Fa més de cinc anys el poble s’aixecava a Síria contra el règim de Baixar Al-Assad exigint llibertat i justícia social, com havia passat a Tunísia i a Egipte. La força del moviment popular era tan incontrolable, tan profund el seu potencial de canvi en el cor de Pròxim Orient, tan perillós per a l’estabilitat de la regió, que des del primer minut totes les potències regionals i internacionals van prendre posicions per mantenir el procés sota control. L’Aràbia Saudita i Qatar van finançar brigades islamistes, Turquia i els Estats Units van encoratjar una oposició burgesa en l’exili que no tenia resa veure amb la realitat de l’interior i que només buscava la seva part del pastís a la nova Síria. Això va fraccionar i va debilitar a l’oposició sobre terreny, l’autèntica direcció del procés revolucionari, a la qual mai, ningú, va tenir en compte i l’única que en realitat va patir l’embargament d’armes imposat pels Estats Units i la UE. A l’altra banda, Rússia i l’Iran, els dos aliats estratègics de Damasc, van sortir en ajuda del dictador per preservar els seus propis interessos a la zona. Israel declarava que preferia la continuïtat del règim que el caos a la seva frontera nord.

El règim va convertir una onada de protestes populars massives en una carnisseria i va aconseguir mantenir-se al poder manu militari, perquè va poder contenir les dissidències dins de l’exèrcit, que a Síria funciona com una autèntica guàrdia pretoriana del clan AlAssad. Quan semblava que les seves hores estaven comptades, la intervenció militar primer de Teheran i després de Moscou va resultar decisiva. Mentre Al-Assad comptava amb un pont aeri de combatents i material militar de Hezbollah (la milícia xiïta libanesa), d’Iran i les milícies xiïtes iraquianes i de Putin, l’oposició era descomposta en faccions que rebien armes lleugeres a canvi de radicalització o racions de menjar preparat i ulleres de visió nocturna per part de l’imperialisme nordamericà. Mai es va permetre el subministrament de míssils antiaeris per defensar la població dels bombardejos de l’aviació siriana i després russa. El règim domina l’aire i cap dels 18 països que intervenen militarment a Síria qüestiona aquest domini: el martiri del poble sirià cau del cel i la principal causa de l’elevat nombre de morts, refugiats i del creixement del jihadisme és la pluja de barrils explosius i bombes sobre els pobles i les ciutats rebels. Així és com sobreviu el règim: assassinant a milers des de l’aire, gràcies al suport militar primer iranià i quan aquest no va ser suficient, de l’aviació russa. Així, la revolució es va convertir en guerra i la guerra va ser cada dia més dels interessos geopolítics que dels sirians, que quan podien tornaven a sortir al carrer per exigir la caiguda del règim.

L’aparició de Daesh (autoanomenat Estat Islàmic) a l’Iraq el 2012 va ser útil per a totes les forces de la reacció. Per al règim -que des del principi va encoratjar als elements més reaccionaris per pretendre que no s’enfrontava a un aixecament popular, sinó a un complot islamistaperquè va obrir un nou front contra els rebels i contra els kurds, que van aprofitar la debilitat de Damasc per proclamar la seva autonomia al nord del país. Per a Turquia perquè tampoc estava disposada a permetre que el partit germà del PKK tingués un pseudo-estat a l’altre costat de la frontera. Per als Estats Units per legitimar una nova intervenció a la zona, tot i que la prioritat d’Obama no era entrar a Síria sinó defensar el règim de postocupació a l’Iraq. Per a Putin perquè li permetia intervenir més directament en favor de Damasc, amb el vist i plau d’Israel i dels Estats Units. A Síria tots diuen lluitar contra el “terrorisme”: però sota aquest paraigua Al-Assad i Putin es refereixen als rebels, Hezbollah als sunnites, Erdogan als kurds i Estats Units als que combaten el govern titella i corrupte de Bagdad. I com que Daesh era funcional per a tots, es va convertir en una excusa útil que va créixer fins a proporcions insospitades, assassinant, extorsionant i sotmetent a centenars de milers de sirians i iraquians que -no ho oblidem- hanestat les principals víctimes de la seva barbàrie. I així arribem als esdeveniments d’aquest estiu, quan tots semblen haver-se posat d’acord en apuntalar a un dictador que només pot mantenir-se al poder amb el suport exterior.

Alep, la Gernika del segle XXI
Alep és la capital econòmica de Síria i un bastió de la revolució des dels primers mesos. La ciutat vella i els barris de l’Est de la ciutat, on es calcula que encara viuen entre 250.000 i 300.000 persones, estan fora de control del règim, que a principis de juliol va aconseguir tancar el setge al seu voltant. Era el resultat de setmanes d’intensos bombardejos conjunts de l’aviació siriana i russa que massacraven cada nit edificis d’habitatges, escoles i hospitals. Ja fa temps que les escoles funcionen en subterranis i els hospitals es denominen en codi per evitar més atacs. Només queden vuit centres mèdics operatius a la zona Est, amb poques desenes de llits i tots han estat bombardejats. La perspectiva per als barris rebels tancats després que el règim controlés la carretera del Castello, eren els setges de la fam que ja hem vist en poblacions com Homs, Madaya, Moauadamiya i altres desenes de pobles i ciutats de Síria. Putin va oferir “corredors humanitaris” pels que ni civils ni combatents es van atrevir a escapar.

