Ahir el Ministre de Finances
portuguès va parar el país i va
suspendre tots els pagaments
amb excepció dels salaris
directes. Contra aquesta decisió
i repetidament citat per
l’esquerra, està Krugman, que
defensa aquesta política
gravíssima, la qual resumeixo a
continuació: s’ha d’aturar
l’austeritat, donar crèdit i fer
créixer l’ocupació, mentre
serenament es devaluen els
salaris. Es tracta d’avançar la
misèria. M’explico: el que és greu
és que segons això, tard o
d’hora algú pagarà el compte i,
al contrari del que va dir Keynes,
en el futur no estem tots morts
(2). Nosaltres per exemple,
estem vius i volen que paguem
els comptes!

No hi ha cap intel·lectual, cap
president d’Europa, que no hagi
avisat públicament que Europa «camina
cap a una guerra». Junker, exlíder
de l’Euro grup, ho va fer
públicament aquest mes. No
obstant, quants a l’esquerra entre
els intel·lectuals crítics de l’Estat,
pregunto, recorden que abans de
que Europa entrés en guerra van
tenir que derrotar-se diverses
revolucions? Dit d’una altra forma,
quina guerra és aquesta que només
té un costat i decideix vencedors i
vençuts abans de començar?

El comportament de la caiguda
tendencial de la taxa de guany
respon solidàriament a la llei de la
gravetat. Va caure i tornarà a caure.
En la producció nord-americana
que no necessàriament en les cases
o barraques, ja «no hi ha sac»,
com diuen els brasilers, per a aquest
tren de superficialitats en una
situació tan greu per a milions de
persones. La crisi no és financera
ni un problema de gestió.

La burgesia nord-americana va
comprendre bé això. Va deixar fallir
uns quants bancs, va acomiadar i
va cremar capitals, el salari mig va
caure, la productivitat va augmentar
(segons informe de la OIT), van
col·locar trilions en la indústria de
guerra de Boeing, en IBM i en GE,
i estan, des de 2009, francament
en un període de recuperació.

Que el deute públic (una renda
fixa de capital) sigui alt, és irrellevant
per tal que el capital circuli sense
parar, allà on pugui. El deute públic
només és alt si és pagat, i els EUA
ho saben, junt amb Alemanya, millor
que ningú. Les majors estafes
històriques estan en les seves mans
(1929, 1933, 1945, 1973). Mai està
de més recordar que la guerra colonial
portuguesa (1961-1974), per
exemple, va fer miques els
pressupostos públics però va fer
florir les fàbriques i les drassanes de
les rodalies de Lisboa, amb el suport
innocent d’obrers orgullosos del seu
treball – veien els oficis sense
comprendre la màquina de guerra
que estava en les seves mans,
mentre l’economia va arribar a
créixer a dos dígits a finals dels anys
60! El deute públic només és un
problema pel capital si acaba
convertint-se en deute privat.

La burgesia nord-americana va
empènyer el problema cap a l’Euro
imprimint dòlars. I això es fa sense
revolucions quan s’és el país amb
major productivitat del món. A Europa
se li va sumar a la caiguda
tendencial de la taxa mitja de
guanys (tan visible en l’estat de
coma de la indústria automobilística
alemana, italiana i francesa en
2008!). La combinació d’aquests
dos factors (devaluació del dòlar i
caiguda de la taxa mitjana de guany
a la indústria), va empènyer gairebé
fins al col·lapse el crèdit a Europa.

