Del 21 al 27 d’abril, Javier Ballesteros, del SOC-SAT i jornaler en l’ocupació de Somonte, va visitar Catalunya.
La gira tenia la intenció d’ajudar a reconstruir una solidaritat que avui ells precisen però que en altres
moments poden necessitar els i les treballadores d’aquí. La concreció de la mateixa i la proposta de campanya
per resoldre la seva necessitat pràctica actual d’una furgoneta per poder treure la collita, va néixer de la
visita a Somonte dels nostres companys el mes anterior. La realització de la gira va ser una mostra de
treball unitari, de classe, que va recórrer des de la SEAT a les dues universitats públiques (UB i UAB),
escoles d’adults -com El Carmel a Barcelona o la de Girona-, xerrades a Vilanova, St. Pere de Ribes, Barcelona,
Viladecans, El Prat, Barberà,... fins a reunir més de 500 persones en la setmana gràcies al treball
conjunt d’un important nombre d’organitzacions que es van comprometre amb la campanya per mitjà de
xerrades o amb diners (IAC, COBAS, UM-9, Endavant, CGT -UB, SEAT, Ensenyament...-, Assemblees
Populars, propostes alternatives com els Horts Urbans... i per descomptat Lluita Internacionalista). Si
serem o no capaços d’aconseguir la furgoneta, està per veure, però el valor de la gira com a pas i punt de
fusió i solidaritat obrera està més que aconseguit. Durant la mateixa, vam entrevistar a Javier.

LI.- Com vau arribar a ocupar i
fer produir les terres de Somonte?

JB.- Amb el SAT ja havíem fet
moltes ocupacions simbòliques,
com a denúncies, esperant cridar
l’atenció dels polítics sobre la
injustícia que eren les terres en mans
de terratinents i especuladors,
moltes abandonades i nosaltres
sense poder treballar. Però no vam
aconseguir que canviés, així que
aquesta vegada, quan vam ocupar
Somonte ens vam quedar i ens vam
posar a treballar-la des del primer
dia, com una alternativa a la crisi i a
l’atur que afecta els nostres pobles.
Però també com una lluita
ideològica: per demostrar que la
podem treballar sense patrons ni
terratinents i perquè sempre hem
dit que la terra ha de ser pel qui la
treballa.

LI.- “La terra pel
qui la treballa
p o t
prendre’s
com a repartiment de la propietat
de la terra, com es planteja en el
MST de Brasil, o com a que sigui
pública amb dret a treballar-la
col•lectivament, com en les
ocupacions de l’Alt Paraná a
Paraguai: com ho plantegeu
vosaltres?

JB.- No volem la propietat de la
terra: la terra, com l’aigua o el sol,
no poden ser propietat privada, han
de ser públiques de tots. Volem el
seu ús, i això no és solament pels
andalusos, sinó que també pot venir
un català o un senegalès a
treballar-la… però quan se’n va no
s’emporta ni un bri de terra.
Pensem que el nostre deure, vers
tots aquells que van caure en les
trinxeres o van morir en els
calabossos o els que encara hi són,
és recuperar tot el que ens han
robat, i no és només la terra, sinó
l’energia, el transport, la banca,.. i
també les fàbriques, tots els mitjans
de producció. Nosaltres a Somonte,
volem col•lectivitzar la terra.

LI.- Seguint amb el tema de la
propietat, en les xerrades parles
de “Els set magnífics”, com els
autèntics subsidiats, pots comentar-
ho aquí?

JB.- Duran i Lleida, com el Duc
de Salvatierra o el president de
Ferrovial, intenten dividir a la classe
treballadora dels diferents pobles
parlant que si els treballadors
andalusos som mandrosos o
subsidiats. I són coses que fan
ràbia, perquè a Catalunya crec que
és evident que molts dels qui estan
treballant o tenen uns estudis tenen
pares andalusos que van venir sense
res i els hi han donat amb el treball
de les seves mans. Alguns dels qui
volen trobar lladres, paràsits i
subvencionats haurien de mirar més
a prop seu, de portes endins.
Perquè menys terratinents tenen
més terra que en els anys 30. És
una burgesia terratinent parasitaria,
la més inútil de tota Europa. I als
terratinents de tota la vida, ara a més
cal afegir als de la bombolla
immobiliària que han fet fortuna amb
el maó i no tenen res a veure amb
el camp –per exemple, al meu poble
hi ha una finca de 3.500 hectàrees
de les germanes Koplowitz-, però
també Ramón Mendoza que va ser
president del Reial Madrid, l’amo del
diari Marca, al costat dels Osborne,
els Terry, … és una desgràcia més
que patim…

