REFLEXIONS DESPRÉS DE LA CAIGUDA D’ALEP

El 22 de desembre el règim de Bashar Al-Assad confirmava la caiguda d’Alep, la capital industrial de Síria i el principal feu urbà de la revolució contra la dictadura. Tota la zona rebel, l’est de la ciutat (precisament els barris obrers i populars que havien aconseguit expulsar el règim a principis de 2012) quedava destruïda, amb milers de morts i ferits. Després de mesos de setge i d’anys de bombardejos indiscriminats que van destruir hospitals, escoles i barris sencers, s’esgotaven quatre anys de resistència heroica. 35.000 dels seus habitants, segons l’ONU, es veien forçats a abandonar les seves cases per evitar caure en la brutalitat de les tropes lleials Al-Assad i els seus aliats.

Serguei Shoigú, ministre de Defensa de Rússia, declarava que la seva intervenció havia estat determinant per canviar el curs de la guerra, que en un any de bombardejos de la seva aviació sobre Síria havien matat a 35.000 “combatents rebels”, que amb la conquesta d’Alep "s’impedeix el col·lapse" de l’Estat sirià i s’aconsegueix “trencar la cadena de revolucions de colors que s’estaven expandint pel Pròxim Orient i Àfrica”. Efectivament, la caiguda d’Alep marca un abans i un després en el procés revolucionari sirià i en tota la regió. En aquest objectiu d’aturar la cadena de revolucions s’han unit, deixant a un costat les seves diferències, els Estats Units, Rússia, Turquia, l’Aràbia Saudita, Iran… i, lamentablement, gran part de l’esquerra mundial.

La intervenció russa i iraniana va salvar el règim de Bashar Al-Assad

Si el règim sirià segueix en el poder és per les intervencions militars estrangeres, que el propi Al-Assad ha demostrat estar disposat a recompensar, quan ha declarat que «Síria no pertany només als sirians, sinó als qui l’han defensada». Cada vegada que no podia contenir militarment a l’oposició, ha sortit un nou aliat al seu rescat: primer va ser la milícia libanesa Hezbollah, quan amb això no n’hi va haver prou i el règim estava en franca reculada, va entrar l’Iran i finalment va ser Rússia. El 21 de setembre de 2015 Teheran va iniciar el desplegament dels soldats d’elit de la Força Al-Quds (de la Guàrdia Revolucionària del règim dels aiatol·làs), que van prendre el comandament de les operacions terrestres, a les quals s’uneixen milícies xiïtes de l’Iran, l’Iraq i Afganistan. El 30 de setembre Putin declarava l’inici dels seus bombardejos aeris, amb la política de terra cremada que ja va utilitzar a Txetxènia. La intervenció russa començava amb permís d’Israel i en coordinació amb els Estats Units, que havia començat els seus bombardejos a Síria un any abans.

Amb els seus nous aliats, el règim no va trigar a recuperar posicions: van caure ciutats que havien resistit anys de setge com Mouadamiya, Madaya i altres poblacions de la perifèria de Damasc. I l’objectiu va passar a ser Alep, la ciutat essencial en la revolució, en la qual es mantenia un comitè local per fora del règim que assegurava la distribució d’aliments, la sanitat i l’educació, les mobilitzacions… i que va continuar funcionant sota les bombes. Quan paraven els bombardejos en les escasses i fràgils treves que van negociar Rússia i Estats Units al març de 2016, els manifestants tornaven als carrers amb les cançons de març de 2011: “el poble vol la caiguda del règim” “llibertat i dignitat”, i sota les banderes de la revolució. La revolució continuava present a Alep.

Es consuma l’acord contra la revolució. Cau Alep.

