La CUP-CC porta mesos sense prendre la iniciativa política. No es tracta només de si al final es manté en el No a Mas, o en l’esmena a la totalitat als pressupostos 2016. Això és important, com ara ho és, malgrat no hagi estat com a condició de la moció de confiança –com nosaltres proposàvem- que el referèndum unilateral tingui data al setembre 2017. Però en política no és només important què s’aconsegueix sinó també com: si es fa enfortint unes posicions d’esquerra que la gent pugui assumir com a alternativa pròpia, o si apareix enmig d’una nebulosa en la qual al final no es sap on està la coherència, o si és una exigència o un graciós favor de la burgesia que alimenten les il·lusions en JxS.

Aquesta feblesa es va expressar quan com a «càstig» a haver forçat a Mas a donar el famós pas al costat, acceptava un acord en què s’autocriticava, feia dimitir diputats, garantia que no criticaria JxS per les seves inconseqüències davant els compromisos independentistes i es comprometia en una relliscosa «estabilitat». Va seguir quedant palès amb les declaracions dels diputats durant els dies immediats a l’entrada en el Parlament dels pressupostos de 2016, quan reiteraven que seguien negociant i anava be… per més que tenien un mandat d’esmena a la totalitat que només podia canviar si JxS presentava un altre pressupost, amb diferents sostres d’entrades, de despesa i/o d’objectiu de dèficit. I s’ha reproduït de nou davant la moció de confiança: quan després d’un estiu dient que si no hi havia data pel RUI no hi hauria SÍ a la moció de confiança, i el 6 de setembre, desdejunàvem amb un SÍ incondicional perquè era una «qüestió de tràmit».

A banda de les alegries que els donem als votants de JxS quan es fa el que vol el Govern i s’encoratgin les expectatives de que ells ens portin a la independència; és impossible que els de la CUP-CC segueixin els raonaments de la candidatura o pitjor, que aquells que ja no creien en JxS –i per això no el van votar- ara puguin interpretar que la CUP-CC li fa el joc.

I és que la CUP-CC ha entrat de ple en els vicis parlamentaris: reunions «discretes»/secretes han fet desaparèixer la «llum i taquígrafs» de la 1ª legislatura, documents que abans coneix Puigdemont que els militants per «evitar filtracions» –on queda el «cavall de Troia»?-, debats que no es poden votar i que «interpreten» els diputats en assemblees «informatives» -que han deixat de ser assemblees doncs la seva essència és ser sobiranes i decidir-… un mètode que s’empassa la democràcia del carrer que es diu defensar actuant per fets consumats, per «evitar friccions en la CUP», un camí que –com sempre han fet els polítics institucionals- clama a la confiança cega en els diputats amb el «tot per al poble però sense el poble». I això respon a qüestions polítiques de fons: no es canvien els mètodes sense ni plantejar-los abans per escrit, si no és perquè l’incipient aparell es deixa portar per unes pressions que, en ser alienes a les que rep la base, puguin portar aquesta a qüestionar les posicions de la seva direcció. S’ha entrat en la il·lusió que així s’han evitat filtracions, sense veure que aquestes obeeixen als interessos dels qui manegen els mitjans, i que si no les està havent-hi, no és per la nostra «cintura», si no perquè el debilitament de la nostra democràcia ja li ve bé al Govern.

Ens autoenganyem amb la il·lusió que hem pres la iniciativa perquè hem tornat a situar el RUI en primer pla –al que la mateixa CUP va treure «Unilateral»-, quan en realitat encaixava amb els interessos de tots els actors: d’un costat deslegitimava el resultat del 27S doncs si cal fer un altre, és que aquell es va perdre, de l’altre, donava un nou respir a JxS que ja no es veia pressionat per la DUI i enviava el globus sonda de «referèndum si però pactat o eleccions constituents», i CSQEP tornava a la pantalla del «referèndum acordat» de fa dos anys amb ICV.

Si s’ha imposat un avançament és per la situació objectiva de la mobilització que no va caure en aquesta diada i pressiona per posar una data. Això, i la brutalitat de la política estatal que empeny i empeny. Era basant-se en això, i reivindicant-ho, que la CUP havia d’haver enarborat l’exigència de la data pel que fos (DUI o RUI) en la moció de confiança perquè la clau no era el què sinó el límit.

Al nostre entendre la moció de confiança havia d’endurir aquest sol eix per poder utilitzar el debat de política general per preparar el de pressupostos: era l’oportunitat de recuperar el nostre perfil irreductible a nivell nacional i social. Però la moció queda a ulls de fora com un aval, el debat de política general el mitjà per garantir la data del referèndum, i tornem a quedar venuts davant els pressupostos 2017. Altre cop la política de fets consumats. Vam fer una llista de propostes per forçar resolucions i fer decantar no només a sectors de JxS sinó també a CSQEP. No vam tenir ocasió ni de discutir-les. Es van presentar algunes de les que proposàvem diluïdes i, a tenor de les altres presentades, no va ser la preocupació preparar el marc del pressupost. Tampoc aquí es va recuperar la iniciativa política: definir les nostres condicions per al marc general d’entrades, despesa i dèficit. Sí es van presentar la de increments impositius progressius – que fan a entrades i ja JxS va dir que no-, o el del dèficit, però el de no pagament del deute es va limitar a la «il·legítima» que ningú sap què és ni s’ajusta al programa de la CUP-CC; evitar privatitzacions o subcontractes pot tenir exemples – com algun que es va presentar- però només es mesura amb que el capítol 1 creixi més que el 2 que a més encara la creació d’ocupació digna –el contrari que el presentat en 2016 i tots els anteriors de CiU amb ERC o PP- i ni es va presentar – potser per no incomodar a les empreses del tercer sector que eren les que es beneficiaven del gruix de les mesures socials al pressupost del 2016?-… I així de nou, s’encaren els pressupostos sense un perfil definit i comprensible i es tornarà a indigestar entre si hi ha partides per a la «ruptura», si es camuflen de lagarterana i es redueixen –com en els anys anteriors- per no incomodar a Albiol, o si són a canvi de mesures socials…

És imprescindible que la CUP-CC torni als seus orígens, sigui assembleària i recuperi la iniciativa política cosa que no es fa ni en reunions secretes ni en negociacions desmanegades que ningú comprèn i donen per a mil lectures. Perquè aquella CUP-CC -la de la mà oberta per aconseguir l’autodeterminació i el puny ben tancat per defensar els drets socials- és imprescindible per al nostre poble i pels i per les treballadores: per això no descansarem a exigir-la.

M Esther del Alcázar i Fabregat