El 17 d’abril va morir Conxa Pérez, als 98 anys. Per recordar- la com miliciana -al marge de les diferències polítiquesreproduïm extractes d’una entrevista feta per Xema Bofill per a la revista SINPERMISO, quan Conxa tenia 95 anys .

La Conxa és una de les poques milicianes vives que ha participat en la Revolució del 36. Va participar en l’assalt a la caserna de Pedralbes a Barcelona, la confiscació d’armes i la lluita contra els militars colpistes que es van alçar contra la República. El maig de 1937 va ser ferida quan la van enviar per aconseguir informació sobre el que passava al centre de la ciutat.

Durant la dictadura franquista va vendre bijuteria al Mercat de Sant Antoni. Era un lloc de trobada de llibertaris.

(...) Hi ha poca gent que llegeixi tant com tu...

Doncs jo penso llegir fins el dia abans que mori, per dir alguna cosa.

Quina formació vas tenir ?

Em vaig formar com a anarquista aviat, ja que el meu pare va ser un dels fundadors de la CNT i el meu germà gran també era anarquista. A casa se celebraven reunions. Venien amics del meu pare i ens assabentàvem de coses. A l’escola hi vaig ser molt poc. No m’agradava anar a l’escola. Quan em veia allà tancada, me n’anava i m’estirava pels camps i m’asseia en algun tronc a llegir. A les Corts, on hi havia molts camps de verdures.

¿Vas anar a les escoles racionalistes ?

Tampoc. Quan jo era petita no n’hi havia, era la dictadura de Primo de Rivera i les va clausurar. Anava a les escoles normals, públiques, on pagàvem una mica. El que passa és que al meu pare el tancaven a la presó cada dos per tres i em treien de l’escola perquè no podia pagar. Érem sis germans . I quan sortia de presó em tornaven a portar a l’escola, però potser ja no era la mateixa escola. El meu pare volia que aprenguéssim. Total, que em vaig fer gran i no tenia cap estudi. He estat autodidacta.

Dius que t’agradava llegir.

Sí , m’he passat la vida llegint. Des de petita sempre anava amb un llibre; qualsevol cosa que agafava l’havia de llegir.

Què llegies ?

Hi havia unes novel•letes que m’agradaven molt, les «Ideal». També llegia la Frederica Montseny, les novel•les del seu pare, Federico Urales,Victor Hugo, Bakunin, etc . Després, a l’Ateneu Fars, comentàvem llibres, fèiem lectures, apreníem a escriure, a comptar. Hi havia cursos d’esperanto, de psicologia, sexualitat, naturisme.

(...) Tens algun escrit del teu pare? Alguna carta, algun article seu ?

No, el meu pare era analfabet, un home d’acció. Participava en el sindicat de la CNT, en els ateneus . De vegades s’escapava de la policia, ja que quan venien a buscar al carrer Carretes tenia una manera de sortir per darrere i acabar en un altre carrer . Només tinc una foto d’ell. Jo tampoc he escrit res. Explico el que he vist, el que recordo . En canvi el meu germà gran sí que escrivia, escrivia cançons, cantava, participava al teatre i al cor de l’ateneu .

Fins quan vas viure a les Corts ?

De jove em vaig emancipar, devia tenir 19 anys. La meva mare no entenia que em prengués tantes llibertats. Anava a reunions i arribava molt tard a les nits. Jo també reclamava que els nois i noies treballéssim igual en les tasques de la llar. Però el que realment em va fer marxar fou la relació amb Martorell. Als meus pares no els agradava aquest noi, ja que estava buscat per atracaments que havia fet per a l’Organització i també per a ell. I podia comprometre’m i comprometre el meu germà. Martorell era en aquell moment l’enemic públic número u. Jo li feia de contacte i li comprava menjar. Per Nadal vaig dir que aniria a casa d’un amic que estava sol. La meva mare em va dir: «si no estàs per Nadal a casa, busca’t un lloc per viure, no tornis». Com que ho desitjava, me’n vaig anar. Primer a casa d’uns companys que em van deixar una habitació a la Torrassa, després vaig llogar un pis amb una amiga. La meva mare patia molt i estava preocupada per mi. No volia que anés a la presó com el meu pare i el meu germà gran.

No li vas fer cas i vas acabar a la presó. Explica’ns com.

Va ser en una vaga general. Anàvem en grup per tancar fàbriques. En una hi havia resistència i vam començar a llançar pedres. Va venir la guàrdia d’assalt a cavall. Un company em va passar una pistola dient-me que a mi no em registrarien. Vam començar a córrer per fugir. Ens van detenir i ens van portar de tornada a la fàbrica. Alguns deien assenyalant: «Són aquests! ¡Són aquests!». Els policies volien que digués que la pistola era del meu germà. I jo els deia que me l’havia trobat. Finalment el company que me la va passar se’n va fer responsable. A mi em van tenir uns 5 mesos a la presó. Allà vaig llegir molt.

