Una setantena de persones ens reunien a la presentació del llibre “Panrico la vaga més llarga” a Barcelona. Llibres de lluites obreres fa anys que no se’n fan. Per això cal agrair aquest treball a tots i totes que el van fer possible i a la Isa Benítez i l’Homera Rosetti, les seves autores, per abundància d’opinions i documentació de primera mà. Imprescindible recollir les experiències de lluita, perquè és a partir d’elles, amb els encerts i les errades, que es pot aprendre de l’experiència i construir el futur de noves lluites obreres.

La vaga de Panrico i les que van ser contemporànies, com la dels escombriaires de Madrid, la de Teneco a Xixón, la de Coca-Cola, més tard la de Movistar o amb un altre objectiu els mestres de les Illes van ser intents de fer un gir en la manera d’encarar els acomiadaments i destrossa dels drets laborals que havien colpejat brutalment la classe obrera entre 2009 i 2013. Era la lluita sense renúncies, el 0 acomiadaments, 0 retallades. S’escapava del guió que acostumaven a escriure les direccions sindicals , aquell “no hi ha res a fer”, “cal ser realistes” i acceptar l’ERO per a minimitzar els plans patronals, que van deixar centenars de milers de nous aturats/ades.

Aquell 2013 a Catalunya hi va haver un auge en el nombre de jornades de vaga i Panrico va ser una de les claus. I si aquesta tendència no ha continuat ha estat perquè patronal, governs i direccions sindicals majoritàries van aconseguir especialment a Panrico aïllar la lluita per imposar una brutal severitat no només al conjunt de la fàbrica sinó especialment als i les treballadores mes combatives.

Això ha arribat fins a la insultant sentència del Suprem, el juliol, que dóna la raó a l’empresa perquè es nega a veure l’evidència: que el mercat català va estar ben abastit de productes Panrico durant la vaga, cosa que és una flagrant vulneració d’un dret fonamental. Els primers judicis dels acomiadaments també s’han resolt com a procedents. La patronal, l’estat, les direccions sindicals volen que traiem un únic balanç: aquesta lluita que ha suposat tant de patiment no ha servit per a res. Fora dels seus plans i de la direcció de la burocràcia sindical estem perduts i ho paguem car.

Però el veritable balanç dels 8 mesos de vaga dels treballadors/es de Panrico està per fer, i no es farà en un paper. Desenes de milers de treballadors i treballadores van mirar aquesta heroica lluita entre la incredulitat i l’emoció, i tenen gravat al seu cap aquella pregunta que es repetia a tots els actes: “i com heu aguantat?” i la resposta està als 8 mesos de vaga: es pot! La tasca de l’esquerra és que perduri aquesta memòria, que no s’esborri. Una d’aquestes treballadores, la Puri en un acte de solidaritat amb la lluita havia de marxar i em va deixar un escrit per si el podia llegir al torn d’intervencions, deia així: Gràcies a les treballadores de Panrico perquè heu fet que tornés a sentir la paraula solidaritat. Heu recuperat l’esperit i la capacitat de lluita de la classe treballadora. Hem estat orgulloses de poder fer caixa de resistència amb vosaltres. Feia molt de temps que aquesta pràctica bàsica per aguantar una vaga no es feia servir. Heu fet que tornés a ser viu aquell Vallès anticapitalista que va ser... i que tornarem a ser. La LLUITA CONTINUA!

I que més enllà de reflexions -que també calen-, els i les treballadores aniran altre cop a la vaga indefinida quan la situació no els i les deixi cap altre camí, com diu Vidal Aragonès en el pròleg “El conflicte sorgeix quant els rics ens volen treure el pa” i aleshores tots aquests mesos de lluita, amb les debilitats i fortaleses seran essencials per millorar les noves lluites, com ho van ser Laforsa o La Roca per les dels anys 70. Totes les lluites bevien de l’experiència d’aquests referents. I Panrico he entrat per mèrits propis en aquesta categoria.

Josep Lluís del Alcázar