Lluny d’inscriure la guerra de Síria en una suposada confrontació entre els Estats Units i Rússia, la cooperació política i militar entre totes dues potències ha estat permanent, cadascuna en defensa dels seus propis interessos: l’Iraq per als americans, Síria per als russos. Ambdues potències jugaven la carta de l’Iran, que era qui estava disposat a posar soldats sobre el terreny, a canvi de guanyar influència en una regió que es disputa amb l’Aràbia Saudita. D’aquesta forma les tropes perses amb una mà sostenien al règim pro-americà a l’Iraq, mentre amb l’altra sostenien el sirià pro-rus. Les massacres de Fallujah a l’Iraq (o avui a Mossul) a mans del règim sectari de Bagdad, amb tropes iranianes i el suport de l’aviació nord-americana, no tenen res a envejar a la brutalitat russo-iraniana i d’Al-Assad. Òbviament el paper creixent que donen les grans potències a l’Iran és en detriment de l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia, la qual cosa provoca tensions. Aquest rol de l’Iran com a factor d’estabilització d’una regió en flames és la clau de la “rehabilitació” per part d’Estats Units i la Unió Europea del règim dels aiatol·làs amb l’acord nuclear de 2015.

Faltava encaixar una peça més del trencaclosques contrarevolucionari. El 9 d’agost de 2016 el president turc Erdogan viatjava a Moscou per arribar a un acord amb Putin. Després de l’intent de cop d’estat frustrat a Turquia del 15 de juliol i l’allunyament d’Estats Units i la Unió Europea, Erdogan busca aliats més fiables, per molt que Brussel·les li continua pagant perquè mantingui els refugiats lluny de les fronteres europees.

L’acord amb Rússia permetia a Turquia la invasió d’una zona del nord de Síria, el 24 d’agost, per evitar que els kurds prosseguissin l’avanç sobre les posicions de l’Estat Islàmic i connectar els cantons kurds, completant el control de la zona fronterera. Erdogan a canvi d’aturar els kurds, acceptaria la continuïtat del règim d’Al-Assad i deixaria caure Alep. Sobre el terreny, Turquia va retirar 4.000 combatents que controlava a la ciutat (salafistes de Ahrar al Sham i altres faccions), que es van desplaçar cap al nord per participar en la presa –al costat dels tancs turcs- de Jarablus. I per primera vegada, els tancs turcs s’enfronten a l’Estat Islàmic a Síria, després d’anys de complicitat.

Si la presència d’Estat Islàmic ha servit com espantall per justificar totes les intervencions estrangeres a Síria “contra el terrorisme”, a Alep no hi ha excuses. Al gener de 2014 van ser els rebels els qui van expulsar a les milícies d’Al-Baghdadi de la ciutat, denunciant-les com a agents al servei de la reacció, com una força invasora aliena a la lluita del poble sirià. L’acció genocida de Damasc, Teheran i Moscou i el silenci còmplice de Turquia, l’Aràbia Saudita, Qatar, els Estats Units i les potències europees han donat aire a l’Estat Islàmic, que mentre queia Alep recuperava Palmira en un cop d’efecte.

El resultat de l’acció brutal de l’exèrcit lleial a Al-Assad, de la intervenció terrestre iraniana i dels bombardejos aeris russos, amb el canvi de política de Turquia, és la caiguda d’Alep després d’un setge implacable i una destrucció brutal, que pretén usa el terror de la població civil com a arma de guerra. Per això els hospitals o les escoles són objectius de guerra prioritaris. La barbàrie assolida a Alep, davant els ulls de tot el món és equiparable a les destruccions de Dresden i Leipzig al final de la segona guerra mundial, o de Guernica a la guerra civil espanyola. Els poderosos del món envien un missatge macabre als pobles que gosin aixecar-se contra la seva dictadura: els espera l’infern.

La revolució siriana i la direcció política de PYD i YPG

Un dels drames de la revolució a Síria ha estat que les direccions dels revolucionaris i l’Exèrcit Sirià Lliure (una multiplicitat d’organismes sense una direcció centralitzada) no reconeguessin la qüestió kurda i al seu torn, que la direcció del Partit de la Unió Democràtica (PYD) i les Unitats de Protecció Popular (YPG), principals organitzacions kurdes, no connectessin amb el procés revolucionari sirià.