Per això, no solament lluitem contra
la propietat de la terra sinó contra
la PAC (Política Agrària Comuna
de l’UE) que ve en forma de
subvencions que mai han beneficiat
al petit camperol. A Andalusia, els
qui anomenem “Els 7 Magnífics” que
són el Duc de l’Infantado, la
Duquessa d’Alba, Immobiliària
Osuna, la família Barrera, per
descomptat la Companyia de Jesús,
el Duc d’Aguilar, s’emporten el 80%
de les subvencions de la PAC.
Mentre, prop de 30.000 petits
camperols i ramaders desapareixen
tots els anys. Una dada significativa
és que la Duquessa d’Alba, rep
5.700 euros diaris des de l’1 de
gener al 31 de desembre de la PAC,
per no sembrar res. Hem denunciat,
que fins i tot s’ha volgut cobrar per les pedres o per collites que es
realitzen al setembre com el cotó,
sembrades a l’agost… en fi, una
especulació i un robatori més dels
quals estan acostumats. Si ha
d’haver-hi algun tipus de
subvenció, hauria de ser per
incentivar la qualitat dels
productes, la creació d’ocupació
i el respecte al medi ambient. Molts
d’ells, com a immobiliària Osuna,
no tenen cap vinculació amb el
camp.

LI.- Has dit que vau ocupar, entre
altres coses, per atendre el
problema de l’atur, es podria
ampliar el vostre exemple? Què
fa la Junta d’Andalusia?

JB.- El govern bipartit del PSOE i
IU ens va respondre enviant a la
guàrdia civil i amb un intent de
desallotjament amb un
desplegament sense precedents:
van venir 300 antidisturbis, després
d’haver-nos portat a 17 al jutjat. Ens
van fer fora però vam tornar.
Sempre hem estat pel diàleg per
donar-li una perspectiva legal a la
situació, però ens diuen que si
volem parlar primer hem
d’abandonar la finca. Nosaltres
parlarem el que faci falta, però no
deixarem la terra: ens trauran de
Somonte en una caixa de pi.
A més creiem que la principal
solució a l’atur a Andalusia és la
terra. Només les 20.000ha que
posseeix la Junta d’Andalusia –té
altres 50.000 de devesa-, podrien
generar ocupació per 800.000
treballadors1 . Però en principi les
volia privatitzar i el problema és que
la terra està concentrada cada
vegada en menys mans: de
moment amb les lluites del SAT,
sembla que hem parat les
privatitzacions i la Junta parla de
fer un banc de terres públic.

LI.- Com funcioneu en Somonte
i què heu aconseguit en aquest
any que porteu?

JB.- Ho fem de manera
assembleària. Fem una almenys un
cop per setmana. Tot el treball es
reparteix de forma igualitària entre
homes i dones des de la cuina o la
neteja del mas als treballs del camp.
A les 8 del matí ja hem desdejunat i
estem al camp. Mengem quan tornen
les nenes del col•legi, i tornem
a treballar a la tarda. Intentem evitar
l’individualisme i fer-ho tot
col•lectivament: els menjars, les
habitacions… respectant la intimitat
de cadascun, però tractem de viure
també col•lectivament.

En un any hem aconseguit molt
més del que ens esperàvem: hem
conreat 55 hectàrees de blat, 70
de civada, 20 de girasols, una de
patates, dues de faves, una d’alls,
una de cebes... ara acabem de
plantar síndries i melons. Bé, i altres
productes de l’horta… i tot ecològic
i recuperant les llavors originals.
I quan vam començar l’única
cosa que teníem eren les nostres
mans, i després amb la solidaritat
dels pobles, d’aquí i de fora, ho hem
fet possible. Estem demostrant que
no som una colla de subvencionats,
que la utopia és possible i es
conquesta lluitant. Que som
treballadors i treballadores amb
moltes ganes, que creiem que
podem fer un altre món sense
explotadors i sense esclaus.

LI.- Vols afegir alguna cosa
més?

JB.- Estic totalment d’acord amb
la sobirania dels pobles, que siguin
aquests els que decideixin el seu
propi futur. No crec que ningú des
de Madrid o des de Brussel•les,
pugui imposar-se als pobles. No es
tracta només de la seva cultura o
la seva forma de vida, sinó que el
propi poble pugui decidir el seu futur.
Estic totalment d’acord amb el dret
a l’autodeterminació. El mateix que
ningú pot decidir el que hem menjar,
o quina cosa hem de sembrar a les
nostres terres, crec que han de ser
els pobles els qui ho decideixin.
El poble obrer català està sofrint
la mateixa explotació i saqueig que
el poble obrer andalús, i per a
nosaltres són els nostres germans.
El nostre enemic és clar qui són, la
burgesia i el capitalisme, i junts, amb
la unitat i la solidaritat de la classe
treballadora de qualsevol part,
podem aconseguir doblegar al
capitalisme i la victòria final de la
classe treballadora.

Notes: 1.L’atur a Andalusia és del
36,87%, arribant als 1.473.700
aturats a l’abril 2013 (Canal Sur 25/
4/13)