ciutadana. YPG és un exèrcit nacional format per defensar als kurds de Síria. El seu objectiu no és atacar, sinó defensar al nostre poble. Gràcies a aquest exèrcit vam poder resistir als atacs dels salafistes i d’Al-Qaida a Serêkaniye, que Turquia va llançar contra nosaltres.

En la situació actual, des del Consell seguim treballant en tot els camps i els kurds s’estan autogestionant. Durant el procés revolucionari vam tenir diversos problemes, alguns políticament importants. Per exemple, des de les relacions exteriors que vam tenir la impressió de que el problema kurd no forma part de l’agenda dels països europeus. No el tenen en els seus projectes. És a dir, la seva única preocupació sobre Síria és com evolucionarà el procés, quan marxarà Al-Assad; no és com aconseguiran els seus drets els pobles de Síria i els kurds. Això no els preocupa.

Un altre problema va ser la posició dels àrabs de Síria. No volien tenir-nos en compte. Incloent els grups més d’esquerra, es resistien a acceptar el tema kurd. I com a tercer problema, ens vam adonar que els grups que pertanyien a l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS) van començar poc a poc la regió kurda. Primer van intentar penetrar a la zona d’Afrin, després als barris kurds d’Alep, i també a Kobani. Analitzem les coses i decidim transformar la nostra situació en un Estat de fet.

LI - Quan els grups de l’ELS intentaven penetrar a les zones kurdes l’exèrcit del règim estava allà també?

HM – Sí, hi havia alguns soldats, però pocs, ells es preocupen més aviat dels seus centres. En el nostre Estat de fet, vam tenir diversos enfrontaments i vam expulsar-los de la zona. A partir d’allí, trobem més problemes. Per exemple, quan vam declarar el nostre Estat de fet, ningú s’ho esperava. Sobretot els països veïns, començant per Turquia. No esperaven una cosa així. Després, en la seva premsa van començar a escriure que com és que els kurds han pogut apoderar-se d’aquestes regions en un dia, formant una aliança kurda entre ells. Van llançar una campanya de propaganda contra nosaltres. I van dir que, com els kurds van treure la bandera de l’Estat sirià i havien escapat del control del règim, llavors ells (els països veïns) també tenien dret a intervenir. Però com l’equilibri de forces a Síria no ho va permetre, van començar a difondre una altra propaganda. Van dir que l’Estat sirià havia deixat a propòsit aquestes regions sota control dels kurds i que es va retirar de la zona.

Va ser una campanya fèrria d’antipropaganda, sobretot als mitjans. I Turquia va posar en marxa tot el seu lobby a Europa per esborrar-nos. Lamentablement els nostres amics de l’esquerra, no van voler treballar per explicar la nostra realitat.

Malgrat tota aquesta contrapropaganda, es van adonar que nosaltres a poc a poc vam controlar la situació, així que va començar la intervenció militar. Els grups salafistes que actuaven en nom de l’ELS van atacar un poble d’Ezidi a Afrin. Tots aquests grups operen en nom de l’ELS, i l’ELS no ho nega ni els rebutja. Al poble d’Ezidi, van dir que tothom havia de convertir-se a l’Islam. Les nostres Unitats de Defensa Popular van resistir a aquesta intervenció i els van expulsar del poble. A Alep van atacar una manifestació pacífica organitzada per nosaltres, i van matar 13 compatriotes. Vam tenir xocs molt forts amb l’ELS. Mentre, fèiem treves temporals.

L’assalt més important va ser a Serêkaniye. Allà van intentar provocar conflictes entre els kurds i els àrabs, que vivien tots junts, barrejats. Van traçar una línia entre els àrabs i els kurds. I després van atacar la ciutat amb 59 batallons, és a dir més o menys 20 mil milicians. Va ser el Front al-Nusra; tots són islamistes, salafistes i els de Al-Qaida. Els combats van durar gairebé un mes. Turquia els va donar un suport obert. Fins i tot a les ambulàncies franceses es van trobar armes. Les armes i els carros que utilitzaven aquests grups venien de Turquia.

Al final vam guanyar la batalla, i vam aconseguir aturar la guerra signant un acord amb l’ELS. A la ciutat vam formar un parlament popular compost per àrabs i kurds. Amb això, va sorgir un nou problema. Com que es van adonar que no podien amb nosaltres amb accions de guerra, van decidir imposar l’embargament contra nosaltres. El seu pla era el següent: si us condemnem a la gana, us rendireu. Amb aquest pla Turquia va tancar les seves fronteres, i l’ELS va tancar les fronteres de les zones que controlava. La regió kurda del nord de l’Iraq també va tancar les seves fronteres amb nosaltres, sota la pressió de Turquia.

Però vam trencar aquest setge amb la resistència del nostre poble en el nord i en el sud-oest. I després d’un temps, el Kurdistan Iraquià va obrir les seves portes i el nostre poble d’allí ens va ajudar. És a dir només els kurds de l’Iraq, Iran i Turquia ens van ajudar. No hem rebut cap ajuda internacional. Els kurds intenten superar la situació amb la solidaritat entre ells. Però d’altra banda, han acollit com a refugiats a més de 500 mil armenis, sirians, kurds, etc. d’altres zones de la nostra regió. I això és una forta pressió sobre nosaltres. En condicions de guerra… Vivim una situació en què cap fabrica o taller funciona, una situació molt difícil. Malgrat això seguim treballant. Creiem que ho aconseguirem. Perquè confiem en el nostre poble, en la determinació del nostre poble, tenim confiança en nosaltres. No depenem de ningú, només dels nostres amics que comparteixen els mateixos valors, els mateixos objectius democràtics, i diem que sens dubte els pobles venceran. Aquesta és la situació a Síria i la nostra realitat.