La Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI) i el Comitè d’Enllaç Internacional (IDP, LI) decidim unificar-nos. Per a això convoquem un congrés en els primers dies d’agost de 2014. També es comptarà amb la incorporació del POS-MES de Mèxic. Aquesta unitat de forces és el resultat d’anar construint una resposta comuna als principals problemes de la lluita de classes internacional.

Crisi capitalista i lluita dels treballadors

Vivim una terrible crisi del capitalisme que colpeja, en tot el món, a la classe obrera i està enfonsant les condicions de vida de les masses: destrucció de milions de llocs de treball, salaris de misèria, gana i malalties, destrucció dels sistemes públics de sanitat i educació, reculada dels drets democràtics, augment de la repressió… Ens volen presentar aquesta situació com una desregulació transitòria del capitalisme, però com a marxistes sabem que estem en una crisi estructural provocada pel propi sistema i que l’empeny inevitablement a una major destrucció de forces productives.

Enfront d’aquesta ofensiva, els treballadors i els pobles resisteixen i lluiten. Esment especial mereixenr les revolucions del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà, en les quals han caigut dictadures que asseguraven l’ordre imperialista per dècades, en les quals els treballadors/es, i especialment la joventut, es van aixecar per pa, treball i llibertat i es van estendre per tota la regió com la pólvora. Hi ha un intent permanent de la contrarrevolución i l’imperialisme per detenir i derrotar aquests processos, com el genocidi de Assad a Síria o el cop d’estat sagnant d’Al Sisi a Egipte. Però les masses resisteixen sota les ruïnes dels pobles i ciutats destruïts per la dictadura siriana, mentre noves mobilitzacions enfronten el poder dels militars egipcis. El nostre lloc està al costat dels pobles i dels treballadors/as i joves, recolzant a l’esquerra revolucionària.

Aquest procés del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà, va impactar al món i ha alimentat respostes com la rebel•lió popular a Turquia (parc de Gezi-Taksim). Al capdavant de la resistència dels treballadors/es europeus contra els plans d’austeritat que dicten els governs de la Unió Europea i la troica (FMI-BCE-Unió Europea), està la classe obrera grega que porta més de vint vagues generals. Una altra expressió d’aquesta lluita és la massiva manifestació a Madrid del 22 de març, que no va ser controlada pels grans sindicats. Recolzem les lluites buscant unir-les cap a una vaga general europea, per derrotar els plans d’austeritat, contra el pagament del deute i per la ruptura amb la Unió Europea.

Hi ha hagut vagues destacades en la mineria de Sud-àfrica, en el tèxtil de l’Índia i mobilitzacions obreres i populars a Àsia. A Llatinoamèrica han estat molt importants les lluites contra l’ajust que es van expressar en les jornades de juny de Brasil, en les vagues generals d’Argentina i Paraguai i en les mobilitzacions estudiantils de Xile. Hi ha un creixent desgast polític dels governs de centre-esquerra que havien obert expectatives als pobles llatinoamericans i en l’esquerra mundial, especialment del govern chavista de Veneçuela.

Construir una alternativa política.

Al capdavant d’aquestes lluites apareixen nous companys i companyes disposats a donar el millor de si mateixos, d’anar fins al final, als carrers sirians, en les empreses tèxtils egípcies, en les vagues gregues o en les manifestacions brasileres. Creix el sentiment antiburocrátic, es qüestionen les velles direccions sindicals, es reclama el control de la mobilització des de les assemblees. Enfronten el poder de l’estat i les seves forces repressives, a l’imperialisme, la patronal i els governs al seu servei.

Enfronten a la burocràcia sindical acomodada a la gestió de les engrunes que queien de la taula del capitalista i que intenten desactivar qualsevol lluita o directament la traeixen. També han d’enfrontar les falses sortides polítiques, com el chavisme, l’islamisme polític, o la direcció burgesa ucraïnesa. Tampoc és una sortida el reformisme d’els qui diuen que n’hi ha prou amb democratitzar l’estat i el sistema com Syriza a Grècia.

