A l’estiu de 1934 Lleó Trotski escrivia una carta al Secretariat internacional de la Lliga Comunista Internacional (LCI) sobre la qüestió catalana (*). Trotski demanava als revolucionaris de l’Esquerra Comunista que dirigia Andreu Nin un gir en la seva política: 1) un posicionament decidit per la proclamació d’una República Catalana independent; 2) la necessitat que la classe obrera catalana es posés al capdavant d’aquest procés acabant amb l’actitud passiva definida per l’Aliança Obrera; 3) una política d’exigència al Govern d’ERC de Companys davant de les seves dilacions; 4) posar al capdavant d’aquesta defensa milícies obreres; 5) campanya de suport entre els obrers i camperols de la resta de l’estat a la independència de Catalunya. Aquesta lluita havia de ser la palanca per derrotar la reacció en tot l’estat i obrir la via de la revolució obrera. Internacionalisme proletari i dret d’autodeterminació dels pobles es combinen dialècticament al llarg de tot l’escrit.

Els fets d’octubre (crida vaga general revolucionària, insurrecció a Astúries, proclamació de la República catalana… ) confirmen la visió profunda dels fets de Trotski. Lamentablement aquestes propostes coincideixen amb el procés de ruptura de l’Esquerra Comunista de A. Nin amb la LCI i Trotski.

1. L’apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se’n desprenen ha de partir del fet que Catalunya representa avui incontestablement la més forta posició de les forces defensives front a la reacció espanyola i al perill feixista. Si es perdés aquesta posició, la reacció hauria assolit una victòria decisiva i per molt de temps. Amb una política justa, l’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta hauria de ser la nostre perspectiva.

2. Aquest desenvolupament és impossible mentre el proletariat català no hagi aconseguit encapçalar el combat defensiu contra el govern central reaccionari de Madrid. Per això no és possible si el proletariat català manifesta estar disposat a sostenir aquesta lluita només en el cas que sigui endegada (...) o la intransigència del govern de Madrid, o el caràcter reaccionari de la petita burgesia catalana. La política seguidista de Maurin és adoptada pels nostres camarades dins l’Aliança Obrera de Catalunya. Però trencar aquest seguidisme només és possible si es col•loca al capdavant del moviment de defensa, si n’aclareix les perspectives, si llança consignes sempre més coratjoses i comença a prendre la direcció de la lluita no en les paraules sinó en els fets.

3. Una resistència victoriosa només es pot concebre si mobilitza totes les forces de les masses- i ara existeixen totes les precondicions per fer-ho- i, a més, ho fa cap endavant, a l’ofensiva. Per això és d’una importància decisiva que l’avantguarda proletària expliqui des d’ara mateix a les masses obreres i camperoles de la resta de l’Espanya que la victòria o la derrota de la resistència catalana determinarà igualment la seva pròpia victòria o la seva derrota. Cal mobilitzar d’immediat aquests aliats a tot Espanya, i no esperar el moment en què l’ofensiva reaccionària esdevingui un fet (Que és la posició dels nostres camarades i de la majoria del comitè de l’Aliança Obrera).

4. Catalunya pot esdevenir l’eix de la revolució espanyola. La presa de la direcció a Catalunya ha d’ésser la base de la nostra política a Espanya. Però la política dels nostres camarades ho fa del tot impossible. Cal canviar urgentment aquesta política si no es vol que una situació decisiva acabi, pels nostres errors, en una nova derrota que podria ser decisiva per molt temps. No hem d’amagarnos que la política dels nostres camarades sobre aquesta qüestió ha malmès el prestigi no només de la nostra organització i de l’Aliança Obrera, sinó del proletariat mateix, i que no pot ser reparada sense un gir radical i la prova dels fets. La posició actual dels nostres camarades i dels de l’Aliança Obrera només pot ser entesa per les masses treballadores no proletàries de la manera següent: el proletariat, per mitjà de les seves organitzacions, està disposat a participar-hi si d’altres comencen. Però posa un preu per fer-ho (vegeu els termes imposats per l’Aliança Obrera) a l’Esquerra catalana, ignora completament els interessos particulars de la pagesia i de les masses petitburgeses, i es dedicarà a dirigir el combat tant de pressa com sigui possible cap als seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En comptes d’aparèixer com a dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com a dirigent del moviment d’alliberament nacional, el proletariat només apareix aquí com a acompanyant de les altres classes socials: de fet, un acompanyant molt egoista a qui s’han de fer concessions, o més aviat promeses, perquè se’l necessita i en tant que se’l necessita. La petita burgesia, la gran burgesia i la reacció, basantse en la davallada de la petita burgesia, no podien desitjar res millor del proletariat en una situació com aquesta.