Però contra tot pronòstic, una ofensiva en què va participar també el Front Al-Nusra des de l’exterior de la ciutat va aconseguir obrir un pas pel sud a finals de juliol. No obstant això, la victòria era sobretot simbòlica, ja que no permetia obrir una nova ruta de proveïment.

La imatge del petit Omrane Daqnesh, ensangonat i ple de pols en una ambulància, després que avions Sujoy-24 de fabricació russa bombardegessin casa seva Alep a l’hora d’anar a dormir, es va convertir en un nou símbol del desastre sirià. Un altre cop, carn de portada, sense que els mitjans assenyalessin als responsables: la imatge d’una violència irracional, cega, desproveïda de significat polític. Ja va passar amb la foto del petit Aylan ofegat en una platja de Turquia. Tanta espectacularització com ocultació dels culpables del crim. Cap reacció, cap condemna a Al-Assad.

Turquia fa la seva guerra a Síria
El segon fet important d’aquest estiu ha estat la intervenció terrestre de Turquia a la frontera de Jarablus. Després del cop d’estat fallit i el seu contraatac triomfant, Erdogan s’ha vist amb les mans lliures per a intervenir més directament a Síria. El seu primer objectiu és frenar l’avanç dels kurds de Rojava, que amb suport aeri nord-americà en la seva lluita contra Daesh, havien aconseguit posicions importants al nord de Síria. Però a mitjans d’agost les anomenades Forces Democràtiques de Síria (controlades militarment pel PYD kurd però en la qual participen també grups àrabs) van començar a sortir-se del guió i en lloc de continuar el seu avanç cap a Raqqa, l’anomenada capital de Daesh, es van aturar per obrir a l’oest un corredor que connectés les zones ja alliberades a l’est amb el cantó de Afrin, a l’oest. Això hauria suposat, a la pràctica, el domini kurd sobre tota la frontera amb Turquia. Una cosa inacceptable per Erdogan.

La intervenció turca s’anunciava com una campanya contra els “terroristes”, el sac en el qual Turquia posa Daesh i el PKK, però la veritat és que, a l’hora de tancar aquest article, està colpejant molt més als kurds que a els jihadistes, que, per cert, van fugir en desbandada sense oposar resistència. Cosa que demostra una vegada més que si acabar amb Daesh fos una de veritat una prioritat per a Ankara, Washington, Moscou, Teheran i Damasc, els escombrarien en qüestió de setmanes.

Amb l’entrada de tancs turcs a Síria Erdogan aconseguia a dos objectius més. D’una banda realinear les seves aliances internacionals. Putin va ser dels primers caps d’estat que va trucar a Erdogan la nit del cop i li va demostrar que era més fiable que els seus aliats europeus i nord-americà de l’OTAN. Després de la seva reunió a Moscou a principis d’agost, Erdogan i Putin van segellar un acord en el qual, si bé no van resoldre totes les seves diferències a Síria, sí que es van posar d’acord en la cuestió principal: ofegar els kurds i aconseguir una entesa política amb Al- Assad. No és casual que per primera vegada el primer ministre turc parlés de reconèixer el paper d’Al-Assad a la sortida a la crisi siriana ni tampoc la visita a Damasc dels serveis d’intel·ligència. El tercer objectiu d’Erdogan és intern: demostra qui mana en l’exèrcit després de les purgues per l’intent colpista i s’embranca en una operació a la qual els generals, ara morts o empresonats, s’havien oposat.

La contrapartida l’hem vista a Hassakeh, on per primera vegada el règim sirià bombardejava posicions kurdes. Al-Assad li demostrava a Erdogan que també està disposat a combatre als kurds si d’aquesta manera Turquia talla l’abastiment a l’oposició. Que és precisament el que ja estem veient a Alep. Erdogan sembla no tenir cap problema en deixar caure la ciutat si a canvi tots deixen de donar suport als kurds.

Estats Units també se suma a l’operació i dóna suport aeri a la intervenció turca mentre ordena públicament als kurds que retrocedeixin al costat aquest de l’Eufrates, com exigeix Ankara. L’imperialisme tampoc té cap problema a abandonar els kurds, que fins ara ha fet servir com a força de xoc contra Daesh per la seva pròpia debilitat, perquè Obama no està en condicions d’ordenar un altre nou desembarcament a l’Orient Mitjà. Davant els avenços de Nusra a Alep, l’imperialisme calla davant la massacre de la ciutat a mans de Putin i cedeix també amb els kurds, encara al preu d’afeblir la lluita contra Daesh.