Però l’alternativa sindical i política a les velles direccions que encadenen la classe obrera al capitalisme, i els pobles al dictat de l’imperialisme, no serà el resultat d’una acció espontània. Cal construir partits revolucionaris, que siguin eina de lluita per a aquests activistes. Són necessaris partits que facin seus els problemes dels treballadors, que formin part de la classe obrera, de la joventut i sectors populars, i que amb ells construeixin les respostes a les seves necessitats. Partits que, sense perdre el seu projecte polític evitin tot sectarisme, perquè aquest és incompatible amb l’èxit de les lluites de treballadors i pobles. Partits que el seu objectiu no sigui tenir un nou aparell sinó contribuir a la lluita per a Governs dels treballadors i pel socialisme. La falta d’aquest instrument provoca derrotes i reculades, a pesar que treballadors i joves demostrin una capacitat de lluita inqüestionable. Ajudar a superar aquest problema és el nostre objectiu.

Ens fusionem prenent l’actualitat dels pilars del marxisme revolucionari, del leninisme, de la IV Internacional. La teoria de la revolució permanent és fonamental per al diàleg amb l’avantguarda sindical i jove de Tunísia o Egipte, per explicar que no hi ha possibilitat d’una revolució per etapes. I que per aconseguir fins i tot les reivindicacions democràtiques és necessari que la revolució entronqui amb tasques anticapitalistes, i es converteixi en revolució socialista.

Reivindiquem l’actualitat del Programa de Transició sobre el qual es va fundar la IV Internacional, que té per objectiu respondre i partir de les necessitats més sentides de les masses per batallar de forma decidida perquè els treballadors/es prenguin el poder i construeixin una societat socialista. La lluita perquè la classe obrera assumeixi la defensa dels drets democràtics individuals i col•lectius, per encapçalar la lluita dels oprimits contra el sistema. Construint partits per a la lluita, basats en el centralisme democràtic: àmplia llibertat en la discussió i unitat en l’acció. Partits que fugint de tota concepció burocràtica i piramidal, defensin la democràcia obrera.

Reivindiquem la necessitat d’una organització internacional revolucionària, enfrontant concepcions com la del castro-chavisme. Parlen de socialisme del Segle XXI mentre justifiquen la restauració capitalista a Xina i Cuba, i governen enfrontant-se als treballadors i pactant amb les multinacionals com a Veneçuela. Tenen una política contrarrevolucionària que recolza el règim genocida de Síria i presenten davant el món al reaccionari règim iranià com a aliat dels treballadors i la joventut. Avui el castro-chavisme intenta reorientar la recomposició del vell stalinisme i és un obstacle per a la construcció d’una direcció revolucionària.

Reivindiquem el mètode amb el qual arribem a la fusió. Posem en el centre els problemes de la lluita de classes mundial. Sobre la base d’aquestes qüestions vitals elaborem i discutim per decidir com actuar. Hem seguit debatent acords i diferències en una forma democràtica, franca i lleial de discussió. Arribem al Congrés amb un marc principista i un mètode comú, sense resoldre totes les qüestions, però convençuts que la nova organització permetrà respondre en millors condicions els reptes de la lluita de classes.

Creiem que l’anunci de la unificació és important en un panorama marcat per la divisió i fragmentació de les forces revolucionàries. Aquest congrés és també una crida a altres organitzacions revolucionàries i lluitadors per treballar en comú amb l’objectiu de construir una Internacional. El nostre objectiu és aconseguir unir als i a les revolucionàries. Fugim de tota autoproclamació, de tot sectarisme. Rebutgem el reformisme que intenta fer creure que hi ha sortida dins del capitalisme, que es pot humanitzar.

Ens unim per seguir recolzant amb més força les lluites dels treballadors i els pobles contra l’imperialisme i els seus governs, perquè la crisi la paguin els capitalistes. El resultat de la unificació de la UIT-CI amb el CEI (IDP-LI), amb la incorporació del POS-MAS, àdhuc està molt lluny de resoldre la crisi de la direcció històrica, però és un pas decidit amb la voluntat que la UIT-CI resultant sigui motor en la reconstrucció de la IV Internacional. Avui més que mai la disjuntiva és: socialisme o barbàrie.

Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-CI)

Partit Obrer Socialista-Moviment Al Socialisme (POS-MAS, Mèxic).

A Barcelona a 19 d’abril de 2014.