Un cop més la brutal resposta repressiva del règim obliga tant sí com no a la reacció. Càrregues policials de l’1 d’octubre, dissolució del Parlament i el Govern amb el 155, i empresonament dels dos Jordis i de mig Govern. I ja adverteixen que anirà a més, mentre comença la indiscriminada: als detinguts arrel de l’1, s’hi sumen 8 professors citats a declarar per adoctrinament, director de El Jueves per injúries... S’ha demostrat que només hi ha un camí i aquest és la mobilització. Dimecres 8 de novembre la intersindical CSC ha convocat vaga general. Cal que tota la resta de sindicats s’hi adhereixin i ampliar la resposta que ja es va viure a la vaga general del 3 d’octubre.

La declaració de la República Catalana al Parlament del 27 octubre ha estat el resultat de sis anys de mobilització permanent d’un poble, que s’ha imposat tant als embats repressius del règim espanyol com a les dilacions de la direcció burgesa catalana. Dilacions entre desesperants i desmobilitzadores, per guanyar temps mentre intentava sense èxit aconseguir un nou encaix més avantatjós dins l’estat. Així hem passat pel 9N, eleccions «plebiscitàries», negativa a proclamar la DUI amb la majoria independentista del 27-S, un llarg període de temps per crear les estructures d’Estat, el referèndum de l’1 d’octubre que es volia reduït a fotos de llargues cues amb les paperetes davant escoles tancades per la policia i va estar a punt de ser suspès a migdia en veient la resposta, la declaració d’independència que no es fa el 4 sinó el 10, confosa en el redactat, sense vot al Parlament i suspesa, fins l’anunci el 26 de convocatòria d’eleccions, amb l’ofici d’intermediari de la burgesia basca, que després no es va concretar,.

Però la gent no ha afluixat: moviment massiu i espontani contra els escorcolls policials del 20 i 21 de setembre; la vaga estudiantil; l’ocupació de les escoles i defensa del referèndum davant la repressió policial amb els 2,3 milions de vots; vaga general del 3-O, passant per sobre de CCOO-UGT que van d’haver de sumar-s’hi de bracet de la patronal i el Govern amb «l’aturada de país»; fins les vagues estudiantils del 26 i 27 d’octubre amb l’exigència a Puigdemont de proclamar la República catalana. I sota el xantatge de la gran patronal catalana, encara un nou menyspreu amb la dimissió de Santi Vila (un més de la llarga llista de ex-consellers del PDeCat) i les declaracions d’Artur Mas. I va arribar la confosa proclamació de la República –sota la pressió dels estudiants al carrer, que ja aixecaven pancartes on es llegia «Puigdemont traïdor»- com un gest simbòlic i sense cap pla per fer-la efectiva, amb un poble il·lusionat i un govern capcot, sense sortir al balcó. I, com era previst a les poques hores, l’aplicació del 155.

Els i les treballadores del sector públic (TV3, Catalunya Ràdio, Ensenyament, departaments) han deixat clar que només reconeixen la legalitat del Govern elegit i es preparen per resistir. Però sense cap mobilització de suport a la República o de rebuig al 155, s’entrega al règim la iniciativa política i el carrer als monàrquics, per aplaudir el 155 i la repressió, amb els feixistes agredint impunement. El dilluns s’accepta la dissolució del Parlament, els Consellers abandonen els llocs de treball, el Mossos passen a control del Ministerio del Interior, i només sorprèn el desplaçament de Puigdemont i part del govern a Brussel·les.

I en aquesta desmobilització també va contribuir l’esquerra sindical i la CUP, massa a remolc de la direcció d’Òmnium, l’ANC i els partits de govern, i que tampoc van cridar a cap mobilització en aquests dies. Cap mínima mostra de sobirania, quin contrast amb l’actitud de la gent comuna de totes les edats l’1 octubre!

La traïció de JxS

On eren les «estructures d’estat» ara que es proclama la República i que van «justificar» 5 anys de dilacions? Com és possible que les que sí existeixen (Parlament i Govern) s’abandonen el primer dia, sense oposar cap resistència ni cridar a la seva defensa? Com és possible que des de JXS i el Govern s’accepti des del primer moment unes eleccions imposades pel 21 de desembre amb una part dels seus dirigents a la presó? I el president les qualifica com un «repte democràtic»!! No hi ha pitjor derrota que la de la lluita que no es dóna, i l’entreguisme del Govern català és una traïció a la decisió del poble. I aquesta situació va provocar un fort desconcert i desmoralització a la gent. No hi ha cap atenuant: el Govern de JXS no volia arribar fins aquí i per això no s’havia preparat res per enfrontar la resposta de l’Estat i es van produir tantes dimissions de Consellers a cada pas cap a la república.

