Arran dels atemptats de París, Embat –moviment polític anarquista- va treure un comunicat amb el qual compartim alguns eixos com ara el rebuig als mateixos, la solidaritat amb les víctimes, la fraternitat de pobles lliures, l’afirmació que les primeres i major nombre de víctimes de DAESH són dels pobles àrabs… Però aquí acaben les nostres coincidències ja que introdueix conceptes que llisquen cap a la concepció de l’esquerra chavista i estalinista justificatius cap a Al-Assad, com ja havien fet a la seva declaració sobre els refugiats. La qüestió pren major envergadura quan el mateix dia el Secretariat Permanent de CGT Catalunya ho divulga pels seus mitjans interns i externs, sense treure comunicat propi, donant a entendre la seva identificació amb els plantejaments, sense que hi hagi hagut debat intern en el sindicat i introduint un gir de 180º en relació amb la posició que havia mantingut CGT de suport a la revolució siriana. Des de CGT-Ensenyament es va organitzar una xerrada amb les dues posicions, però el temps tampoc va permetre sistematitzar la polèmica de les diferències. Per la seva importància, i perquè compartim moltes lluites amb companyes de Embat, volem fer-ho aquí.

La primera afirmació que no compartim és: «Exigim als governs de França i Espanya que deixin de desestabilitzar governs laics a l’Orient Mitjà, de donar suport polític a Turquia i les monarquies del Golf i de finançar i armar Al-Qaida i altres bandes salafistes a Síria i l’Iraq.» De quins governs laics parlem? Suposem que es refereix al règim de Bashar Al-Assad (doncs apart d’ell, laic, queda la monarquia jordana: Líban te un règim confessional, Israel no diguem, Iraq també i fruit de l’ocupació, Iran els Aiatol·làs, Egipte una dictadura militar....), encara que la declaració no s’atreveix a esmentar-ho directament. I precisament la característica que defineix aquest règim no és la seva suposada laïcitat: si fos així seria inexplicable que tingui entre els seus principals aliats polítics i militar el règim dels Aiatol·làs de l’Iran i la milícia xiïta libanesa Hezbollah, que s’han implicat a fons al seu costat en la guerra i sense els quals no hauria pogut sobreviure militarment a la revolució que combat a sang i foc des de fa gairebé cinc anys. Quan vulgueu podem entrar a analitzar a fons des d’un punt de vista històric, polític i d’estructura les característiques del règim sirià, però n’hi hauria d’haver prou amb escoltar els testimonis dels refugiats o dels ex-presos polítics (entre ells la gran majoria de l’esquerra siriana, a excepció d’un sector de l’estalinisme). El règim sirià era una dictadura no alineada, que es va convertir en un aparell identificat amb les polítiques neoliberals i l’acció imperialista a la zona, sobretot des de l’arribada al poder de Bashar, que va heretar la direcció del règim del seu pare. Hi ha molt a discutir sobre el que va ser el baasisme, però avui per avui tampoc és d’això del que es tracta a Síria. La declaració d’Embat situa a Bashar Al-Assad com a víctima dels poders desestabilitzadors de França, Espanya i d’altres, no com a botxí del seu poble. La política d’Embat ¿és doncs ajudar a «estabilitzar» la dictadura d’Al- Assad? L’imperialisme estava molt be amb Al-Assad, que era un «enemic» molt còmode d’Israel i que, per exemple, va prestar les seves bases als ianquis per a la invasió de l’Iraq i va contribuir fidelment a la «guerra contra el terror» inscrivintse en l’arxipèlag dels Guantánamos de la regió.

Una altra cosa és que quan esclata la revolució popular contra aquesta dictadura atroç i les seves polítiques neoliberals, l’imperialisme intenta ressituar-se, com sempre fa. Però és evident que no ha tingut la política de derrocar el règim i per això no hi ha hagut, ni hi ha, una intervenció militar imperialista contra ell, ni tan sols després d’haverse saltat totes les suposades «línies vermelles» que li havia marcat Obama. EUA sempre ha dit, com diu avui a Viena i en el G-20 d’acord amb Putin, que vol evitar a tot preu un col·lapse del règim, és a dir que l’única qüestió que està en discussió (avui de manera més formal que real) és si Al-Assad ha de pilotar una suposada transició o si ho ha de fer algú del seu cercle proper, mantenint intactes totes les brutals estructure repressives que han mantingut el poble sirià sota la seva bota des de fa 45 anys.

En el mateix sentit es diu –amb raó- que l’imperialisme ha desestabilitzat la zona... Però ¿quina era l’anterior estabilitat? Una estabilitat contra els pobles.

