Emociona l’acte d’inauguració dels jardins, i des d’aquí les felicitacions als companys de Madrid que ho han fet possible.

Llegir l’article de Mariano, recordant a la Yolanda de carn i ossos, la qual vaig conèixer en algunes reunions a Madrid ia les escoles del PST quan viatjàvem des de Barcelona, ​​és recordar el cop en saber la notícia. Era algú nostre, un assassinat que havia rostre, que transmetia sentiments, va ser brutal. I des d’aquí l’homenatge a aquesta Yolanda, humana, entranyable i companya amb la qual militàvem en un mateix partit.

Però també llegint l’article, és cert que hi ha una altra Yolanda, la qual nosaltres mateixos des del PST convertim en bandera, en símbol de la nostra lluita. Vam dir:

"Yolanda era jove, era dona, era basca. Tenia tres raons fonamentals per lluitar. (...) Tot això ho va englobar en una sola batalla: en la batalla pel socialisme, per la revolució, en la batalla per un partit revolucionari" .

 Eren les paraules de comiat del nostre partit, llavors el Partit Socialista dels Treballadors, a una companya que el feixisme, amb les clavegueres de l’aparell d’estat, ens havia assassinat.

I aquest símbol, que va ser molt més enllà de nosaltres mateixos i va fer possibles les campanyes per la investigació i el càstig, les de repatriació d’Hellín, ... fins a l’actual contra la seva contractació en els cossos de seguretat de l’estat, es va integrar en una altra més general contra els assassinats de la Transició que molts van fer seva.

Igual que volem recordar a aquella Yolanda humana que ens van treure, així també volem reprendre aquella bandera que compartim. Perquè el moment té molts paral·lelismes amb aquella Transició que, al costat de Yolanda i des del PST combatem. Perquè no s’havia donat la ruptura democràtica, i perquè els grans partits de l’esquerra llavors canalitzaven el procés de carrer, obrer i popular, a la Constitució i les urnes encoratjant la il·lusió que amb la reforma hauria prou o era tot el que es podia fer. Érem pocs els que ens podíem identificar amb allò que cantava Lluís Llach que "No era aixó, Companys, no era AIXÒ paper que varen morir tants flors ..." -No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors-

Avui, aquella Transició fa aigües i es planteja una nova Transició. I de nou, com llavors, es planteja el dilema de reforma o ruptura.

El nostre homenatge a Yolanda, a més de l’humà com a companya, és també el que Yolanda segueix sent, per Lluita Internacionalista, la nostra bandera. Perquè avui, igual que llavors, combatem per aquella ruptura que no es va donar i segueix pendent.

Per això diem una vegada més:

Yolanda, fins al socialisme, sempre!

Barcelona, ​​14 juny 2015

Esther

Lluita Internacionalista