El discurs de que cal aturar-se per evitar la repressió s’ha evidenciat totalment fal·laç. Perquè a més retrocedeix la mobilització més cops rebem. I cada titubeig debilita un moviment desconcertat. L’estat se sent fort per esclafar el sobiranisme català i puja les qualificacions de la fiscalia, apunta contra tot el Govern i la mesa del Parlament, vol escapçar la direcció política, com abans ha fet amb la de les mobilitzacions. I és que quan diem la Monarquia és continuïtat del franquisme no és per dir una frase radical, sinó plena de contingut i conseqüències, que tampoc s’aturaran davant de JxS per molt que es posi al servei d’aturar el moviment i cercar un encaix en el règim. Al contrari, els trinxarà igualment, a tots o en part, per a que serveixin d’exemple: les detencions de vicepresident i consellers ho demostren. El mateix passa amb els reconeixements internacionals: és impossible que arribin si no es demostra des d’aquí la decisió clara i ferma de defensar al República Catalana.

Fortalesa i debilitats del règim

Però el règim també és conscient de les seves debilitats. El primer pla era un 155 llarg que anés a fons a «españolizar» els nens catalans des de l’escola, controlar els mitjans de comunicació, ... fins que un dia (es parlava de sis mesos a un any) es retornés a l’ordre constitucional i es poguessin fer eleccions. Però la reacció popular ha imposat un 155 curt i unes eleccions ràpides, perquè no només tem una resistència de mestres, periodistes, funcionaris i del poble, sinó també que es comenci a esquerdar el bloc monàrquic que ha vestit amb el PSOE i C’s, amb l’entrada en escena de mobilitzacions populars que comencin a parlar de solidaritat i república a altres contrades de l’estat, com ara la massiva de Bilbo el 4 o la de Madrid el 3 que va ser atacada pels feixistes. Brussel·les i Merkel, que no volen de cap manera que l’autodeterminació del poble català es converteixi en un exemple contagiós, també exigeixen a Rajoy que el problema es tanqui abans de que la incertesa acabi disparant la prima de risc espanyola.

Aquest 155 curt, no està exempt de més salvatjades repressives perquè les mesures encetades han obert les gàbies dels sectors més ultradretans de l’aparell d’estat. Des del poder judicial, posant llenya al foc amb les detencions, a les bandes feixistes que l’unionisme ha encoratjat a l’escalf de la fractura social que li era imprescindible per a poder comptar amb una mínima base social que no tenia i que a partir del discurs del rei ha aconseguit fer aflorar. El règim actua amb la brutalitat d’un animal ferit.

I ara tornarem a sortir al carrer per la llibertat dels empresonats, contra el 155 en defensa dels electes contra la repressió, per la República catalana. Però s’han d’acabar la confiança amb les maniobres de l’astúcia, la tàctica, el secretisme i la dilació, en els governs de «l’Europa democràtica», en el «si ho fem tot civilitzadament ens hauran d’escoltar».. el processisme que atrapa la gent en una roda de hàmster. Cal tornar a la lluita però també impulsar estructures de decisió des de baix, recuperar l’activitat a la Plataforma de l’esquerra sindical que convocà la vaga del 3 d’octubre, potenciar els Comitès de Defensa de la República, consolidar en base a assemblees i coordinadores el moviment estudiantil (secundària i universitat) i dotar de continguts la nostra lluita, perquè la República serà de la gent treballadora o no serà, i haurà de servir per combatre l’atur, la precarietat, defensar salaris i pensions, l’escola i la sanitat pública, totes aquelles demandes que han estat absents del discurs oficial i que han mantingut allunyada bona part de la classe obrera catalana. I sense l’entrada massiva de la classe obrera no podrem aturar l’embat de l’estat.

I les eleccions?

És evident que el boicot és l’única mesura coherent amb unes eleccions que són part del 155 per retornar a l’estat de les autonomies. No hi ha cap altra lectura. Cal cridar a totes les forces que s’oposen al 155 a boicotejar-les i no presentar-se. Més encara quan la presó del Govern imposada per l’Estat impossibilita que siguin mínimament democràtiques. Però aquí no hi ha lloc a especulacions. Al boicot hi podríem arribar o per la decisió de les forces contràries al 155 (ERC, PDCAT, CUP i els Comuns), o amb una potent mobilització encara que aquestes forces –o una majoria d’elles- diguessin que s’hi presenten. Però si cap d’aquestes possibilitats es concreten, aleshores la responsabilitat de l’esquerra i en particular de la CUP-CC és lluitar en el marc que ens imposaran i seria un greu error quedar-se al marge. Tot dient la veritat, que no són cap «repte democràtic» que és fals que si guanyem haurem consolidat la república i tantes altres mentides que es diuen. No, si finalment no tenim cap altra opció que anar-hi serà per reagrupar les forces d’una esquera conseqüent, ha de ser amb una proposta clara i netament diferenciada del PDcat i ERC, oberta a un acord més ampli, sense abandonar cap de les dues ruptures que vam definir a CUP-CC, ruptura amb l’estat i per la república catalana, ruptura amb el capitalisme i per una sortida de la crisi al servei de la gent treballadora.

5/11/2017