Entrevista a Vanessa Mañas, treballadora de Caprabo i lluitadora de CGT, que acaba de guanyar dos judicis a l’empresa per un horari raonable per cuidar la seva filla.

LI. Explica’ns breument la teva lluita a Caprabo i en quina situació estàs ara. En què et va ajudar estar sindicada?

VM.- La meva lluita a Caprabo comença per la defensa de la dignitat de les persones que tenen una situació personal com la meva; famílies monoparentals que han de compaginar la vida laboral i la familiar. No només dones, també homes, vidus, separats... que han de tenir cura dels seus fills menors. Actualment tinc guanyats dos judicis a Caprabo i tinc un horari , acordat davant la jutgessa, de 9 a 16 hores de dilluns a divendres i dissabtes de 7 a 12. I el més important; fins als 14 anys, millorant la nova llei que cobreix fins als 12. El vaig guanyar abans que sortís la llei, el que demostra que la meva lluita estava ben encaminada .

D’entrada, estar sindicada a la CGT, em va tancar portes davant l’empresa ja que em va arribar a negar qualsevol solució encara que a altres persones, més properes a l’empresa, sí que els en donaven. A esposes o germanes de caps se’ls canviava fins el contracte, sense problemes. L’empresa em va agredir amb un trasllat en el mateix acte de judici com a represàlia. No obstant això, el fet de ser delegada de la CGT, sindicat discriminat i atacat per Caprabo per ser el més lluitador en els últims anys, ha significat que, demostrada la discriminació personal i sindical, s’hagi condemnat a l’empresa a una indemnització i a tornar a la meva botiga d’origen .

LI. En quines condicions treballen les teves companyes? Quina és la situació dels teus companys/es acomiadats/es?

VM.- La situació en general de la plantilla és pèssima perquè la majoria sindical de la UGT està acordant la Reforma Laboral en el dia a dia, acceptant més treball i menys sou.
Però pel que fa als que tenen la meva mateixa problemàtica, un nombre important acaba demanant el compte per ser impossible cuidar els seus fills i treballar, i qui treballa , ho fa havent de sacrificar família, veïn/es, amics/es del col•legi, etc .
Alguns delegats/des de la CGT, han estat acomiadats per haver defensat sempre els altres amb honestedat i molta fermesa. Avui, són al carrer amb més de 25 anys de sindicalisme i l’única sortida que els ha quedat és organitzar-se en cooperativa per subsistir, ja que amb edats superiors als 40 anys, el món laboral és molt complicat.

LI. Com es combina la lluita al carrer i al centre de treball amb la baralla als jutjats? Es pot prescindir d’alguna de les dues instàncies?

VM.- El més important és tenir clar que el que defenses és una mica just. No va ser fàcil trobar un advocat que volgués defensar una cosa que no s’havia plantejat d’aquesta manera. Però jo tenia clar que el no ja el tenia i la lluita era per guanyar un sí per a mi i per a tots/es els que tinguessin la meva mateixa situació. No es pot prescindir dels dos àmbits de lluita, m’encanta treballar amb les meves companyes a la botiga. Jo sóc una treballadora que em vaig fer sindicalista per defensar les meves companyes de la botiga en la qual segueixo treballant i on vaig néixer com a delegada. El jurídic està en mans d’advocats i jutges, però si no estem també a les portes informant les persones, clients, treballadors ... el problema es queda en una sentència. El que jo buscava era un precedent i aquí està .

LI. Com li vas explicar a la teva filla el que estava passant? Quin aprenentatge t’agradaria transmetre?

VM.- Amb tota naturalitat i amb tota sinceritat. Ella mateixa preguntava i entenia el que passava. Seves van ser dues frases que em va dir quan li explicava el que anàvem a denunciar: «Mare, hauré de fer-me el sopar jo sola« o « Mama: no et preocupis, em defensaré jo sola al carrer». Escrivim a les samarretes de suport aquestes frases perquè el veritable subjecte del dret a un horari compatible és el nen o la nena . La denúncia la signava jo, però era en el seu nom i pels seus drets. Voldria que la meva filla captés, entengués i fes seves tres paraules que han definit aquesta lluita; dignitat, honradesa i solidaritat .

LI.- Com va ser la solidaritat en la teva lluita? Com s’aconsegueix i com es dóna?

VM.- He de dir que gràcies a que part de la CGT, tant d’hostaleria, com metall o ensenyament, així com el Secretariat Permanent de Catalunya, van recolzar les crides que vam fer des Hostaleria, Comerç i Alimentació de Barcelona. També Pa i Roses, Classe contra Classe o la LI i persones anònimes i conegudes, van ajudar tant en la solidaritat per aconseguir l’objectiu macom en l’ànim que dóna sentir-te recolzada en una lluita contra una empresa gran com Caprabo. En diem « Suport Mutu « i tant de bo tots entenguem que aquest és el camí per aconseguir conquestes per a tothom.

LI . Què necessita una mare treballadora? En què consistiria la conciliació entre treball i família? A quant estem d’això?

VM.- Que els empresaris i el capital tinguin clar ja, que ser dona , treballadora i mare no és un crim sinó una realitat que cal protegir pels drets dels nens/es a ser cuidats de manera integral. Els 14 anys que vam acordar davant la jutgessa, semblen una edat més raonable que dels 12 als que s’ha limitat la llei. Per a qualsevol mare és important poder dedicar el temps necessari per a l’aprenentatge i creixement dels seus fills/es. A més les famílies monoparentals necessiten d’un plus d’atenció per la seva dificultat de cobrir els horaris en solitari. Que milers de dones hagin de deixar el seu treball en ser mares, o que estiguin patint discriminació pel fet de ser-ho, demostra que estem a molta distància d’una societat justa i respectuosa amb els drets de les mares, i sobretot dels nens i nenes .