L’esclat de la revolució a la seva Síria natal la va sorprendre a Londres i la Zaina va decidir tornar per contribuir al moviment popular que exigia la fi de la dictadura d’Al-assad. Juntament amb Razan Zeitouneh (que després va ser segrestada per un grup islamista a Douma, amb altres activistes) va contribuir a organitzar els Comitès de Coordinació Local, que serien una de les estructures de base dels revolucionaris. Es va encarregar sobretot de formar la gent del carrer perquè poguessin documentar el que passava dins de Síria: aquestes cròniques es poden recuperar al portal Damascusbureau.org i nodreixen desenes de ràdios i revistes locals. Ara viu a Gaziantep, prop de la frontera entre Síria iTurquia, mentre que el seu company ha decidit quedarse a Síria. Fa unes setmanes, de manera vergonyosa les autoritats britàniques li van retirar el seu passaport al·legant que el règim l’havia reclamat com a robat. Vam entrevistar la Zaina a Barcelona el passat 7 d’octubre. Tota una lliçó de lluita.

LI.- Què creus que podem fer des d’aquí per fer costat al poble sirià?

ZE.- Primer de tot, fer que sàpiguen que existiu. La gent a Síria no sap que a fora intenten ajudar-los. Només veuen els governs que els traeixen, que els tanquen les portes. Potser caldria dedicar algunes campanyes simplement a fer saber als de dins que esteu amb ells. Recuperar la confiança o sentir que no estan sols, que una cosa és la gent i l’altra aquests ridículs governs és molt importants. I em refereixo a la gent de base. De vegades és tan fàcil com gravar un vídeo i subtitular-lo. N’hi ha hagut que s’han fet virals. També hi ha organitzacions petites, que van curtes de gent i estan fent una feina molt bona però no tenen capacitat per publicitar-la i que necessiten molt la vostra experiència. Em refereixo a Women Now, Besmieh and Zeitoune o l’Equip de Mulham. En aquest moment soc molt pessimista i penso que tot està en mans de les grans potències que han decidit acabar amb la revolució, però almenys podem intentar que quan aquesta gent arribi a Europa no sentin que aquí només hi tenen enemics. Almenys que es trobin l’escalfor d’algú que els entén, algú que els reconforti. No tothom té la sort que tinc jo de podervos veure cara a cara.

LI.- Com veus la situació?

ZE.- Alep no pot continuar gaire temps així. Les coses canviaran, cap a millor o cap a pitjor. O bé, com Al-Assad va dir ahir, el règim la prendrà, o bé els rebels aconseguiran alliberar-la. El que està clar és que tothom hi està abocant totes les seves forces. El Syrian Advisory Center va alertar fa uns dies que hi ha 3.000 soldats sirians preparats per la invasió terrestre. I entre els rebels s’estan preparant molts atacs suïcides per intentar obrir una ruta per als civils. És una batalla a vida o mort. I per als civils serà un desastre.

LI.- Què queda de la revolució?

ZE.- La gent que no vol marxar, perquè Síria és casa seva. No vol dir que siguin revolucionaris amb una gran formació teòrica: és una força molt primària, no voler abandonar casa teva. I també hi ha molta gent per a qui la revolució és l’única sortida: ho han perdut tot i pensen que de què haurà servit tot plegat si ara abandonen. Mahmud, el meu marit, m’ho deia: marxar seria com trair tothom. Són molts els qui han deixat les seves famílies fora del país i han tornat sols per seguir treballant. Els activistes que van començar la revolució, que van organitzar les primeres manifestacions pacífiques, els pioners, són en molts caos els qui estan ajudant la gent d’Alep a sobreviure: mantenir obertes les escoles, els hospitals, garantir la distribució d’aliments a les zones assetjades... Continuen endavant pel que han deixat enrere, o pels forts vincles que han construït. Tinc un amic palestino-sirià, que em deia que se sent responsable dels civils perquè va ser dels primers a sortir a cridar als carrers d’Alep: «ara no els puc deixar, haig d’intentar ajudar la gent». Jo ara mateix em faig moltes preguntes: si hem de continuar com fins ara, si hem de seguir donant suport als grups armats rebels... però és que sense ells el règim arrasaria amb tot i detindria tothom que s’hi ha oposat. Un alto el foc, ni que sigui de dos dies, permet a la gent tornar a respirar. I sobretot pensar amb claredat.

LI.- Com veus la política europea cap als refugiats?

ZE.- No tracten la causa del problema sinó només el símptoma. I els refugiats continuaran venint mentre al-Assad continuï al poder i mentre la situació als països veïns no canviï. Europa enlloc de quedar-se tots els refugiats hauria de quedar-se amb Al-Assad i tots els refugiats podrien tornar. La gent ha marxat expulsada per la força, i està esperant el moment de poder tornar. Milers ho van fer quan hi va haver un precari alto el foc a Idlib fa uns mesos! Sabien que no duraria, però hi havia una esperança i van tornar a casa seva. Si hi hagués un alto el foc i garanties que s’aturen els bombardejos, ¿quanta gent tornaria? L’ONU hauria d’actuar almenys per resoldre el problema legal dels quatre milions de refugiats sirians, dels que no estan registrats, de les criatures que neixen al camí, dels passaports invalidats pel règim... ens hem convertit en apàtrides! Tenir un passaport és un dret, això ho poden resoldre sense cap problema.

LI.- Creus que hi pot haver algun tipus de negociació política amb Al-Assad?

ZE.- Tal i com estan les coses no, de cap manera. Des de la intervenció russa està clar que el seu objectiu és recuperar totes les zones alliberades, cosa que vol dir matar desenes de milers de persones. Als bombardejos, amb execucions a les presons, de gana... mentre els Estats Units donin la iniciativa a Rússia no hi pot haver cap mena de negociació política. I tampoc acceptaran cap relleu al poder: ni ell ni la seva família.

LI.- Què opines dels bombardejos nordamericans i de les potències europees a Síria?

ZE.- No fan res més que matar civils sense cap estratègia. Diuen que ataquen l’Estat Islàmic, però no veiem canvis significatius sobre el terreny. Crec que bombardejar només els extremistes sunnites i no els extremistes xiïtes (tot dos tenen jihadistes estrangers a les seves files), és una clara declaració de guerra contra els sunnites. Això contribueix a la propaganda de l’Estat Islàmic: els Estats Units han estat el millor relacions públiques d’Abu Bakr el Baghdadi. Li fan propaganda gratuïta que li serveix per atreure els sunnites moderats. I es pot entendre: si veuen que tot el món està amb els xiïtes contra ells. Passa el mateix amb l’ajuda humanitària: les zones sunnites assetjades són clarament discriminades per l’ONU.

LI.- Hi ha qui creu que en l’oposició a Al-Assad només queden jihadistes?

ZE.- L’altre dia Staffan de Mistura [l’enviat especial de l’ONU per a Síria] deia que a Alep hi ha 3.000 combatents de Nusra, i ahir va dir que eren 900.... No en tenen ni idea. I sobretot dins d’Alep, Al-Nusra és molt marginal. A Idib sí que tenen força. Probablement en els grups armats hi ha més creients. Però no és així entre els activistes: no és el que jo veig. Els que no resaven continuen sense fer-ho, els que defensaven un estat laic, encara el defensen. Però han de treballar plegats perquè tenen un enemic que els està matant cada dia. Quan torni la pau, o almenys es redueixi la intensitat de la violència, aleshores es podran parlar els temes polítics, el tipus de país que es vol construir. Però ara no es pot parlar, quan t’apunten amb una pistola. Hi ha sorolls