Recordes la proclamació de la República?

El primer de maig de 1931 Vam anar al míting de Belles Arts a l’Arc del Triomf. Hi havia molta gent. Un dels oradors era Garcia Oliver. En sortir vam anar en manifestació a la Plaça Sant Jaume a portar una sèrie de reivindicacions a Macià: lloguers més barats i millores per als obrers. A Sant Jaume hi va haver un tiroteig. En el disturbi em vaig separar de la meva mare i els meus germans i vaig veure caure a terra un dels manifestants, mort. Vaig quedar molt impressionada.

Anaves a l’Ateneu Fars.

Sí, es trobava a l’avinguda Mistral , però hi anàvem molts de les Corts i Sants. Garcia Oliver, que era cambrer a Sants, ens ensenyava a fer servir les armes. Manuel Escorza (que va dirigir els grups especials de la FAI dedicats a la contrainformació i persecució de feixistes durant la revolució ), ens ensenyava sexualitat i donava xerrades sobre cultura. Era un mestre nat, vivia a les Corts. Maurici, que va ser el meu company definitiu, el portava a coll, ja que era invàlid, a l’Ateneu Fars a fer xerrades. Era molt intel•ligent. Casa seva estava plena de llibres i sempre envoltat de gent jove. El 36 em va demanar entrar al grup d’intel•ligència de la FAI , que ell dirigia. Jo era molt amiga d’ell, però no vaig voler.

I el 19 juliol 1936, on estaves ?

Els companys de la FAI de l’Ateneu Fars estàvem reunits ja al bar Els Federals, prop de les Corts (carrer Londres). Estàvem ja alertats d’un cop militar. Vam anar a la caserna de Pedralbes, quan ja havia sortit la tropa. Els soldats que quedaven no van oposar resistència. I omplim els camions d’armes. Amb les presses i l’emoció ens deixem les municions. Vam haver de tornar. Ho deixem al bar Els Federals, que era d’un professor, la seu del nostre grup de la FAI, un grup d’afinitat.

¿Vau anar a Pedralbes armats ?

Sí. Jo anava amb una petita pistola que m’havia regalat uns dies abans el meu pare. I la vaig perdre. Feia temps que la demanava al meu pare .

Una bona herència! Què més vau fer?

Vam anar a la presó Model a alliberar els presoners. Quan vam arribar estaven ja preparats per sortir. Pensava trobar en Martorell, però no el vaig veure. Fa una setmana vaig somiar amb Martorell dues nits. He viscut el que vaig viure amb ell, com si fos ara mateix.

Per què ?

Un amic fa uns dies em va ensenyar les llistes d’afusellats i documents de com el van agafar i matar . M’ha afectat molt, per això he somiat.

Somies amb la revolució ?

No, recordo ... La revolució la vam viure, no cal somiar-la .

Quan vas al front?

Al començament. A les Corts s’estava organitzant una Centúria per anar al front i em vaig allistar.

Érem «Els Aguiluchos de les Corts», 100 persones voluntàries. Vam anar a Casp. Allà vaig estar fins a un temps després que es decretés la militarització de les milícies i el retorn de les dones.

No paraves ...

Va ser un temps de lluita, dia rere dia. Sempre hi havia coses que fer i ho fèiem tot amb molt d’entusiasme. Crèiem que la revolució triomfaria i que alliberaríem fins i tot Portugal.

En quin moment vas viure més feliç ?

Aquest temps de revolució. A Barcelona treballava en una fàbrica de pintallavis i la vam col•lectivitzar i reconvertir en una fàbrica d’armament, al servei de la revolució. Jo estava al Comitè. Va ser una experiència molt enriquidora i interessant. Vam començar comprant torns i tot el que ens calia per produir bales i vam investigar com fabricar més armes. Tots treballàvem per la revolució. Ho recordo com el moment més feliç de la meva vida. Era el moment propici per transformar el món.

Maig del 37: els comunistes dirigits per Stalin pretenen aturar la revolució i provoquen els fets de maig a Barcelona . Què recordes ?

Eren dies de molta confusió. Em van demanar anar al centre al Comitè a buscar informació del que passava. Una companya va dir que m’acompanyava . Finalment un noi italià amb un cotxe cobert de ferros i planxes, que al final no servien per a res, ens va portar. A la Via Laietana, a l’altura de la comissaria, ens van tirotejar. Potser van pensar que els volíem atacar. El jove conductor va quedar greument ferit i a mi, que m’havien ferit a la cama, em van portar al Clínic . Quan vaig poder em vaig escapar i vaig tornar amb els companys .