El poble kurd va participar de l’ascens revolucionari contra el règim i perquè es reconeguessin els seus drets com a poble. I el panarabisme, que ha tingut molt pes en l’esquerra siriana, ha dificultat el reconeixement d’altres pobles no àrabs, com els kurds. Sense aquest reconeixement era molt difícil segellar una aliança decisiva amb la direcció kurda. Per la seva banda, el PYD i les YPG, que podrien haver aportat una col·laboració substancial a l’aixecament, van limitar els enfrontaments amb el règim a defensar el seu territori.

L’Estat Islàmic entrava a Síria des de l’Iraq en 2014, gairebé tres anys després de l’esclat de la revolució. Les seves milícies no es van enfrontar a Al-Assad: el seu objectiu van ser els rebels àrabs (als quals van conquerir ciutats alliberades del règim, com Raqqa) i la resistència kurda. Al-Assad havia dit des del principi que no s’enfrontava a una revolta popular sinó a un complot terrorista i va deixar créixer el jihadisme perquè ataqués la revolució des de la rereguarda.

Tant a Al-Assad com a Turquia, que estava finançant els grups salafistes per segrestar i controlar el procés popular, els resultava molt útil que els jihadistes del Daesh ataquessin el projecte d’autonomia dels kurds en el nord de Síria. L’estat sirià i el turc, cadascun pels seus interessos, van prestar el seu suport a Estat Islàmic: compra de petroli, fronteres poroses a l’entrada de combatents i armes…

Els Estats Units –amb Obama ordenant una nova guerra a l’Iraq per preservar al govern titella de Bagdad després de la retirada de les seves tropes- va decidir utilitzar als kurds com a carn de canó per contenir a Daesh a Síria, encara que sense liquidar l’espantall. Després de la defensa heroica de Kobane, les YPG amb el suport militar d’Estats Units, van començar a guanyar posicions a l’Estat Islàmic, no només de territoris de població kurda, sinó en localitats àrabs, imposant el seu control i sense restablir els comitès propis que s’havien aixecat amb la revolució. En alguns llocs es van expulsar civils àrabs de les seves localitats, la qual cosa va generar enfrontaments.

Després de l’entrada oberta en la guerra de Rússia i Iran, el PYD va col·laborar en l’avanç del règim a Alep. Primer ajudant a tallar la carretera de Castello, que unia Alep amb Turquia i per on els rebels aconseguien proveir-se, més tard en la caiguda de la ciutat. Rússia va recompensar al febrer 2016 PYD amb una seu a Moscou. D’aquesta forma la direcció kurda rebia el suport militar d’Estats Units, i el polític de Moscou, que defensava la seva presència en les negociacions. Suports relatius i temporals, perquè cap de les dues grans potències fa res per aturar l’avanç turc a Síria contra els kurds.

Repudiem la col·laboració del PYD en la caiguda d’Alep, conseqüència del seu oportunisme nacionalista, cosa que obre una esquerada encara més profunda entre els revolucionaris àrabs i kurds. Aquesta política del PYD no només és nefasta per a la revolució i afavoreix al règim, sinó que es va girarà, tard o d’hora, contra el propi poble kurd. Està cavant la seva pròpia tomba. Al-Assad ja ha declarat que en la constitució siriana no hi cap l’autonomia kurda. A Hassakeh, els kurds han estat bombardejats per l’exèrcit sirià. Difícilment es repetirà l’experiència del govern autònom kurd del nord de l’Iraq en mans de Barzani perquè Turquia no permetrà que el partit germà del PKK a Síria es faci amb el control d’un aparell d’estat a la seva frontera sud. Putin i Erdogan semblen ja tenir un acord en aquest sentit… llavors què queda? Confiar als Estats Units de Trump?