Aleshores tampoc ens reivindiquem d’ella. Com a revolucionaris aquest terme té un sentit confús. El que es vol dir és que els pobles àrabs havien de continuar callats sota el jou de la dictadura perquè si no l’imperialisme entraria per fer descarrilar les seves revolucions? Aquest és el vell plantejament colonialista que assegura que els àrabs estan condemnats in eternum al dilema dictadura o islamisme.

És clar que hi ha bombardejos de l’OTAN i dels seus aliats al Golf Pèrsic, però també de Putin i de l’Iran. No ens deixem enganyar: cap d’ells vol el triomf de la revolució. Els uns ataquen l’Estat Islàmic, sabent que només l’estan fent més fort, o armen les altres faccions jihadistes, i els altres ataquen els rebels per mantenir viu el règim. Cap potència internacional ni regional està al costat del poble sirià en la seva legítima lluita per la llibertat i la justícia social.

Més avall es diu: «Diverses insurreccions populars laiques (la Primavera àrab, la revolta de les cabílies algerianes, la declaració d’independència dels Tuareg de Mali) que han tingut lloc en el món islàmic en els últims anys han derivat en revoltes obertament islamistes.

D’aquesta manera es produeix una «contrarevolució preventiva» que avorta un possible procés revolucionari.» Un altre cop, definim les revolucions àrabs com a insurreccions «laiques»? Quina categoria d’anàlisi és aquesta des del punt de vista de la lluita de classes? De debò penseu que el que motiva aquests pobles és la laïcitat.

No: són revoltes dels joves, els camperols, els treballadors i sectors de classes mitjanes que tenen en primer lloc un programa democràtic però també de defensa de les seves condicions de vida en el marc de la crisi econòmica del capitalisme. I que busquen nous referents. Què vol dir que han derivat en revoltes obertament islamistes? No hi ha cap revolta islamista!! El que hi ha són unes direccions que s’imposen al moviment i que en la majoria de casos (com a Egipte o a Tunísia) han estat ja descartades per les masses, després de veure que no donaven resposta als seus problemes, bàsicament no perquè eren islamistes sinó perquè eren burgeses. I s’han trobat amb l’avenç de la contrarevolució. No hi ha cap «contrarevolució preventiva », hi ha contrarevolució per frenar uns processos revolucionaris que amenaçaven el domini burgès i imperialista de la regió.

I ara anem a com combatre el terrorisme. El comunicat diu: «Si - Europa- vol acabar amb el terrorisme ha de posar les bases per una pau duradora en els territoris que estan avui en guerra. Però a més a més, és necessari finalitzar d’una vegada amb els vincles econòmics i polítics amb els països que han donat suport al gihadisme, com és el cas de diversos països del Golf Pèrsic i Turquia. Recordem, per exemple, que l’estat espanyol està construint l’AVE a la Meca, o que d’aquí a poc tindrà lloc un Mundial de futbol a Qatar. I recordem també que el context que hi ha a l’Orient Mitjà és el d’una guerra entre dues potències regionals com són l’Iran i l’Aràbia Saudita que es lliura físicament a Síria, l’Iraq i el Iemen alhora.» Els únics que estan lluitant contra el terrorisme de l’Estat Islàmic, els únics que posen morts i que frenen la seva expansió són els rebels sirians i els kurds. Perquè l’Estat Islàmic no és un enemic del règim sirià, sinó el seu producte. No és una força reaccionària que sorgeix d’una revolució (com ho podria ser Hamàs, per exemple), sinó un producte de la política deliberada d’Al- Assad per legitimarse a dins i a fora de Síria. Des del primer dia va dir que s’enfrontava a un «complot terrorista internacional» i no a una revolta popular, va buidar les seves presons (aquelles amb les quals col·laborava en la guerra contra el terror de Georges W.

Bush) de jihadistes per omplir-les de camperols, joves, p e r i o d i s t e s , bloguers... i va deixar créixer el monstre perquè fes el que ha fet: atacar la revolució des de la rereguarda, obrir un altre front contra els rebels... i permetre’l aparèixer davant els sirians i el món amb el lema «o jo o el caos». Mireu si teniu ocasió el mapa dels fronts a la ciutat d’Alep i ho veureu blanc sobre negre.

I ara, per això, en el G-20, Putin i Obama es mostraven d’acord que cal preservar la continuïtat del règim sirià. El que hem de dir els revolucionaris és el contrari: només el triomf de la revolució pot acabar amb el càncer de l’Estat Islàmic, i no la continuïtat del règim que és qui va posar les condicions per al seu naixement i expansió.

