El 19 de juliol de 1936 la mobilització popular encapçalada pel moviment obrer derrotava el cop d’estat militar a nombroses localitats: Barcelona, Madrid ... Les úniques grans ciutats que els colpistes van poder prendre van ser Sevilla i Saragossa. A Barcelona les banderes vermelles i roig-negres ocupaven els carrers. Es va formar el Comitè de Milícies Antifeixistes, integrat pels sindicats i els partits d’esquerra per assegurar la derrota del feixisme i prendre el control dels punts neuràlgics. Es crea el Consell d’Economia, que intervé en la producció davant la fugida de gran part de la patronal.

S’estén ràpidament la socialització de fàbriques, terres, que es posen sota control obrer, es coordinen sectors, sovint amb canvis de producció per posar-la al servei de les necessitats de la població i de la guerra. La revolució també arriba a l’Ensenyament, amb la creació del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU) que, sota la tutela de CNT i UGT, expropia les escoles de les ordes religioses i planifica un nou sistema educatiu.

Però la revolució no es va desfer de les paralitzades institucions burgeses republicanes i es va mantenir una situació de doble poder, fins que el poder burgès es va recomposar amb l’ajuda del PCE i del PSUC i va acabar amb el poder revolucionari. El POUM, però sobretot la CNT, van intentar conciliar els dos poders, amb la seva participació en els governs republicans. L’impuls revolucionari va durar fins als «fets de maig» de 1937 a Barcelona, quan una acció militar per sorpresa combinada entre el PSUC i ERC va colpejar la rereguarda de la CNT i el POUM.

La maquinària estalinista contra l’esquerra revolucionària va atacar a Barcelona. L’anarquista Cailo Bernieri va ser assassinat, mesos després Andreu Nin va ser torturat i assassinat pels estalinistes i el seria POUM proscrit. La derrota de la revolució va ser també la sentència de la guerra, perquè no era possible sostenir la República si aquesta no avançava cap a una república obrera.

La II República no va resoldre els problemes democràtics històrics ni els del capitalisme en crisi. El xoc frontal entre la revolució i la contrarevolució del 36, va ser el resultat inevitable de la incapacitat de la II República per resoldre les contradiccions entre les classes, enmig de la polarització social que resultava de la crisi econòmica del capitalisme mundial i la Gran Depressió. La República era un instrument obsolet per a la burgesia i la reacció perquè, després de l’experiència del bienni negre i la seva derrota a les eleccions de febrer del 36, ja no era capaç d’imposar els enormes retrocessos econòmics i polítics que precisava la classe dominant. Necessitava una derrota decisiva del poderós moviment obrer i les seves organitzacions, com havia passat a Alemanya.

Però la falta de solució als problemes dels treballadors / es i els pobles també va fer que, en els curts anys de la II República, àmplies masses sentissin poc a poc una desafecció creixent amb el projecte republicà. La República va sorgir de la descomposició de la Monarquia. S’arrossegaven problemes democràtics no resolts històricament, com l’encaix nacional, la reforma agrària, la separació entre l’església i l’estat ... però els governs socialistes i republicans van anar ajornant la ruptura democràtica i les mesures econòmiques que el treballador/a de la ciutat i del camp precisava amb urgència.

L’Estatut català el 32 era una retallada autonomia lluny de la declaració inicial de Macià al 31 de República Catalana en una República federal espanyola. La qüestió no resolta va portar a una segona declaració de la República catalana per Companys al 34. Creixia també la reclamació basca i gallega. També en el 32 es descafeïnava la Llei de Reforma Agrària: les terres continuaven en mans dels terratinents, mentre el govern de torn seguia reprimint la lluita jornalera. El poder terratinent va ser essencial per facilitar al 36 l’avanç de la «Columna de la mort» de Yagüe a Andalusia i Extremadura, sembrant el terror amb execucions massives i tortures.

La separació entre església estat, i més concretament la separació de l’església de l’ensenyament era una altra tasca democràtica pendent. La Constitució es va atrevir en l’article 26 a prohibir als ordes religiosos crear centres docents, però només es va aplicar el 36 sota l’empenta de la revolució. L’Església Catòlica va ser un altre poderós aliat de la reacció feixista.

Tampoc la II República va posar fi al colonialisme al Nord d’Àfrica. Des d’inicis del S XX la guerra al Magrib havia estat motiu de protestes de les classes populars (Setmana Tràgica de 1909...). Per mantenir la colonització s’havien desenvolupat unitats especials com els Regulars (1911) amb tropa marroquina i la Legió (1920) amb mercenaris. Al comandament d’aquestes tropes es van succeir Sanjurjo, Mola i Franco, tots noms claus del cop d’estat del 36. Després de la derrota de la República berber del Rif (23-26), la lluita contra l’ocupació espanyola i francesa s’havia replegat a les muntanyes. Ni tan sols en la guerra, el Govern republicà va reconèixer la fi de la colonització per col·laborar amb els insurgents rifenys que proposaven atacar la rereguarda de Franco, com havien proposat els líders berbers.

Arribats al 36, quan la burgesia decideix donar suport al cop militar, els pilars reaccionaris estan pràcticament intactes: l’exèrcit, l’església, els terratinents, la patronal ... La posició sempre dubitativa dels governs republicans va portar a la passivitat per impedir la revolta.