En el Fòrum Social Mundial de 2013 a Tunísia vàrem participar en una reunió entre les principals forces de l’esquerra siriana i la direcció europea del PYD, amb un acord per impulsar una campanya internacional de suport a la revolució siriana i la lluita del poble kurd. Però aquest acord signat, no va passar del paper. La importància d’aquesta confluència –només possible amb un reconeixement mutu- era vital tant en l’esfera política com en la militar. Aquesta aliança hauria pogut canviar el curs de la guerra.

El paper de la majoria de l’esquerra internacional

L’esquerra majoritària s’ha aliniat amb el règim assassí, amb les mentides, amb les massacres, saludant com a alliberadors al règim reaccionari d’Iran i a Putin. L’origen d’aquest crim cal buscar-ho a Veneçuela i Cuba, que han servit de guia als diferents corrents dels Partits Comunistes a Europa, Àfrica i Orient Mitjà.

Va ser Hugo Chávez qui va elevar el reaccionari Mahmud Ahmadinejad i a l’Iran dels Aiatol·làs a la categoria de revolucionaris antiimperialistes, mentre signaven milionaris acords petroliers. Un Iran aixecat sobre la derrota i el segrest de la revolució que va enderrocar al Sha, amb l’assassinat de centenars de militants de l’esquerra, començant pel propi partit comunista Tudeh.

El mateix va passar amb Gadafi, de qui Chávez va dir: "L’amic Gadaffi és per a Líbia el que Bolívar és per a Veneçuela". No va importar que el propi Gadaffi digués davant la seva televisió “entraré a Bengazi com Franco va entrar a Madrid”, que es vanagloriés de col·laborar amb la CIA i el sistema internacional de Guantánamo, ni que financés el reaccionari Sarkozy, ni que fos amic de Berlusconi, que signés acords amb Itàlia per impedir la sortida d’emigrants subsaharians i ni que Aznar el veiés “com l’amic extravagant” que li permetia suculents negocis. Aquesta esquerra volia veure només al Gadafi “bolivarià”.

Escriu Santiago Alba que “Alep és, sí, la tomba del somni de llibertat dels sirians, però també la tomba de l’esquerra mundial”. És una tomba que la seva direcció ha cavat, però no per falta d’informació o de capacitat d’anàlisi de la realitat d’un món multipolar, sinó sobretot perquè ha decidit subordinar-se als interessos d’estat, principalment de Veneçuela. L’anomenat socialisme del segle XXI, novament, ha demostrat que és impossible construir en un sol país o regió del planeta una alternativa al capitalisme, i que per preservar el seu espai temporalment només pot girar-se contra les noves experiències revolucionàries com ho va fer l’estalinisme, traint a la revolució en l’Espanya del 37 i assassinant a Andreu Nin, com a Budapest en 1956 o a Praga en 1968.
Aquesta esquerra de passat estalinista redescobreix la Rússia de Putin com a garantia del antiimperialisme, al costat del reaccionari règim iranià, en un intent absurd de reconstruir una política de blocs. Per a això cal explicar grans mentides i aplaudir les atrocitats d’Al Assad o callar davant la política iraniana a l’Iraq, i fins i tot adoptar el llenguatge de l’imperialisme de les “polítiques contra el terrorisme”. Aquesta política té avui les mans tacades de sang.

Nefasta ha estat també una altra esquerra, la suposadament alternativa, que només ha vist la revolució en el Kurdistan sirià, amb una posició molt ambigua davant el règim i ha negat el suport a l’esquerra àrab. O la que s’ha emparat en la canterella de “Síria és molt complicada” per no fer gens.

