Davant les eleccions del 21 de desembre s’obre el debat: ¿cal participar? Corrent Roig en la seva declaració «Eleccions del 21-D? «Jo ja vaig votar l’1-O» en la qual conclou:

«La pressió pel vot ja és enorme abans de començar la campanya electoral i ho serà molt més. No votar serà criticat com una mena de crim. No obstant això, ni votarem ni cridarem a votar. No volem legitimar el retorn a la cleda constitucional. Nosaltres ja vam votar l’1-O»

Estem d’acord en els arguments per caracteritzar a aquestes eleccions com a il·legítimes, i no obstant això, no és en base a això que s’ha de decidir la participació o no dels revolucionaris en les eleccions. Fa dos anys, el 27 de setembre del 2015 teníem la mateixa discussió amb la posició abstencionista de Classe contra Classe (ara CRT). Ara CRT crida a participar d’un front voltant de la CUP-CC. El 2015 va ser Corrent Roig qui formava part de CUP-CC.

La decisió de participar en unes eleccions no ve donada per la major o menor legitimitat de les mateixes. El parlament burgès és un sistema de defensa del capitalisme i de l’estat, com a tal una maquinària d’opressió i explotació de classe. És cert que en ocasions aquest caràcter reaccionari del parlament es pot veure més evidenciat -com aquesta vegada-, però no perquè les altres siguin eleccions «legítimes» i el govern que en surt tampoc.

Els revolucionaris han participat en eleccions quan aquestes no poden ser superades per un altre poder emanat de les forces populars i quan les classes populars encara creuen que és a través del vot que es poden resoldre les seves reivindicacions. No es tracta d’un debat nou a a l’esquerra. Lenin en polèmica amb els qui defensaven la no participació a les eleccions «perquè ja estaven superades» els responia: «Mentre no tingueu la força per dissoldre el parlament burgès i qualsevol altra institució reaccionària, esteu obligats a actuar en el si d’aquestes institucions, precisament perquè hi ha encara en elles obrers idiotitzats pel clergat i per la vida en els racons més perduts del camp. »(1)

I el boicot? Lenin el justifica en 1905, quan s’estava gestant la revolució amb un gran ascens de lluita i naixien els soviets. Escriu analitzant l’encert del boicot de 1905: «els bolxevics vam aconseguir impedir la convocatòria del parlament reaccionari pel poder reaccionari en el moment en què l’acció extraparlamentària de les masses (en particular de les vagues) creixia amb excepcional rapidesa i en el qual no hi havia ni un sol sector del proletariat o de la pagesia ... ». També l’Oposició d’Esquerres va defensar el boicot a les últimes eleccions d’Alfons XIII, les del general Berenguer de març de 1931. L’alça del moviment obrer i popular impossible de contenir amb la dictadura de Primo de Rivera havia forçat el canvi de govern i un procés de reorganització republicà burgès i socialista que exigeixen la fi de la Monarquia (Pacte de Sant Sebastià 1930). De nou la possibilitat de su- perar el règim i la ruptura del moviment de masses amb les eleccions eren els dos elements determinants.

Però, ¿Quina és la situació avui a Catalunya? Hi ha una força obrera o popular en ascens capaç de superar el marc electoral burgès? Corrent Roig ens respon en un altre article posterior («Del referèndum de l’1-O a 155 i a l’ensarronada del 1- D»:

«En ple retorn a la cleda constitucional no té gaire sentit plantejar un irreal« procés constituent de base popular ». Ara cal reconstruir el moviment sobre noves bases. La lluita contra la repressió continuarà pels càrrecs empresonats i processats, però també per l’ofensiva que anuncia contra els activistes dels CDR. També caldrà organitzar la defensa de l’ensenyament públic i els mestres davant l’envestida que es preveu. «

És a dir, CR no veu cap possibilitat de superar el marc electoral; compartim que estem a la defensiva, però no a l’extrem de presentar una pràctica derrota com fa l’article. Llavors, per què no utilitzar les mateixes eleccions per reagrupar la resistència? També és indiscutible que en aquestes eleccions - més possiblement que en cap altra autonòmica- el poble anirà en massa a votar, perquè creuen que allà s’hi juga el seu futur. I, en un sentit és cert, perquè si guanyen les forces unionistes l’ofensiva reaccionària s’enduriirà. I, des d’aquesta posició defensiva en què ens ha col·locat la traïció de la burgesia catalana, cal posar el peu a la porta perquè no puguin acabar de tancar la crisi que vam obrir a les jornades de l’1 i del 3 d’octubre.

Davant les primeres eleccions republicanes va tornar a sorgir el debat sobre el boicot. Trotski el maig del 31, després d’analitzar per què hi hauria una àmplia participació de la classe obrera i sectors populars es pregunta: «Hi ha algun motiu per pensar que la convocatòria d’aquestes Corts serà impedida per una segona revolució? De cap manera. (...) La consigna de boicot, serà en l’actualitat una consigna d’autoaïllament. Cal prendre part el més activa possible en les eleccions».

Quina és la responsabilitat exigible a la CUP-CC? No el fet que es presenti, no el fet que digués que el més lògic era el boicot, per concloure que és incoherent, sinó que no cridés a la resistència de les institucions davant el 155, que callés davant el lliurament sense lluita de JXS , que no exigís a ERC, CEC i PDECAT, a ANC i Òmnium el boicot a les eleccions, que no hagués defensat resolucions en els CDR ‘s pel boicot. Això és pel que hem lluitat dins i fora de la CUP-CC, perquè aquesta política podia haver determinat la situació com s’ha fet en altres moments i, si no ,almenys, s’hauria col·locat clarament com a alternativa davant la traïció de JXS.

Nosaltres vam defensar el boicot mentre aquesta batalla va tenir possibilitats de ser efectiva, però no anem l’autoaïllament i lluitarem amb totes les forces per la derrota dels partits unionistes, pel gir a esquerra més profund possible (inclòs també el retrocés de la burgesia catalana) i perquè les forces que segueixen lluitant per la república catalana de l’1 d’octubre i que volen un gir social a favor de la classe obrera tinguin un referent el més fort possible. I aquests objectius els aconseguirem parcialment si el dia 22 de desembre estem en millors condicions per resistir i reorganitzar.

I qui catalitza avui aquest espai (com en el 2015) és la CUP-CC, que reagrupa bona part de la joventut i l’activisme. Amb totes les contradiccions sí, i amb la necessitat d’una polèmica contínua, però segueix sent un espai viu. Però CR va decidir abandonar la CUP-CC i donar-la per sentenciada prematurament el febrer del 16. Seria més fàcil rectificar i tornar a lluitar per recolzar el que serà el referent de ruptura i fer-ho al costat de les forces que treballem perquè es desenvolupi des d’una política de classe.

Josep Lluís del Alcázar

Notes
1 Lenin. La malaltia infantil de l’ «esquerranisme» en el comunisme.
2 Com també de l’error que van tenir d’intentar el boicot al 1906.
3 La revolució espanyola i els perills que l’amenacen 28 de maig de 1931. L Trotski.