Articles d'actualitat de la UIT-QI




Articles d'actualitat sobre Ucraïna



NI VIOLÈNCIA PATRIARCAL, NI OPRESSIÓ COLONIAL. LES TREBALLADORES AMB LA RESISTÈNCIA PALESTINA



Esteu aqui : Portada » Temes » Política

El desarmament d’ETA molesta al Govern Rajoy

Lluita Internacionalista, 14 de maig de 2017






El 8 d’abril es feia efectiu el desarmament d’ETA, amb el lliurament de les armes al govern francès. Davant la negativa dels governs espanyol i francès de participar en negociacions per al desarmament, aquest es feia de manera unilateral sota la supervisió de voluntaris, els anomenats «artesans per la pau». El lliurament de les armes es completava amb una concentració de milers de persones a Baiona.

El Govern i tots els partits francesos –amb excepció del FN- van saludar el fet i van declarar que el desarmament era un pas molt important en la consecució de la pau. El mateix van fer els partits bascos menys el PP i UPN. El govern espanyol incomodat per aquesta decisió, restava tota importància al fet i activava tots els mecanismes com l’Associació de víctimes del terrorisme per demos- trar que res ha canviat i res ha de canviar, tampoc la seva política penitenciària. Fins i tot atacava durament al PSE-PSOE pel comunicat de suport.

A l’octubre de 2011 ETA havia declarat la fi de les accions armades. No obstant això, la política de Rajoy va ser aixecar tot tipus de traves al lliurament de les armes, rebutjant les propostes d’ETA per establir un pla, detenint als emissaris, fins i tot amb advertiment dels tribunals als membres d’una comissió internacional independent per impedir que la facilitessin. També va empresonar als dirigents de l’esquerra abertzale que més havien promulgat la fi de la lluita armada, com el propi Otegui.

La rendibilitat de la política «antiterrorista» Però seria un error identificar al PP com la línia dura i el PSOE com el disposat a negociar. Felipe González va ser el president del Govern amb els GAL, força paramilitar que es va demostrar estava finançada per alts funcionaris del Ministeri de l’Interior, que va assassinar militants d’ETA i de l’esquerra abertzale. Per contra, Aznar -amb el propi Rajoy com a ministre- el 1999 va anomenar a ETA «moviment d’alliberament basc», hi va estar en negociacions, es van alliberar 190 presos/es i es va acostar la resta, abans del canvi radical de política.

Els primers anys de la transició, el moviment abertzale havia obert un espai de simpaties important entre l’esquerra dels altres pobles de l’estat. Important havia estat la campanya coordinada amb el SOC de suport a les ocupacions de terra en Marinaleda el 1980, per exemple. La impotència de l’estat va portar entre el 83 i el 87 amb el Govern Felipe González a l’anomenada guerra bruta de l’estat amb els GAL, responsables de 27 assassinats, que va aixecar indignació en sectors de l’esquerra. En les Eleccions Europees de juny de 1987 Herri Batasuna va obtenir 360.000 vots i un eurodiputat, Txema Montero. Més de 100.000 venien de fora de les circumscripcions basca i navarresa. El problema del govern no era el pols armat d’un grup amb l’estat, sinó el moviment de masses de l’esquerra abertzale i les simpaties que podia aixecar en tot l’estat.

Però quinze dies després de les eleccions de juny del 87, ETA va cometre l’atemptat de Hipercor que va causar la mort a 21 persones i ferides a 45. Aquest fet va marcar un abans i un després. Aquest atemptat va tirar per terra gran part de la solidaritat amb Herri Batasuna (HB). Només dos anys després, en la nova convocatòria d’eleccions europees, HB va perdre 100.000 vots, a Catalunya dels 40.000 queia a 15.000, i a Madrid dels 14.600 a gairebé 7.000.


Els atemptats d’ETA aïllen la lluita del poble basc

Es va imposar la lògica guerrillera, la lluita armada havia d’obligar a l’estat a asseure’s a negociar l’ «Alternativa CAS», és a dir el dret d’autodeterminació del poble basc, la reunificació amb Navarra, l’amnistia i la dissolució dels cossos repressius. La lluita de masses i la unitat amb l’esquerra de la resta de l’estat va quedar relegada a un segon terme i fosa a cop d’acció d’ETA i repressió de l’estat. Però no només era impossible imposar a l’estat «negociar» per la correlació de forces militars, sinó que a més era profundament reformista espe- rar que la monarquia i el règim del 78 sorgit del franquisme acceptessin aquests principis democràtics. Per això, mentre denunciàvem les accions repressives de l’estat i vam mantenir la solidaritat amb els i les preses, exigíem la fi dels atemptats. Vam escriure que l’estratègia d’ETA era reformisme armat, que es girava contra el poble basc, aïllava la lluita pel legítim dret d’autodeterminació i facilitava la repressió i les lleis antidemocràtiques.