Els revolucionaris que van protagonitzar l’aixecament de 2011, majoritàriament joves, s’han quedat sols, orfes de suport exterior, en el seu somni de llibertat i justícia social que va rescatar (per a tots nosaltres) la paraula revolució dels llibres d’història i portar-la al segle XXI. No han tingut ni tan sols el reconeixement exterior de tots els nostres vençuts, ni l’ànim infós de saber que, allà fora, algú es preocupava per ells i prenia els carrers en la seva defensa. Un aïllament brutal que han pagat car, desenes de milers d’activistes assassinats, torturats, desapareguts, al costat d’intel·lectuals i militants de l’esquerra que s’han passat una vida sencera entre la presó i la clandestinitat i que ho han donat tot, absolutament tot, per portar-nos un món nou. Nosaltres sí que els reivindiquem, els homenatgem, compartim el seu dolor i el seu sacrifici, els plorem, ens enrabiem per no haver estat capaços de trencar aquest mur de silenci al voltant de la revolució siriana i, sobretot, intentem seguir recolzant-los en els moments més foscos i d’aprendre del molt que ens han ensenyat.

Un punt d’inflexió: i la revolució?

Després de la derrota d’Alep el règim i la contrarevolució es reforcen. Les forces revolucionàries queden molt afeblides a Síria i per extensió retrocedeix el procés revolucionari obert a Tunísia el 2011. Lluny de les gesticulacions sobre la lluita contra l’amenaça terrorista, l’objectiu contrarrevolucionari que ha conjuminat a tots (Al-Assad, Rússia, l’Iran, Hezbol·là, els Estats Units, Turquia, l’Aràbia Saudita, Qatar, la Unió Europea… i els islamistes radicals) ha estat i és la derrota de la revolució i de les bases populars que van sorgir al març de 2011.

El règim només controla entre el 25 i el 30% del territori sirià. El Nord està sota control de la direcció kurda. L’Est segueix sota el reaccionari Estat Islàmic. Al nord-oest la província Idlib, sota una supremacia militar del Front de la Victòria dirigit per Al Nusra i Ahrar al Sham, grups salafistes que van ser finançats per Turquia, Aràbia Saudita i Qatar per controlar i segrestar la revolució popular. En la treva de març coincidint amb el 5º aniversari, a les manifestacions Al-Nusra va intentar d’impedir que els revolucionaris aixequessin les seves banderes. El front del sud a Daraa està inactiu, hi ha milers de militants de l’Exèrcit Sirià Lliure (ESL), amb armament facilitat per Jordània i els Estats Units, estats que han imposat una treva. El camp de refugiats palestins de Yarmuk segueix sota control d’Al Nusra. Queden petites borses properes a Damasc i Homs sota el control del ESL.

Amb Iran, Hezbol·là i les milícies sectàries xiïtes determinant l’ofensiva terrestre i els islamistes sunnites d’Al-Qaeda o del propi Estat Islàmic de l’altre, el perill de sectarització de la guerra entre comunitats és obvi. El mateix pot passar en el nord contra els kurds. Ara que la revolució retrocedeix, el jihadisme avança.

D’Alep han sortit milers que van combatre heroicament el règim. La lluita contra el règim no ha acabat, però segurament prendrà diferents formes i passarà per una reorganització de forces. Recentment s’ha rebaixat la intensitat dels bombardejos i de nou han sortit les manifestacions als territoris alliberats. Però hi ha més interrogants: Què passarà amb el poble kurd? És possible que es doni un nou impuls en altres països?... No ens correspon a nosaltres especular sobre la capacitat de reacció que queda. Mentre existeixi resistència hem de recolzar-la amb totes les nostres forces. Seguir amb la denúncia del règim assassí de Bashar Al-Assad i els seus aliats, exigint la paralització dels bombardejos i l’aixecament dels setges en pobles i ciutats. Exigint la retirada immediata de totes les forces internacionals de Síria: Rússia, Iran, Turquia, Estats Units, França, Gran Bretanya…. Rebutjant el reaccionari Estat Islàmic i Al Nusra. I aixecant la solidaritat amb els expulsats i expulsades del seu país busquen un lloc de refugi a Europa: enderroquem els murs.

28 de desembre de 2016

Josep Lluís del Alcázar, Atakan Çiftçi, Cristina Mas
membres de la UIT-QI