PSOE i Podem venen fum amb els pressupostos. Molt teatre per a tan pocs canvis en política pressupostària. Els pressupostos apassionadament defensats per Podem no suposen la fi de la política de retallades, ni de la prioritat a la banca en els afers d’estat. Estem contra la pujada del Salari Mínim Interprofessional o de les pensions? No, però això es pot fer sense necessitat d’avalar uns nous pressupostos al servei del pagament del deute i de l’austeritat. Sembla que més que al servei d’aportar uns pressupostos que tenen ben poques possibilitats d’arribar a terme, estem davant la gesticulació de la precampanya electoral, que no tardarà a arribar.

Mentre això passa, prossegueix la crisi del règim. La justícia, després de la rectificació a favor de la banca en el cas de l’impost per les hipoteques, o amb la recentment frustrada renovació dels òrgans del poder judicial, té la credibilitat per terra. És una més de les institucions del règim que apareixen qüestionades. Fa poc era un miler de militars (molts a la reserva) que aixecaven la mà en defensa de Franco. La transició està cada vegada més al descobert. I també la traïció del PSOE, del PCE, de CCOO i UGT, dels dirigents nacionalistes burgesos de CiU i el PNB pactant la continuïtat del vell aparell d’estat sota la Monarquia.

Les dimissions se succeeixen, es filtren declaracions comprometedores que fan caure dirigents com el cas Cospedal, i la Monarquia està cada vegada més qüestionada. Però fins avui aquesta crisi està gestionada des de dins del règim i els seus partits, i amb prou feines s’obren fissures per les quals pot penetrar el moviment. Però aquesta és la clau: si aquesta crisi no la pren el moviment obrer i popular la seva resolució se li girarà en contra. Ja s’afanya una extrema dreta finançada per sectors del capital financer. Aquesta és la qüestió i no queda gaire temps. Per això són tan importants iniciatives populars com els referèndums que s’han desenvolupat en barris de Madrid o a la Complutense sobre Monarquia i República. Aquest és el camí: la unitat de treballadors/es i pobles pel dret a decidir, per una sortida de classe a la crisi.

Els resultats de les eleccions andaluses confirmen el pronòstic que no és sent cada vegada més mode- rada com l’esquerra té alguna possibilitat de recollir el rebuig i malestar de sectors de població treballadora. Al contrari la suma de «el nou» (Podem) amb «el vell» (IUCA) no suma, sinó que resta. És per això més urgent que mai obrir un espai a una alternativa de ruptura no només amb el règim del 78 sinó també amb el capitalisme. Ja no n’hi ha prou amb mitges tintes de soroll per no moure res substancial, perquè les condicions de vida als nostres barris obrers i populars no han deixat d’agreujar.

La situació ho requereix, encara que sembla que els partits que podrien fer efectiva una alternativa de treballadors / es i pobles semblen no estar per la labor. Les eleccions europees haurien de ser el lloc per rellançar una coalició com va ser Iniciativa Internacionalista (II), que mantenia en el seu programa les dues claus de ruptura: la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles, i un programa obrer d’emergència contra la crisi. Els que podrien avançar en aquesta direcció: la CUP-CC (a II només va participar una de les seves corrents internes, Endavant), al costat d’algunes organitzacions de l’esquerra revolucionària, com Lluita Internacionalista. Sortu hi va participar, però després de l’acord amb EA en el marc de Bildu, de nou s’orienta cap a una acord amb ERC i el BNG. El corrent al SAT que rebutja tant la deriva per anys en IU com l’actual subordinació a Podem. Al costat d’aquestes forces està l’esquerra revolucionària i hauria d’estar obert a moviments que acordessin un programa.