Alemanya estancada, i amb França i Itàlia en recessió, la zona euro està paralitzada. El Banc Central Europeu baixa encara més els tipus d’interès al 0,05% (mínim històric) per evitar la deflació i anuncia que inundarà el mercat d’euros. Tot a l’espera -un cop més- que aquest diner barat posi en marxa la producció i el consum... Si aquest diners fossin per als treballadors /es en forma de nous llocs de treball públics, de millores de salaris i pensions ... impulsarien el consum i reactivarien la producció. Si aquests diners servissin per mantenir els serveis públics, almenys suavitzaria la greu situació que viuen moltes famílies obreres, però als estats el BCE els exigeix més austeritat, retallades i privatitzacions. Tot aquests diners públics s’entreguen a la banca privada, i aquesta la utilitza en la compra de deute públic (amb el negoci assegurat) i per fomentar l’especulació i noves bombolles. Per això, mentre l’economia es continua enfonsant, la borsa no deixa de pujar.

De Guindos ja anticipa el nou sonet del Govern espanyol: els problemes de l’economia espanyola vénen de fora. També pot aprofitar i donar la culpa a la consulta a Catalunya. El cas és que Madrid comença a justificar-se mentre veu esvair els signes de la recuperació que havia anunciat a bombo i platerets.

Les exportacions que eren el motor del creixement han caigut, mentre les importacions creixen amb força i tornen a generar dèficit en la balança comercial. «El gruix del creixement de les importacions va a consum intern no a inversions, amb la qual cosa s’estableix una relació gairebé directa entre el creixement del deute i el creixement del consum. Creixem a costa d’incrementar el deute». L’Estat va haver d’augmentar un 6% més el deute públic el 2013 i un altre 1,6% el primer trimestre del 2014, és a dir arribar al bilió d’euros i el 100% del PIB per aconseguir unes dècimes de creixement.

Però en què es va basar la seva «recuperació»? En una destrucció de llocs de treball accelerada per la reforma laboral. Major precarització i pèrdua de poder adquisitiu dels salaris que han permès augments significatius dels beneficis empresarials. Els empresaris no han invertit aquests beneficis: continua sota mínims la compra de maquinària, imprescindible per rellançar la producció. Tampoc hi ha inversió estrangera significativa en aquest sentit. L’augment de la sobreexplotació ha permès una lleugera millora durant uns mesos de l’exportació, però quan tots els països apliquen les mateixes receptes de retallades salarials que contreuen la demanda, ¿qui tibarà del consum? Sense creixement intern, amb les administracions públiques endeutades i amb plans d’austeritat, i amb els principals països als quals exporta l’economia espanyola paralitzats, com s’ha de mantenir el creixement? Tot apunta que estem a pocs mesos d’entrar en una nova recessió. Però cada vegada el pou en què caiem és més profund i augmenta el patiment dels treballadors / es, per això és cada vegada més urgent mobilitzar per aixecar un pla obrer d’urgència contra l’atur i la precarietat: no pagament del deute, nacionalització de la banca i ruptura amb la Unió Europea, per posar tots els recursos disponibles per crear ocupació pública digne i per defensar la sanitat i l’educació públiques.