I el mateix per als EUA, França i Anglaterra: ara ja tenim fabricat el nou gran «dimoni», contra el qual està justificat tot. Al-Assad veu complert el seu pla. El pla pactat per Putin i Obama li deixa 18 mesos més de coll: per anar a unes eleccions com les que va guanyar fa dos anys amb el 97% de vots? I si no és ell, perquè Putin el deixarà caure a canvi d’Ucraïna o el que sigui, serà amb algun dels seus cosins. El règim sirià té a tothom al seu costat, l’únic que ha intentat «desestabilitzar-lo», a un preu absolutament brutal que depassa tots els precedents que ha viscut la nostra generació, és el poble sirià.

Aleshores, què hem de fer des de l’esquerra europea? La declaració diu: «A més l’esquerra ha d’aportar el seu granet de sorra per donar suport a les grans transformacions que estan tenint lloc a l’Orient Mitjà. La causa kurda és estratègica en aquest sentit, perquè suposa una alternativa laica i d’esquerres al camí sense sortida en què s’ha ficat el món islàmic. Però a més hi ha un altre tipus de grans moviments en marxa com el Balutxistan, el poble amazic i tuareg, Somalilàndia i altres territoris que lluiten per tenir societats democràtiques, lliures i laiques però que sempre han estat ignorats per l’esquerra europea.» Primer, una alerta amb això del «món islàmic», perquè aleshores nosaltres què som? ¿el cristià? Estem d’acord en donar suport a totes les causes que esmenteu, i ens heu vist militant (no d’ara, des de fa molts anys) en concret per la causa kurda. Un suport incondicio nal, malgrat les orientacions de direccions com les del PKK, que és una forma de reformisme armat. (No tenim espai aquí per explicar millor aquesta definició ho farem en un proper article.) Ho hem fet a Europa i a Turquia en diàleg amb les seves bases i la seva direcció. Igual que hem criticat les direccions palestines. I per això ens sorprèn un posicionament mancat de crítica justament des de posicions llibertàries. Però les nostres diferències no ens han portat mai a estalviar ni un sol esforç en la defensa de la causa kurda. Tampoc de la palestina.

Quan hi ha una trinxera s’ha de saber a quin costat cal estar, i això no ha d’estalviar ni un bri de crítica política, si el que volem és «aportar el nostre granet de sorra» a les causes legítimes d’aquests pobles.

Però sorprèn també com us situeu quan feu una crítica. Afirmeu que l’esquerra àrab està «totalment perduda», llançant-ho indiscriminadament contra organitzacions que tenen centenars de militants morts o empresonats. O la lleugeresa amb que argumenteu la raó estar «centrada exclusivament en zones industrials, universitats, sectors dels exèrcits i cercles intel·lectuals i de classe mitja alta, mentre ha deixat a la deriva el món rural...». No és amb aquest to (com si nosaltres estiguéssim per tirar coets!) que es construeix el diàleg.

I tant que l’esquerra hauria d’aportar el seu granet de sorra a les transformacions que viu el Pròxim Orient! Per això denunciem que s’ha negat el suport als pobles, que han protagonitzat, i encara avui protagonitzen, lluites heroiques a Tunísia, Líbia, Egipte, Bahrain, Iemen... que han estat abandonades per l’esquerra des del minut 1.

Síria pot ser complicada, però ho eren Tunísia i Egipte? I què va fer l’esquerra europea per posar el seu granet de sorra als pobles que queien com a mosques sota les bales de les dictadures a una hora en avió de casa nostra? Res. Som comptats els militants que vam viatjar a aquests països, per veure com podíem aportar el nostre granet de sorra. I és cert que aquestes lluites passen avui pel pitjor moment, però encara no han estat derrotades. Ni tan sols a Egipte sota la bota de Al-Sissi, s’han aturat les vagues ni les mobilitzacions. I per això avui Síria és tan important. Si ens hi fixem, l’onada revolucionària al món àrab es va tallar amb la intervenció de l’OTAN a Líbia, el cop d’Estat a Egipte i avui, a Síria, convertida en un avís a navegants per a tothom: «qui gosi sortir al carrer a Jordània, l’Aràbia Saudita, Turquia...: si us aixequeu, acabareu amb 300.000 morts i 5 milions de refugiats». Per això és tan important el triomf de la revolució siriana, perquè tornaria insuflar força a aquest procés, de moment inacabat.

I entendre què passa a Síria és també important per fer política aquí: fa molt de temps que alguns avisàvem que no servia de res girar-hi l’esquena, perquè les conseqüències ens arribarien tard o d’hora en forma de refugiats o en forma d’un gran atac terrorista a Europa.

Doncs bé, ja tenim aquí totes dues coses. Podem seguir mirant a l’altra banda o encarar d’una vegada el problema de fons. Potser encara hi som a temps.

Lluita Internacionalista

30/12/2015