Entre el 25 i 28 d’agost van ser morts o ferits de mort 5 miners per trets de la policia. El viceministre responsable de la policia, Rodolfo Illanez, va resultar també mort a cops per miners indignats. L’absurda excusa d’Evo Morales, per eludir la seva responsabilitat, va ser dir que “ha fracassat un cop d’estat”. El govern va declarar “heroi” al viceministre repressor assassinat i va empresonar a presumptes culpables, però menysprea als 5 treballadors morts a trets per la seva policia - Pedro Mamani Massi, Fermín Mamani, Severino Ichota, Rubén Arapaya i Freddy Ambrosio -. La policia, actuant amb ordres del govern, està acostumada, cada vegada amb més freqüència, a reprimir amb extrema violència les manifestacions populars. Fa poques setmanes la repressió policial, sota les ordres del mateix viceministre avui mort, va carregar contra els obrers fabrils que protestaven contra els acomiadaments a Enatex. Fa un any van ser els guaranís de Takovo Habita els brutalment apallissats i els seus humils habitatges van ser intervinguts.

El viceministre segrestat per miners indignats va ser abandonat per la policia i el govern que no van respondre a les seves desesperades crides d’auxili, i, pitjor, van provocar el desenllaç tràgic tornant a disparar als miners a Panduro. El govern és responsable també perquè els actors d’aquesta massacre són els que han governat junts aquests últims 10 anys. Els grans empresaris “cooperativistes” que controlen FENCOMIN, tenen 7 diputats, assembleistes, van tenir ministres i alts funcionaris. I el govern d’Evo Morales els va donar els privilegis dels quals gaudeixen, entre ells no pagar impostos i poder contractar treballadors jornalers, sense drets, ni possibilitats de sindicalització.
Aquest govern ha mantingut la submissió de l’economia boliviana a les transnacionals. I la mineria, controlada en un 60% per transnacionals, és el cas més clar. La mineria estatal va ser acorralada i perseguida, només té un 7% del producte nacional miner, i va ser el resultat, en tots els casos especialment a Huanuni i Colquiri, de la lluita dels treballadors per defensarla, com en el 2006 quan va haver-hi 16 morts per defensar Huanuni de l’ofensiva de les grans empreses “cooperatives” afavorides pel govern.

Un nou decret diu ara que revertirà les àrees de cooperatives que s’hagin associat a transnacionals. Però no diu res de les àrees més riques del país en mans de transnacionals. L’any passat davant de las reivindicacions del poble potosí, Alvaro García Linera va viatjar a Sant Cristóbal de la transnacional Sumitomo, dient que feien falta 4 o 5 Sant Cristóbal, és a dir, donar més àrees riques a transnacionals. Davant la reducció de la renda minera, el govern privilegia als seus socis transnacionals. El govern d’Evo Morales és el que va atacar als sindicats independents, el que va sotmetre a dirigents amb prebendes i/o amb repressió als que no es doblegaven. Evo Morales va dir en aquests dies que la independència sindical la va inventar “l’imperialisme”, un absurd que ignora un segle de lluita dels treballadors a Bolívia i, entre d’altres, les Tesis de Pulacayo. Aleshores, que hagin prohibit els sindicats en les Cooperatives mineres és coherent amb aquest govern, encara que ara, en el seu enfrontament amb els empresaris de “cooperatives”, digui que els va permetre. La COB i la Federació Sindical de Treballadors Miners de Bolívia, sotmeses al govern, mai han fet el menor intent d’impulsar la sindicalització dels “jornalers” treballadors a les grans empreses mineres “cooperatives”. Amb l’aval de les organitzacions matrius es podrien haver organitzat centenars de sindicats de base d’assalariats de cooperatives i avui la situació seria molt diferent per al sector.