Després d’anys aprofitant-se de les contradiccions entre uns i altres, en què els kurds s’han mogut amb suport dels Estats Units i també de Rússia sense implicar-se en la lluita contra Al-Assad i enfrontant-se a Daesh, la direcció kurda ha recuperat el vell lema de “els nostres únics amics són les muntanyes”. Atacats en tots els fronts, es poden arribar a veure aviat tan aïllats com la resistència contra Al-Assad. És vital ara resoldre un problema que ha debilitat a la revolució des del primer dia: la incapacitat de la direcció àrab de reconèixer la qüestió kurda i la negativa del PYD a enfrontar-se amb totes les conseqüències al règim d’Al-Assad. La manca de col·laboració ha beneficiat tant al règim com a Turquia, que ara envia grups àrabs sirians a combatre sota la seva protecció contra als kurds. Cal aconseguir d’una vegada el reconeixement mutu, basat en el dret d’autodeterminació dels kurds i la lluita coordinada contra el règim d’Al-Assad i el rebuig a la ingerència turca, perquè asi no els uns i els altres estan perduts.

Les forces de la revolució i les de la reacció
Estem assistint doncs a una convergència de totes les forces reaccionàries per sufocar el moviment popular a Síria i imposar la pau dels cementiris preservant intacte el règim. Mai els Estats Units, Turquia, l’Aràbia Saudita ni Qatar han estat al costat de la revolució siriana. Però hi havia tensions amb el règim, Rússia i Iran que els obligaven a mínim a declarar-se contra Al-Assad. Avui s’està formant un front de tots per apuntalar a Al-Assad amb l’objectiu d’enterrar el que més temien: aquell somni de llibertat i justícia social que va portar a milions de sirians als carrers i pel qual han pagat tan elevat preu. Tot apunta que s’obrirà una nova ronda de negociacions sobre Síria sense els sirians per blanquejar un règim que ha assassinat i torturat a centenars de milers i que ha deixat sense llar a la meitat de la població siriana. Més greu és la responsabilitat de l’esquerra internacional que quan no calla sobre Síria directament defensa al tirà. El deure de qui vulgui merèixer dir-se revolucionari és estar al costat dels pobles i la seva lluita per la llibertat i la justícia en lloc de sacrificar-los a l’altar de malintencionats pretextos geopolítics.

04/09/2016
Layla Nassar

L’ONU finança a Al-Assad
Una investigació recent del diari britànic ‘The Guardian’ ha revelat el que era un secret a crits: el finançament milionari de l’ONU al clan Al-Assad en concepte d’ajuda humanitària. Els documents proven centenars de milers de dòlars del programa d’ajuda internacional a Syria Trust, l’organització benèfica fundada per Asma Al-Assad, esposa del dictador, o Al Bustan, que pertany a l’empresari Rami Makhlouf, un dels seus més rics i destacats col·laboradors, que controla també diverses milícies favorables al règim. A més l’ONU va pagar 11,5 milons d’euros directament al govern sirià per fomentar l’agricultura i l’OMS va pagar més de 4,4 milions d’euros al departament de Defensa sirià per finançar el banc de sang. L’ONU no ho nega i s’ha limitat a dir que només pot realitzar la seva tasca amb el petit nombre d’organitzacions que compten amb el suport del règim.

Esquerrra Unida visita Assad
L’11 de juliol Javier Couso Permuy, d’Esquerra Unida, anunciava orgullós a Twitter que havia viatjat a Damasc per reunir-se amb el dictador sirià Bashar al-Assad. L’acompanyaven Tatjana •danoka, eurodiputada letona del Grup dels Verds / Aliança Lliure Europea, i Yana Toom, del Partit del Centre d’Estònia. No són els únics suports amb què compta el carnisser de Damasc a Europa: ja ha rebut a representants de Les Republicains, el partit de Nicolas Sarkozy, que en la seva visita van aprofitar per fotografiar-se amb el grup d’extrema dreta SOS Chrétiens d’Orient. També el Front Nacional francès ha reiterat el seu suport al règim.

Com escriuen Leyla Nachawatti i Joey Ayoub en un article que recomanem (http://www.eldiario.es/tribunaabierta/Izquierda-Unida-Asad-internacionalismoeuropeo_6_539006122.html ) “Com diu Alba Rico, s’ha tornat cada vegada més difícil distingir entre la dreta que celebrava la invasió de l’Iraq el 2003, i l’esquerra que celebra cada victòria russa o iraniana. Oposada a aquesta visió del món en dos eixos, queda la solidaritat dels que continuen desafiant les visions dogmàtiques del món, els que donen suport al dret legítim d’autodeterminació dels pobles i la seva llibertat davant la repressió, ja vingui en forma d’invasions estrangeres o de tiranies domèstiques “.