La Lliga Comunista
Revolucionària (LCR), la històrica
organització francesa de
l’anomenat Secretariat Unificat
(SU) de la IV Internacional acaba
de fer el seu XVII Congrés, en
el qual ha votat la seva
dissolució per crear una “nova
organització anticapitalista”.
Presentem a continuació un
article d’Alberto Madoglio,
membre de la direcció del
PdAC (Partit de l’Alternativa
Comunista) secció italiana de
la LIT-QI sobre aquest fet.

Entre els dies 24 i 27 de gener, es
va fer a Saint Denis, un suburbi de
París, el XVII Congrés de la Lliga
Comunista Revolucionària (LCR), en
el qual es va decidir, per àmplia
majoria (més del 80% dels
delegats), començar el procés de
creació d’un “nou partit
anticapitalista” i, conseqüentment,
dissoldre la LCR.

No és d’avui que la LCR (així
com la tendència internacional de
la qual
forma part, el Secretariat Unificat,
SU) no és una organització
conseqüent-ment revolucionària.

Mal-grat això, no ens pot deixar
indiferents el fet que la ruptura definitiva
amb els últims vestigis del
patrimoni polític del comunisme es
produeixi el 2008, exacta-ment
quaranta anys després de la
fundació d’aquest partit que, sota
l’impuls del “maig francès” de
1968, va ser durant molt de temps
una de les forces més grans de
l’extrema esquerra mundial.

El procés que els delegats de la
LCR van iniciar no és una novetat
absoluta. Des de fa molts anys, en
particular des de l’inici dels anys 90,
amb la dissolució de la Unió
Soviètica, assistim a aquestes
experiències polítiques que es
proposen ser la solució de la “‘crisi
de representació” i donar propostes
polítiques als problemes a què els
treballadors a nivell internacional
s’enfronten des de la fi de l’onada
revolucionària dels anys 60-70 i
després de la caiguda de l’estalinisme.

No obstant això, cada vegada la
realitat ha demostrat que aquests
projectes han estat en va, perquè
tenien el fracàs inscrit a l’ADN. Així
va passar amb el moviment
zapatista guiat pel subcomandante
Marcos, que no només no va
aconseguir acabar amb el domini
de la burgesia mexicana, sinó que
ni tan sols va aconseguir restituir la
dignitat política i social de la població
indígena del país. El mateix destí va
tenir el projecte polític del PT
brasiler, que tantes il·lusions va
disseminar pel món a través de
l’experiència del “pressupost
participatiu” i del Fòrum Social
Mundial de Porto Alegre. No
obstant això, una vegada que va
arribar al govern amb Lula, el PT va
demostrar que és qui garanteix
millor els interessos de l’imperialisme
al subcontinent sud-americà.

Tot això per no parlar d’Itàlia, on
15 anys de propaganda del PRC
(Partit de la Refundació Comunista)
van acabar traduint-se en la
participació directa en un dels
governs més antiobrers que ha
conegut Itàlia des de la fi de la
segona guerra mundial.

No és només l’experiència
passada el que ens fa dir que també
aquest nou projecte que naixerà
sobre les cendres de la LCR està
destinat al fracàs: és, sobretot, una
crítica a la proposta política
adoptada la que ens fa arribar a
aquesta conclusió.

Si l’anàlisi que la LCR fa de la
crisi de la societat capitalista i de la
fallida de les organitzacions obreres
tradicionals, fins i tot essent
absolutament superficial, pot ser, en
general, compartida; i si la presència
de la reivindicació de la lluita per una
societat socialista, ens podria induir
a fer un judici positiu d’aquesta
temptativa política, una lectura més
atenta de les tesis aprovades no
deixa dubte del significat liquidador
d’aquesta decisió.