Un parèntesis: saben els estimats
lectors, que la indústria
automobilística alemana està
exempta d’impostos des del 2008,
en EROs permanents? Saben
estimats lectors, que Siemens es va
re-enfocar en vers el sector de la
salut (mitjançant diners públics, en
associacions públic-privades per tot
el món, a Portugal, amb el Grup
Mello i Espírito Santo) i que la Fiat
està en ERO 28 dies per mes?
Mirafiori, un dia la major fàbrica de
cotxes del món, situada a la bella
ciutat de Turín, on vaig estar fa uns
mesos, és una espècie de Chernobil,
només té bacteris invisibles, ni un
ésser humà…

L’eix franc–alemany va reaccionar,
empenyent la crisi cap a la perifèria
d’Europa. Però no va colonitzar el
sud d’Europa, cal recordar-ho! Quan
es crida, com a Portugal, en els
carrers, «Que li donin a la Troika»
cal recordar que la Troika no va aterrar
sola, ni aquí, ni a Grècia ni, per
altres vies, a Espanya o Itàlia. Això
no és Botswana i essent perifèries
ho són en un espai cèntric.

M’explico i no sé fer-ho, ho sento,
sense utilitzar aquesta paraula tabú
encara, la burgesia, és a dir els
propietaris dels mitjans de producció.
Per que empresaris també hi han
petits i elits també hi ha en el
moviment obrer.
La UE i el FMI representen una
fracció de la burgesia alemana i francesa
que van fer un acord amb una
o més fraccions de la burgesia portuguesa i del sud d’Europa. Alguna
cosa semblant a lo següent:

1 – Deute públic pagat amb salaris
(guanya el sector relacionat amb la
Banca);

2 – Caiguda del cost unitari del
treball per tal d’afavorir les
exportacions (capitals mixtos del sud
i del nord d’Europa, Portucel, Grup
Mello, Amorim, Repsol Portugal,
Nestlé Portugal, comunicacions,
etc.);

3 – Mercantilització dels serveis
públics, convertits en capitals mixtes
(en la salut el cas obvi d’associació
entre el Grup Mello i Siemens
Healthcare Global, però no estan
gaire lluny en la seguretat social, en
els transports, l’educació).
El Ministre de Finances diu que
ha de retallar 4 mil milions d’euros
més, i diu que ho farà en salut,
educació i seguretat social.
Aquestes mesures representen una
massacre, per un país que ja té el
42% de pobres i gairebé 1 milió de
persones dependents de subsidis de
supervivència per viure.

Enmig d’aquest panorama, ara,
òbviament el sector de la burgesia
portuguesa relacionada més al
consum intern, que va ser destruït
amb la fallida salarial, te pànic i per
això els partits, els jutges, els
rectors, els comentaristes, els
presidents de càmera i totes les
institucions de l’Estat, estan en
conflicte. Aquest conflicte que ens
arriba a l’hora noble en els diaris,
deixa en evidència un segon
conflicte més profund: qui pagarà
la crisi i qui guanyarà amb ella?

El PS i sectors crítics del PSD,
que representen aquest grup, no
faran caure el Govern sense el
poble al carrer, perquè aquest
Govern representa aquell sector de
la burgesia que està aferrat als
diners públics (deute públic, PPPs),
com un malalt en coma connectat
a una màquina. Però tenen por del
poble al carrer, perquè no volen res
que no sigui ells mateixos al Govern
per agafar-se al respirador que els
dóna vida, els diners de l’Estat, els
nostres diners del seu Estat. I el
Poble encara no surt al carrer amb
l’esperança de que el PS i el PSD,
sectors crítics, resolguin el que no
son capaços de resoldre. Aquest
enrenou pot durar 16 anys com en
la República, o bé 19 mesos com
en el 25 d’Abril.

Personalment, només em
sorprèn que es parli tant de Guerra
i ningú digui la paraula Revolució.

Lisboa 11/04/13

Raquel Varela, Historiadora

Notes

(1) Paul Robin Krugman (nascut
a 1953) és un economista i periodista
nord-americà, keynesià
convençut i partidari de la
intervenció pública. És professor
d’Economia i Assumptes
Internacionals a la Universitat de
Princeton i columnista del New York
Times. A 2008 va rebre el Premi
Nobel d’Economia.

(2) La frase de Keynes va ser: «A
llarg termini estem tots morts»