DISCURS DE JOSEP LLUIS EN NOM DE LLUITA INTERNACIONALISTA EN L’HOMENATGE A ANDREU NIN

Agraïm des de Lluita Internacionalista
a la Fundació Andreu Nin la
invitació en aquest acte.

On és Nin? Pintaven pels carrers
de Barcelona els militants del
POUM fa 76 anys, mentre el dirigent
revolucionari era torturat fins la mort.

Per què aquella persecució? El
mateix Nin, en un acte al Price, pocs dies abans del seu segrest,
donava la resposta: "Per què
recordem la tradició revolucionària
del leninisme... com es vol eliminar
a Moscou la vella guàrdia
bolxevic..." Amb la negativa de l’Andreu Nin
a signar la falsa confessió que
pretenien els seus botxins
estalinistes per involucrar el POUM amb els feixistes i Franco, no només
va demostrar la convicció de les
seves idees, sinó que també va salvar
moltes vides dels seus
companys, que dies després serien
jutjats per aquesta falsificació
històrica i la calumnia contra el
POUM.

Com ell mateix deia, allò no era un
fet aïllat, sinó un mètode per eliminar
les diferències. Un mètode
especialment brutal contra la crítica
d’aquella esquerra que denunciava
que el que Stalin estava fent a la
URSS era incompatible amb la
construcció del socialisme i la política
revolucionària. No va ser un error:
va ser un mètode sistemàtic
d’extermini de revolucionaris.

Els responsables de la tortura i
assassinat de Nin tenen nom: Joan
Comorera, secretari general del
PSUC; José Díaz, del PCE; Negrín,
president del Govern i el propi Stalin.
On és Nin avui, 76 anys després?
Com a organització trostkista,
Lluita Internacionalista, som més
propers a les elaboracions de Nin
sobre la política del front únic i les
aliances obreres que les del front
popular i la seva mateixa presència
al Govern de la Generalitat. Aquella
política de «col·laboració directa» -
com ell la definia- que va ser polèmica
també dins del POUM.

Però més enllà d’aquestes
diferències, hi ha tres pilars que ens
fan Nin molt viu a la nostra militància
quotidiana. I pensem que no és casual
que sigui en el moment actual
que tornem a parlar de l’Andreu amb
aquest acte. En primer lloc, perquè
ell va donar resposta a un moment
especialment dramàtic del
capitalisme amb la crisi i la gran
depressió dels anys 30. I la resposta
de Nin i del POUM va ser molt clara:
no hi ha reforma del capitalisme, la
solució és la revolució i aquesta ens
porta al socialisme. I van aplicar
aquella resposta a la revolució del 36
posant en mans dels treballadors
moltes branques de la indústria. I
aquella resposta era tan important
aleshores, davant d’aquella crisi que
portà a la Segona Guerra Mundial,
com avui, quan la crisi capitalista ens
enfonsa i porta a milions de
treballadors a la desesperació i la
misèria.

En segon lloc, perquè defensà el
dret d’autodeterminació dels pobles,
entroncant amb la tradició del
marxisme i, més concretament,
amb la del leninisme, que el
desenvolupà àmpliament. Però ho
fa des d’una independència de
classe que permet en tot moment
delimitar els nostres interessos com
a treballadors/es dels interessos de
la burgesia catalana. Nin escrivia
que no s’ha de «fondre la lluita de
classes dins una unitat nacional»,
«per què la lluita del poble oprimit
no pot anar deslligada de la lluita
per la revolució». I aquesta és també
una de les claus avui, en un procés
en què el poble català ha de saber
avançar amb pas ferm cap a
l’autodeterminació, i quan també
ha de fer-ho des d’una perspectiva
internacionalista i de classe.

En tercer lloc, la reivindicació d’un
partit revolucionari com un
instrument tan imprescindible, ahir
com avui, per organitzar la lluita i
encarar un projecte de futur.
Vull fer una petita referència al
judici que es va fer pocs dies
després de l’assassinat de Nin contra
els dirigents dels POUM. Els
seus companys van posar una
cadira buida amb la seva foto i un
ram de flors vermelles. I hi ha
masses cadires buides en la
memòria històrica dels nostres
revolucionaris. Al Fosar de la Pedrera,
al Cementiri de Montjuïch, hi
ha enterrats molts militants del
POUM i també militants trotsquistes
que van donar la seva vida per la
revolució. Altres corrents tenen les
seves plaques recordant els seus
morts, però després de gestions
des de fa un parell d’anys no se’ns
va permetre posar una placa als
morts de l’esquerra revolucionària.

Esperem que aquest acte permeti
omplir aquest buit i puguem reivindicar
els nostres morts a la guerra
civil.

I, com nosaltres diem en el
companys morts a la nostra corrent
internacional trotsquista:

Andreu Nin, company, fins el
socialisme sempre!