La brutalitat del règim de les setmanes anteriors amb escorcolls, prohibicions, incautacions i detencions, ha derivat avui amb la salvatge actuació policial que ha portat a més de 760 ferits fins ara. La resposta del conjunt del poble ha estat espectacular: milers s’han mobilitzat en la custodia de les escoles, en l’apertura dels col·legis, la defensa de les urnes,.... A més repressió i informació arribava de càrregues i/o ferits, el número de persones en defensa dels centres no baixava sinó pujava. El jovent han estat una força imparable, però al costat, d’avis i famílies senceres. Ha estat una victòria sense precedents del poble al carrer. Mai ha estat un “xoc de trens”, de dos iguals enfrontant-se: sempre ha estat una lluita desigual, de l’aparell de l’estat franquista contra el poble, i en aquest combat, avui, els carrers han estat nostres i hem guanyat.

Però quan això ja és evident, apareix el nou engany. Des de Podemos o Els comuns, mantenint el que no podia ser vinculant –i ara menys, diuen-, centren el problema només en Rajoy. Coincideixen en això amb PSOE-PSC i sectors de CiU (avui PdCat). Mentre la gent d’uns i altres, arrossegant en molts casos als seus dirigents, han estat defensant escoles I avui votant o patint càrregues, ells redueixen el problema al PP. I no és només el govern de Rajoy: ha estat també la fiscalia, el TC, la judicatura des dels TSC, les clavegueres de l’estat, la policia nacional, i un cos sota jurisdicció militar com és la Guàrdia Civil. I no oblidem que el cap de l’exèrcit és el rei. És el règim el que ha tractat d’esclafar el poble amb la bota militar! Rajoy només és un dels seus instruments. El dret d’autodeterminació és contra natura d’aquest règim lligat i ben lligat per Franco sobre la idea de que “España antes roja –de sang- que rota”, i ara i avui ha quedat palès si encara algú hi dubtava.

Per això, és tant greu la crida de Colau a que la UE imposi un diàleg, o Podemos fent càlculs de moció de censura, noves eleccions... per negociar un referèndum pactat que saben impossible amb la constitució i les majories que marca. O els sectors de la burgesia que volen retornar als seus negocis acordant amb Guindos unes molles més... És terrible perquè s’està intentant repetir la traïció de Syriza quan el poble grec va dir no i Tsipras va corre a negociar amb la UE. El poble català avui ha trencat amb el règim, plantant-li cara i guanyant amb molt més valor que si només hagués votat en un referèndum ordinari. La vinculació a aquesta voluntat de trencament amb el règim no pot ser traïda per ningú, sigui la que sigui l’aparença de negociació que se li doni.

Per tot el que ha passat aquests dies i en especial aquest cap de setmana, contra la brutal repressió, els i les treballadores hem d’aturar les empreses en una vaga general el 3 i si cal seguir-la els dies següents. El règim monàrquic és el de les empreses de l’IBEX 35, de la Caixa a Bankia, de la reforma constitucional per pagar el deute a costa de milers de famílies obreres. Cal que demà dia 2, a tots els centres de treball els comitès d’empresa i seccions sindicals, convoquin assemblees i es posicionin a favor de la vaga general del 3 amb avaluació al vespre per veure si segueix el 4 i triin el comitè de vaga de cada centre de treball o estudi. Cal fer públics els posicionaments i fer-los arribar a les centrals sindicals tant convocants com exigint a CCOO i UGT que s’hi sumin. Cal tractar de coordinar els comitès de vaga a nivell local per garantir el 3. Està en joc la llibertat que avui companys i companyes han defensat amb els seus cossos davant els embats de la policia del règim. Està en joc que el següent esglaó estigui al servei dels i de les treballadores.

Perquè avui s’ha constatat també que aquest règim monàrquic de 1978, hereu del franquisme, mai ens deixarà ni tant sols comptar-nos, votar. Només per a fer-ho, ja cal proclamar la Declaració Unilateral d’Independència que és la única expressió política que han deixat de ruptura. No és canviar Rajoy per Iglesias o Sánchez, perquè no és un problema de governs sinó d’estructura d’estat. I cal contraposar-ne una altre: avui, la única possible la República Catalana, que ha d’estar al servei dels i de les treballadores, dels milers de joves que avui han defensat les urnes. El 3, tal com deia el programa de JxS si no es deixava votar, com la CUP-CC molt abans, cal que el Parlament proclami la independència amb la majoria de que disposa. I cal també que CSQEP es defineixi, si està amb el carrer i els apallissats d’avui o segueix fent de pota esquerra del règim que diu combatre. És com a les vagues: quan la gent surt al carrer, no val dir-los que tornin a la feina com diu la patronal per a pactar amb CCOO i UGT... Coscubiela ho feia molt això des de la secretaria general de CCOO de Catalunya. I ara, de quin cantó està la direcció de Podemos i Els Comuns? La seva gent està clar, amb el carrer, i ells? Ho veure’m el 3.

I cal, tant com aquests dies abans, el suport d’ahir a Bilbo i avui a Madrid i d’altres capitals que el crit dels i de les companyes d’arreu facin callar els “a por ellos”. Perquè l’agressió d’avui no ha estat a “ellos” sinó contra tots i totes. Aquest vespre els organismes que es reuneixen per a definir els propers dies no poden tremolar: vaga general el 3, impulsant la votació al màxim de llocs de treball, comitès de vaga locals, i DUI al mateix dia, posant aquesta nova república en primer lloc al servei dels qui han sortit avui i sortiran el 3: els i les treballadores, la joventut i els sectors populars.

1/10/2017