5 Els nostres camarades han de fonamentar el seu gir per sobre de tot en el següent: han de fer agitació (tant des de la seva organització com des de l’Aliança Obrera) a favor de la proclamació d’una república catalana independent, i han d’exigir, per tal de garantir-la, l’armament immediat de tot el poble. No s’ha d’esperar que el govern els armi: han de formar immediatament milícies obreres que no només exigiran del govern el millor equipament, sinó que l’obtindran desarmant els reaccionaris i els feixistes. El proletariat ha de demostrar a les masses catalanes que té un interès sincer per la defensa de la independència catalana. És aquí que raurà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció en la lluita de totes les capes, preparada per a la defensa a la vegada de la ciutat i del camp. L’armament del poble ha d’esdevenir el centre de la nostra agitació en les properes setmanes, entorn de les consignes següents:»Cap retallada dels sous! El govern i la patronal han d’assumir el cost de l’equipament i les reserves! ». Les forces militars existents s’han d’emprar com a instructors en la formació de les milícies, i cal fer elegir els oficials per a les milícies. La base de la milícia és la fàbrica.

Els obrers de la gran indústria, dels ferrocarrils, etc. i de tots els serveis públics han de formar part automàticament d’aquesta milícia. La majoria del poble ha de ser cridat a afegir-s’hi. Cada regiment elegeix el seu comitè, el qual envia un representant al comitè central de totes les unitats de milícia de Catalunya. El comitè central - és a dir, el soviet central - funciona com l’Estat polític, però primer i abans de res com a organisme de control i més tard com a autoritat central per a les reserves i l’equipament de les forces armades. En la realització d’aquesta tasca, esdevindrà l’organisme al costat del govern, el govern pròpiament dit. És la forma, el desenvolupament concret del soviets en la situació a Catalunya.

6. Degut a les seves profundes divisions internes que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per ell sol la independència de Catalunya. Però pot i ha de cridar amb totes les seves forces a la independència i exigir-la del govern petitburgès de l’Esquerra. Ha de respondre a les seves maniobres dilatòries mitjançant la convocatòria d’eleccions. «Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars». Els comitès de regiment de la milícia han d’esdevenir el mitjà principal per a la preparació i la celebració de les dites eleccions. En altres paraules, en la mesura en què les dues fases del problema, la proclamació de la independència i l’armament del poble, poden estar separades l’una de l’altra, és per mitjà de la segona que s’ha de realitzar la primera.

7. El proletariat no només ha d’impulsar les reivindicacions democràtiques (llibertat de premsa, Estat auster, anivellament dels salaris dels funcionaris, economia democràtica, supressió dels impostos indirectes, impost progressiu directe sobre els propietaris per finançar la resistència, etc.) per a ell mateix i a més de les seves pròpies reivindicacions de classe, sinó que també ha d’incorporar totes les reivindicacions específiques dels pagesos i de les masses petitburgeses a les reivindicacions anteriors. Hi ha manca d’informació sobre els detalls de la qüestió agrària, però el proletariat, per pròpia iniciativa, abans de res ha d’armar les masses amb consignes i reivindicacions per a les quals combatre. Però sense presentar aquestes reivindicacions com a condicions per estar disposat a participar com a classe en la lluita.

NOTES i AGRAÏMENT

(*) L’article de Trotski ha estat publicat per primera vegada en català en la revista Avenç, núm 4044 de setembre de 2014. Aquest article anava precedit per un altre de l’historiador Pelai Pagès «Trotski i la República catalana» que el situava en el seu marc històric.

Agraïm a la revista Avenç la seva autorització per publicar l’article de Trotski, en català, tant a Lluita Internacionalista com en els nostres mitjans digitals.

La versió en castellà que presentem en la versió castellana del nostre diari, està traduïda per LI, també de l’edició francesa «Léon Trotsky. Ouvres.» Tom 4. Institut Leon Trostky, 1979 i acarada amb la catalana. Igualment creiem que és la primera traducció al castellà.

Les notes corresponen a l’edició francesa del text. Entre claudàtors figura la informació afegida en la traducció catalana, que ha anat a càrrec de Xavier Serret.

1. Arxius James P. Cannon, Biblioteca d’Història Social, Nova York [Editat per primera vegada, en francès, a «Léon Trotsky, Oeuvres», volum 4. París EDI, 1979. D’aquesta edició en francès n’hem fet la traducció al català, creiem que per primera vegada. A l’Avenç s’assenyalava que no els constava cap traducció al castellà]. Aquest document, trobat als arxius de la C.L.A.