Sota els efectes dels atemptats d’ETA, van venir els Pactes antiterroristes, un enduriment de la repressió que va començar a comptar amb suport popular. Amb la unitat del PP i del PSOE i la complicitat del PCE-IU, CCOO i UGT, es va aixecar un moviment de masses de rebot contra ETA. Després d’aquest moviment es donava cobertura a les mesures repressives contra tota l’esquerra basca. A més accions d’ETA, reacció de masses en contra, més aïllament de l’esquerra abertzale o de qualsevol moviment de solidaritat contra la política antiterrorista de l’estat i més repressió i lleis antidemocràtiques (lleis antiterroristes, llei de partits...). Els cops repressius de l’estat ja no tenien una reacció popular en contra. L’estat francès va trobar també la «legitimitat» que necessitava per entrar a fons en la política repressiva, que abans no havia pogut fer. Cada vegada els objectius dels atemptats eren més civils (població comuna, periodistes, polítics...), i això facilitava que les lleis de l’estat i la repressió anessin contra l’entorn de l’esquerra basca... tot era ETA. Només en aquesta espiral va ser possible veure a Aznar encapçalar una manifestació de centenars de milers a Bilbao contra ETA al juliol del 97 que exigia que ETA no matés a Mi- guel Angel Blanco. Quan l’estat va guanyar el carrer, ETA estava sentenciada i va començar la seva fi. Quan ETA decretava una treva, com per exemple l’any 98 després de l’Acord de Lizarra, immediatament creixia el suport a l’esquerra abertzale.

Aquest interès per fer a ETA un actiu polític-electoral va arribar a l’extrem davant l’atemptat de l’11 de març a Atocha, amb la falsificació de l’autoria, atribuïda pel govern a ETA. Va ser el moviment popular d’indignació davant la falsificació evident i l’ocultació d’informacions del govern qui va fer sortir a la llum els elements que apuntaven a un atemptat yihadista. Així les mobilitzacions populars van apuntar al pacte de les Azores d’Aznar amb Blair i Bush i van acabar decantant la pèrdua de les eleccions pel PP i permetent la inesperada victòria de Zapatero.

Avui, la lluita contra el terrorisme d’ETA és la cobertura immillorable per justificar repressió i retallada de llibertats, de lleis que es van crear contra les accions armades però que s’apliquen en la lluita contra els qui es rebel·len contra el sistema. Sense violència, es deia una vegada i una altra des de l’estat, es podia parlar de tot. Però era una simple coartada, doncs la constitució monàrquica no permet la llibertat dels pobles, això va quedar «lligat i ben lligat» com va dir Franco.

Però el perill que veu el Govern és que el desarmament o la dissolució d’ETA, li llevi legitimitat a la seva política repressiva i contra els/les presos/es. Tem a més que pugui confluir la lluita del poble basc amb la del poble català. Per evitar-ho és clau el evitar-ho paper del PNB que està actuant de tap per evitar el contagi, esperant rebre compensacions per això. El dret a l’autodeterminació, és a dir, a repúbliques a Euskadi i Catalunya precisa d’unitat dels pobles i dels i les treballadores, perquè aquest moviment sigui també el que ens alliberi de l’estat del 78 i de la Monarquia. Al costat de la lluita a Catalunya i a Euskadi, des de l’esquerra, per donar un contingut social i de classe a la futura república, cal impulsar una plataforma àmplia d’organitzacions i moviments en tot l’estat, contra la repressió i pel dret d’autodeterminació. Aquesta és la tasca.


El 2012 el govern turc i la direcció del PKK van iniciar negociacions. A l’escalfor d’aquesta situació a l’octubre de 2012 s’havia format el HDP (Partit Democràtic dels Pobles), un partit no només kurd sinó en el qual es va integrar una part de l’esquerra turca. A l’octubre de 2014 l’atac de ISIS a Kobane en el nord de Síria, havia provocat grans mobilitzacions de suport a la resistència kurda i una gran repressió del govern turc, però les reunions de negociació van continuar. A les eleccions de juny de 2015, el HDP aconseguia un magnífic 13% dels vots, amb presència al parlament turc amb 80 diputats. Aquest resultat embarrancava el projecte del canvi presidencial de la Constitució que impulsava l’AKP d’Erdogan, que va perdre fins i tot la majoria absoluta per formar govern.

Erdogán no va dubtar a canviar de política, va tallar el procés de negociacions i va llançar una ofensiva brutal contra les localitats kurdes. El PKK va respondre amb accions armades i amb la declaració de zones autònomes. En el marc d’aquesta confrontació, la població turca es va polaritzar, es van afeblir la simpatia i l’esperança popular per un acord de pau que podia significar més drets pel poble kurd. Erdogan va repetir les eleccions al novembre del mateix any i ja va obtenir resultats efectius. El seu partit, l’AKP va sumar 59 escons més (una part directament guanyats a l’extrema dreta del MHP), l’HDP va retrocedir 21 escons. Aquest resultat va permetre formar govern a Erdogan encara que no era suficient per a la majoria qualificada que requeria reformar la constitució, i va haver de pactar amb el MHP.

Davant l’escalada repressiva del govern turc hi havia dos camins: la resposta armada del PKK o aprofundir el moviment polític i la connexió amb l’esquerra sindical i política turca a través de l’HDP. És clar que la primera dificulta enormement la segona. I el PKK va optar per la prioritat de la lluita armada. L’HDP va quedar exposada als cops repressius de l’estat i dificultant el desenvolupament de la solidaritat amb els kurds entre l’esquerra turca. La nostra secció en Turquia, l’IDP, ha defensat el dret d’autodeterminació del poble kurd, denunciat la repressió de l’estat, però repudiat els atemptats que aïllen la lluita del poble kurd i l’allunyen dels treballadors/s turcs/ques.

Anar a la versió en castellà