Al maig el director general de la Seguretat va informar a Casares i Azaña que el cop s’estava forjant i els va lliurar la llista de 500 colpistes, però el Govern no va actuar i la república va quedar a la mercè dels feixistes. (1)

La revolució espanyola vital per canviar el curs de la història europea del s. XX

Davant l’ascens del feixisme a Itàlia i Alemanya, la derrota de Franco i el procés revolucionari a Espanya representava la possibilitat d’un canvi en la tendència històrica.

La Gran Depressió havia enfonsat les condicions de vida de la classe obrera mundial i l’experiència revolucionària demostrava que podia organitzar-se l’economia al servei de les classes populars. No és casual que aixequés tal entusiasme per què uns 60.000 lluitadors d’arreu del món vinguessin a combatre el feixisme, dels quals 15.000 hi van deixar la vida.

Però precisament per això les burgesies «democràtiques» europees i nord-americana, van aïllar la República i la revolució.

Mentre Hitler i Mussolini lliuraven tot tipus de material militar i tropes a Franco, la França del Front Popular de Blum i Anglaterra van impulsar el Comitè de No intervenció, deixant aïllada i sense armament l’Espanya republicana. Les multinacionals americanes van seguir subministrant combustible al bàndol feixista.

Però també Stalin va subordinar la política espanyola a les seves negociacions amb els diferents imperialismes, primer sense èxit amb França i Anglaterra intentant convèncer-los que la URSS ni volia ni permetria la revolució obrera, més tard signant el Pacte Ribbentrop-Molotov de no agressió amb Hitler. En plens processos de Moscou per destruir físicament tota oposició i la vella guàrdia bolxevic, Stalin va fer arribar els seus agents per dirigir la derrota de la revolució i l’assassinat de militants. Els avions, tancs i armament soviètic, imprescindibles per limitar l’absoluta superioritat militar dels feixistes, es va posar al servei de determinar la política dels governs republicans i facilitar al PCE i el PSUC a Catalunya el seu control.

1936- 2016. La revolució pendent

Però després del llarg hivern franquista de més de 40 anys, els problemes no resolts per la II República i agreujats per la dictadura, van tornar amb força. A la mort del dictador, el Pacte de la transició monàrquica va intentar tancar amb pany i forrellat tot el que recordés República o revolució. Però amb l’actual crisi gegantina del capitalisme, d’aquest armari han tornat sortir amb renovada vitalitat les tasques democràtiques pendents en el 36.

700.000 jornalers en atur necessiten treball i només el poden trobar en la terra. I propietaris d’aquestes terres són els Ducs i señoritos néts dels terratinents de fa 80 anys i que van gaudir de tots els privilegis sota el franquisme: la reforma agrària i la propietat de la terra continua sent clau. La lluita per la llibertat de les nacions es reactiva, a Catalunya, a Euskadi, a Galiza i les governs de la Monarquia no tenen cap altra resposta que «Espanya no es trenca», que «antes roja [de la sang] que rota». I l’església catòlica segueix conservant una posició privilegiada, d’exempció d’impostos, de finançament públic, de poder en l’ensenyament i la sanitat. La corrupció en les institucions, partits i patronal no només és el resultat natural de les relacions capitalistes sinó de la impunitat que va consagrar la transició.

Certament el moviment obrer no té l’organització poderosa i combativa dels anys trenta, però la necessitat de sortir del desastre en què ens està enfonsant la crisi capitalista és més forta que fa 80 anys. De nou les forces que sorgeixen com a alternativa d’esquerres als ja desgastats partits de la transició intenten dir-nos que no només no és necessària la revolució sinó que tan sols cal acabar amb la Monarquia, que autodeterminació sí. però ... en el marc constitucional, que es pot conciliar amb la Unió Europea ... perquè tot és reformable: la monarquia, el centralisme, el capitalisme ... fins als bancs, la Guàrdia Civil i l’exèrcit. A l’esquerra es planta un altre cop la polèmica entre reforma i revolució.

Com passa a Europa, mentre la nova esquerra s’empantana amb l’impossible reformisme i la moderació per no preocupar als capitalistes i les institucions de l’estat, l’extrema dreta aprofita la falta de sortida des de l’esquerra a la desesperació obrera i popular, per apuntar contra les institucions de la UE, denunciar demagògicament a banquers i polítics, introduir la divisió i l’odi a les files de la classe obrera i els sectors populars, denunciant l’immigrant, fent renéixer el gran nacionalisme opressor... al servei de salvar un altre cop el capitalisme. Per això no hi ha cap altre camí per a la classe obrera i els pobles que el que es van atrevir a caminar nostres avis i àvies fa 80 anys. Però les revolucions no es dicten, esclaten quan els esdeveniments la precipiten, i aleshores cal tenir organització i programa per donar resposta i ajudar a construir el nou camí. La revolució del 36 ha d’estar més viva i present que mai perquè és una font inacabable d’ensenyaments per abordar el futur.

Josep Lluís del Alcázar

(1) Pedro L. Angosto, José Alonso Mallol, l’home que va poder evitar la guerra. (Institut de Cultura Juan Gil Albert, Alacant, 2006)

Suplements de Lluita Internacionalista que trobareu a www.luchainternacionalista.org/:

* Monarquia NO, República!

* 70 aniversari de la revolució d’Astúries.

* Propietat i gestió de les empreses en la Revolució espanyola.