[Lliga Comunista d’Amèrica] no porta cap data, i és en un dossier que porta data de 1934; està escrit en anglès, una traducció més aviat mediocre que hem hagut de retraduir per aproximació. Es tracta, amb força versemblança, d’una carta adreçada al S.I. [Secretariat Internacional de la Lliga Comunista Internacional] el contingut de la qual permet situar-la aproximadament entre juliol i setembre. [Revisats butlletins de l’època i escrits de balanç dels protagonistes, no sembla que aquesta carta arribés a Espanya]

2. Un cop celebrades les eleccions generals del novembre de 1933, la formació d’extrema dreta, la CEDA de José María Gil Robles y Quiñones (1898-1980) s’havia convertit en el grup més important de les Corts i reclamava sorollosament el poder, amb tot tipus d’amenaces. D’altra banda, el desembre de 1933, el dirigent del partit petitburgès nacionalista català Lluís Companys i Jover (1883-1940) havia esdevngut president de la Generalitat de Catalunya. El «conflicte català», fins llavors latent, havia esclatat a l’abril de 1934, amb la votació pel parlament català, sota la pressió de l’organització pagesa dels rabassaires, d’una llei que reduïa de manera important els vells drets feudals dels propietaris.

El govern central, presidit des de feia poc per Ricardo Samper Ibáñez (1881-1938), sota la pressió dels grans propietaris catalans, va recórrer aquesta llei davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual l’anul•là el 10 de juny. El parlament català llavors votà immediatament una nova llei, idèntica en tots els punts, i els diputats catalans –imitats pels bascos- van abandonar les Corts. Era evident que la situació portava a una prova de força, car l’entrada de la CEDA al govern –a la qual el PS [PSOE] estava decidit a respondre per la força a tot el país- no podia significar altra cosa que la posada en qüestió de les llibertats catalanes per la força de les armes.

3. L’Aliança Obrera de Catalunya s’havia constituït el novembre de 1933. Era un front únic de diverses organitzacions obreres, el Bloc Obrer i Camperol, l’Esquerra Comunista (de Nin), el Partit Socialista Obrer Espanyol, el sindicat reformista UGT, els sindicats exclosos de la CNT per haver seguit els dissidents dits «trentistes», hostils a la presa de la direcció del sindicat per part dels anarquistes de la FAI, i la Federació Sindicalista llibertària, igualment sortida d’una escissió de la CNT. Joaquim Maurín Julià (1896-1973), antic dirigent de la CNT, després del Partit Comunista, exclòs al principi dels anys trenta amb la Federació Catalano-Balear, era el principal dirigent del Bloc Obrer i Camperol de Catalunya. Des de feia uns quants anys, Trotski retreia als seus camarades espanyols, i a Andreu Nin en particular, la pràctica d’una política «seguidista» respecte a aquest corrent que ell considerava com a expressió d’un corrent petitburgès catalanista.

4. La posició adoptada per la conferència regional el juny de 1934 de l’Aliança Obrera de Catalunya havia estat la de «donar suport» si «el govern contrarevolucionari de Madrid atacava Catalunya, i si, per aquest motiu, es proclamava la república catalana». Aquesta posició equivalia ni més ni menys a deixar ka decisió d’endegar la lluita... al govern català de Companys, del qual Maurin pensava –i havia d’escriure al seu llibre Revolución y contarrevolución en España- que «ho tenia tot a les seves mans».

5. L’Esquerra [Republicana de Catalunya] era l’organització nacionalista de Catalunya, el primer cap de la qual, el coronel Macià, havia començat proclamant la «república catalana». El seu cap en aquell moment, Companys, era l’advocat dels militants de la CNT des de feia anys.

6. La conferència de juny de l’Aliança Obrera havia especificat en la seva resolució final les reivindicacions proletàries que posava com a condició per a la seva participació a la resistència enfront de Madrid.

7. L’estiu de 1936, el «comitè central de milícies» de Catalunya va esdevenir en algunes setmanes, efectivament, l’autèntic govern revolucionari de la Catalunya aixecada contra el pronunciament colpista dels generals.

8. La CNT catalana va restar decididament al marge de l’Aliança Obrera, a diferència de l’organització regional asturiana, que n’era membre entusiasta.

9. Aquests consells a la Izquierda Comunista de España no van ser escoltats, i l’ICE no va tenir en compte aquestes apreciacions. Malgrat que es va pronunciar per la república catalana, la Izquierda Comunista esperà l’entrada de la CEDA al govern l’octubre 1934 per cridar a la vaga general a través de l’Aliança Obrera. Aquesta vaga, combatuda per la CNT, va ser un fracàs, comportant la posada en qüestió de l’statu quo de les «llibertats» catalanes, i de l’existència mateixa de la Generalitat.