A Veneçuela des de fa més de 40 dies hi ha una rebel·lió popular en curs. Milers de joves, treballadors i habitants de diferents comunitats es vénen mobilitzant en tot el país contra el govern afamagador, corrupte i repressiu de Nicolás Maduro.

A les protestes es vénen sumant cada vegada amb més força sectors populars de barris tradicionalment chavistes.

A més de les marxes massives que s’han produït a Caracas i altres ciutats i pobles, es produeixen cassolades i saquejos en barris obrers i populars com El Valle, 5 de Julio, a Petare i Baruta a Caracas; tot el sud de la ciutat de Valencia al centre del país va estar més d’una setmana insurreccionat; en els estats fronterers amb Colòmbia, Táchira i Mérida, s’han produït en els últims dies veritables "pobladas" a les ciutats de San Cristóbal, i en poblacions camperoles com a Santa Cruz de Mora.

Maduro diu que el que existeix a Veneçuela “són plans colpistes pinochetistes” per derrocar al seu govern i tot el que ocorre està organitzat per “bandes feixistes” pagades per “l’imperi”. Va arribar al punt de dir que els “chavistes serien els jueus del Segle XXI” (per l’Holocaust nazi). Res tan fora de la realitat. Hi ha sectors de l’esquerra mundial que creuen en aquesta mentida, confosos per l’antecedent de l’intent de cop proimperialista a Chávez del 2002. La situació és una altra. La gent ha sortit al carrer per la gana i el desproveïment i l’oposició política reclama eleccions lliures que Maduro es nega a atorgar. Qui actua en forma totalitària és Maduro. Qui usa a les forces de seguretat i l’Exèrcit per reprimir al poble és Maduro. És el seu govern el que ha militaritzat l’estat de Táchira per la rebel·lió i el desbordament popular. És el seu govern, recolzat en les Forces Armades, el que ha enviat els manifestants detinguts a tribunals militars. És la seva repressió la que ja porta el nombre de prop de més de 40 morts i centenars de ferits.

Els que estan al carrer protestant no són “bandes feixistes” sinó un poble i una joventut desesperada per la gana, el debasteixement, la repressió i la pèrdua de les expectatives en els governants que deien ser “del poble”.

El poble treballador veneçolà s’enfonsa en la més profunda crisi econòmica de la seva història. Mentre que el govern de Maduro i el PSUV es presenten davant el món com a “socialista”, aplica un ajustament per pagar puntualment el deute extern. Per pagar en els últims tres anys 70 mil milions de dòlars va retallar un terç les importacions el que ha generat la gran escassetat. La inflació va arribar al 600% en el 2016. El salari mínim es va reduir a 30 dòlars mensuals.

Aquestes protestes, que es generalitzen en tot el país, són expressió del profund descontent i el repudi a Nicolás Maduro. El seu govern no és d’esquerra. És un govern cívic-militar d’un fals socialisme que mata de gana al poble, incapaç de garantir els productes bàsics de la dieta del veneçolà. Que paga el deute i lliura milions de dòlars a grups empresarials i que va lliurar el petroli a les transnacionals a través d’empreses mixtes, i es disposa a lliurar les riqueses mineres de l’anomenat Arc Miner del Orinoco en el sud-est del país. El súmmum del seu fals antiimperialisme és que es va saber que el govern de Maduro va aportar 500 mil dòlars a l’acte d’assumpció de Trump via una “donació” de l’empresa Citgo, que és la representant de PDVSA en els EUA. L’esquerra mundial no pot ignorar tots aquests fets.

En aquest marc, i pressionat per l’ona de manifestacions, el govern convoca a una Assemblea Constituent antidemocràtica i fraudulenta, sense eleccions lliures. La meitat dels 500 membres seria triats per organitzacions “comunals” o socials controlades burocràticament pel PSUV. I l’altra meitat en “eleccions territorials” que ningú sap què signifiquen. Una Constituent a la seva mesura per perpetuar-se en el poder i seguir avançant en la instrumentació de mesures que restringeixen les llibertats democràtiques i seguir ajustant.

Per tot això, des de l’esquerra revolucionària, recolzem la rebel·lió popular que reclama que se’n vagi Maduro. No recolzem a la vella oposició patronal de dreta i proimperialista agrupada en la Taula de la Unitat Democràtica (MUD), que tracta de capitalitzar el genuí descontentament popular. La MUD no crida a derrotar l’ajust, ni qüestiona el pagaments del deute. Per contra, busquen el poder per aprofundir el “paquet". A causa d’això, les marxes van més enllà de les seves convocatòries, i les mateixes són, cada vegada més, protagonitzades per habitants dels barris populars, tradicionalment afectes al chavisme. Per això, al costat de la mobilització és necessari seguir impulsant la formació d’un pol polític alternatiu de l’esquerra i del poble treballador que sigui independent del PSUV i de la MUD. En aquest sentit s’estan donant passos positius amb el reagrupament de la “Plataforma del Poble en Lluita i el chavisme crític” que agrupa tant a sectors de l’esquerra chavista com no chavista, com el Partit Socialisme i Llibertat (PSL).

Maduro s’ha d’anar amb la mobilització obrera i popular i com ho planteja a Veneçuela el nostre partit germà, el Partit Socialisme i Llibertat (PSL), diem que només un govern dels treballadors i de les organitzacions populars que apliqui un pla econòmic d’emergència al servei dels treballadors i el poble serà una sortida. Un govern que apliqui mesures com la suspensió dels pagaments del deute, entre d’altres, i que destini aquests recursos per realitzar urgents importacions d’aliments i medicines per atendre a la greu crisi social.

En aquest camí cridem a expressar la solidaritat internacional amb la lluita del poble veneçolà per acabar amb la repressió i amb aquest desastre econòmic i social.

N’hi ha prou de gana i repressió a Veneçuela!

Fora Maduro!

UNITAT INTERNACIONAL DELS TREBALLADORS-QUARTA INTERNACIONAL (UIT-QI)

18 de maig de 2017