Primer de tot, la crida al socialisme
es troba totalment deslligada
de la lluita per la conquesta de
l’hegemonia política dels sectors
políticament actius de la classe
obre-ra, a través d’un progra-ma
de reivindicacions
transitòries que té
com a fi la destrucció
de l’hege-monia política,
econòmi-ca i
social de la burgesia, i
la substitució de la dictadura
d’una minoria
privilegiada per la de la
immensa majoria de la
població. De tal manera
que aquesta
crida es redueix a una
referència al socialisme
com un abstracte
horitzó de la
humanitat, que es
combi-na amb el
reformisme de la
societat actual. Una combinació que
sempre ha caracteritzat el
reformisme i el centrisme dels dos
darrers segles.

D’altra banda, la reivindicació de
l’experiència de la” revolució
bolivariana” de Chávez i de la seva
temptativa de construir “el
socialisme del segle XXI” demostra
com les tesis estan allunyades del
que van teoritzar i practicar els
comunistes amb Marx, Lenin i
Trotski i amb l’Octubre.

Una confirmació dels límits estrets
d’aquesta perspectiva podem
trobar-la llegint la proposta
adoptada sobre l’actitud que s’ha d’assumir en les pròximes eleccions municipals, en les
quals les opcions són simplement entre un possible
acord de govern local amb el Partit Socialista o amb el
PCF (Partit Comunista Francès). O, fins i tot, la possibilitat
d’un simple suport extern a un govern local de centre
esquerra, també en aquest cas, sense excloure el suport
al Partit Socialista.

Sobre l’eventualitat de donar suport a un govern de
centre-esquerra, els documents es limiten a dir que
aquesta opció va dividir les forces anticapitalistas i
antiliberals al Brasil i a Itàlia, però no diuen, de fet, que
aquesta política és insostenible. Els companys de la
LCR, per tant, sembla que s’inspirin en l’experiència
dels seus cosins italians de l’Esquerra Crítica (o al revés)
que, durant dos anys, van donar al govern Prodi
un suport parlamentari determinant (recordeu les
variades ocasions que els dos diputats d’aquesta
organització, Cannavo i Turigliatto, van donar el vot de
confiança al govern, o les innombrables ocasions que
al Senat, no participant en les votacions, van contribuir
indirectament a salvar el vacil·lant destí de Prodi). I que
també, després d’haver trencat amb Refundació Comunista,
van afirmar que avaluarien “cas per cas” si
donarien suport o no a l’executiu de centre-esquerra, i
per això van definir la seva organització com
“tendencialment (sic!) d’oposició “.

Per això la proposta organitzativa de l’Esquerra Critica
s’assembla molt a la que s’ha adoptat a França. El text
aprovat en l’assemblea de fundació (del desembre
passat) afirma que “el marxisme no és l’única teoria
d’alliberament que tindran per referència” i proposen la
constitució d’una genèrica “xarxa anticapitalista” en
ruptura amb tota referència al trotskisme entès com a
programa marxista revolucionari actual.

La Lliga Internacional dels Treballadors, en les seves
tesis per al VIII Congrés Mundial, parlava del “vendaval
oportunista” per indicar el fenomen polític que després
de la caiguda del Mur de Berlín va arrossegar diverses
tendències del moviment obrer mundial, tornant-les
directamento indirecta responsables de la política
antiobrera de la burgesia. A gairebé vint anys de distància
d’aquests esdeveniments, aquest “vendaval” encara fa
sentir els seus efectes.

Qui s’il·lusioni amb què de la crisi de l’estalinisme i de
la definitiva traïció de la socialdemocràcia se’n pugui
sortir amb “innovacions” político-organitzatives no
assenyala cap via alternativa per arribar a la nostra meta
(l’alternativa al sistema), sinó que condemna, una
vegada més, els joves, els treballadors, les dones i tots
els oprimits a noves i més devastadores derrotes.

Per això la lluita per la construcció de veritables partits
comunistes a cada país i d’una internacional comunista
revolucionària, es torna, cada vegada més, una
necessitat inajornable. Només un partit fundat sobre un
programa autènticament de classe i comunista pot
donar la resposta concreta, no tan sols per posar fi a
l’esclavitud del proletariat, sinó també a l’opressió de
gènere, al racisme, a la xenofòbia i a la devastació
ambiental que una societat fundada sobre el guany posa
en qüestió quotidianament.

Alberto Madoglio

PdAC, secció italiana de la LIT-QI