Avui, per la llei de Cooperatives que ha fet aquest govern, hi ha 80.000 obrers miners, “jornalers”, de les grans empreses anomenades “cooperatives”, sense sindicats i sense drets. Molts d’ells van sortir a bloquejar per ordre i sou dels seus patrons. Cinc d’ells han mort a trets, molts més van ser ferits, sense tenir si més no una atenció mèdica gratuïta. Aquest govern ni ha nacionalitzat ni ha industrialitzat, ha mantingut l’eix econòmic en l’extracció de gas i minerals, agregant productes agrícoles com la soja transgènica, sense industrialitzar, sense donar treballs dignes com reclamava l’Agenda d’Octubre. Per això els “jornalers” miners no van tenir una altra alternativa que bloquejar, per ordre dels seus patrons de FENCOMIN, per no perdre el seu treball precari. Els bloquejos van ser organitzats per FENCOMIN, davant la baixada de preus de minerals. Els grans patrons de FENCOMIN volen una part més gran de la “coca” minera per poder mantenir i ampliar els seus guanys. Aquest és el conflicte amb el govern, que privilegia els seus propis tractes amb les transnacionals. És una lluita entre socis pel saqueig de les riqueses del país i l’explotació dels treballadors. No va ser cap intent de cop d’Estat. Com va dir Silverio Villarroel, dirigent fabril de Santa Creu, és un cop laboral, “el Cop de l’Estat és diferent a Bolívia; prové la catàstrofe laboral més gran de l’Estat Plurinacional el COP D’ESTAT LABORAL, social, econòmic, laboral; famílies desintegrades, empreses tancades”, un cop contra els treballadors, contra les seves condicions de treball, amb acomiadaments massius, atropellaments als furs sindicals i a la llei de treball, prohibició de sindicalització, i aquest cop l’està fent el govern del MAS. També cop contra els indígenes desposseïts dels seus territoris com va passar violentament a Takovo Mora amb els guaranís, contra els camperols desatesos i sotmesos a la sequera sense que s’hagin fet durant anys obres de reg. Contra els centenars de milers de petits comerciants, única font laboral per a ells, perseguits pels augments d’impostos. La vella dreta vol treure partit, atacant en general qualsevol lluita dels treballadors, amagant que ells són també, igual que el MAS, còmplices servidors de les transnacionals.

Necessitem una alternativa política dels treballadors i el poble, per lluitar per l’Agenda d’octubre, nacionalitzar i expropiar a les transnacionals per aconseguir la industrialització, treball, salut, educació, fi de la pobresa. Exigim l’esclariment, recerca i càstig als que van ferir o van assassinar a treballadors miners, tant a la policia com a les autoritats que van ordenar la repressió a trets. També atenció mèdica per a ferits i indemnització a famílies de víctimes. La direcció de la COB ha traït novament els treballadors en donar suport al govern amagant que defensa a les transnacionals imperialistes i que mai va defensar la sindicalització. Abans va abandonar als treballadors acomiadats d’Enatex.

És necessari un Congrés de bases per treure els venuts dirigents de la COB, i triar una nova direcció basada en els treballadors de fàbriques i dels altres sectors que més han lluitat i que no depenguin del govern del MAS. Aquest congrés de bases de la COB ha d’aprovar un pla d’Emergència dels Treballadors davant la crisi, que imposi la prohibició d’acomiadaments, la prohibició d’importacions de productes que es puguin produir al país, la sindicalització immediata dels treballadors i la inclusió en la llei de Treball de tots els assalariats tant d’empreses cooperatives com de les estatals, un pla de foment a la producció camperola amb massives obres de reg i prohibició de transgènics, reversió de les terres del latifundi per lliurar a camperols sense terra, la veritable nacionalització amb control obrer d’hidrocarburs i mineria, salut públiques de qualitat i gratuïta, i un pla integral d’industrialització.

2/09/2016
Gonzalo Sanjines
Eliseo Mamani
Gualberto Arenas
Direcció nacional ARPT Secció boliviana de la UIT-QI