Podemos va néixer fa 5 anys, a les anteriors eleccions al Parlament Europeu. Així va sorgir el manifest «moure fitxa», una declaració rupturista amb el règim constitucional de 1978 en el qual Podemos afirmava:

1r. Derogació de l’article 135 de la Constitució, els deutes il·legítims no es paguen, nacionalització de la Banca Privada.
2n. Sobirania dels pobles i el seu dret a decidir, donar suport al referèndum d’autodeterminació a Escòcia i al del 9 de novembre a Catalunya.
3. Defensa de salaris i pensions dignes.
4. Dret a un habitatge digne, no als desnonaments.
5. Rebuig a les privatitzacions dels serveis públics.
6. Contra la violència masclista i en defensa del dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos i, per tant, el dret a decidir si volen interrompre o no el seu embaràs.
7. Nacionalització de les empreses energètiques.
8. Derogació de les lleis d’estrangeria.
9. Sortida de l’OTAN.
10. Candidatura participativa, llistes paritàries i rotació dels càrrecs.

Poques vegades hem vist el naixement d’una alternativa política amb tanta força, i poques vegades hem vist el deteriorament, falta de credibilitat i declivi d’aquesta alternativa en un espai de temps tan curt. El que va néixer com un projecte rupturista amb el règim monàrquic s’ha convertit ràpidament en un instrument al servei d’aquest règim, però des de l’esquerra. Què ha passat a Podemos perquè es produís aquesta patacada?

1. El 15M va obrir una nova situació política fruit del cansament i desil·lusió amb el sistema. Així es va arribar a un procés de participació massiva en les lluites, en el qual va néixer un Podemos que es va voler presentar com un exponent institucional de l’esperit d’aquell 15M. A Podemos, igual que al 15M, els seus principals protagonistes van ser professors universitaris, llicenciats en atur i la joventut, en general. Pablo Iglesias era un professor universitari i presentador d’un programa de televisió i cap dels cinc fundadors de Podemos tenia experiència en les lluites de la classe treballadora (construcció de sindicats, participació activa en vagues i en òrgans de representació dels treballadors a les empreses). Podemos no va tenir cap línia política que fomentés l’organització dels treballadors. Conseqüentment, la militància a Podemos després de les eleccions europees de maig de 2014 es va convertir en una petita guerra de guerrilles d’uns contra els altres. Només a la comissió de garanties de la Comunitat de Madrid hi havia prop de 600 casos fins l’any 2016. No es va respectar la democràcia interna ni el dret de representació de les minories en els òrgans interns del partit. El resultat d’això va ser que en el primer congrés van quedar fora dels òrgans els anticapitalistes, i en el segon, l’errejonisme. Els dirigents de Podemos no van ser capaços de gestionar l’èxit polític. Un aspecte a tenir molt en compte de la crisi de Podemos ha estat el continu escàndol dels seus dirigents, tenint el seu màxim apogeu en la compra del xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero a Galapagar. Sens dubte, els dirigents de Podemos no han sabut estar a l’altura. La figura bonapartista de Pablo Iglesias castiga la crítica.

2. «Nosaltres vàrem aprendre a Madrid i a València que les coses es canvien des de les institucions, aquesta idiotesa que dèiem quan érem d’extrema esquerra que les coses es canvien al carrer i no en les institucions és mentida ». Aquesta frase pronunciada per Pa- blo Iglesias en un curs de la UCM significa l’abandonament de les lluites al carrer pels càrrecs públics de Podemos. La «maquinària de guerra electoral» dissenyada per les eleccions de 2015 no ha estat una altra cosa que viure pel parlamentarisme. A Podemos hi ha molt poca vida sense eleccions, tot gira al ritme de l’urna. La nova forma de fer política de Podemos poc a poc es va convertint en la mateixa que la dels altres partits, és a dir, allunyar-se de la vida diària que porta un treballador.

3. La disposició a governar amb el PSOE en el marc d’aquest règim substitueix al projecte rupturista amb el qual va néixer Podemos. El cas més significatiu és el Govern de Castella la Manxa, on el vicepresident segon i la Consellera del Pla de Garanties Ciutadanes són de Podemos. L’obsessió per governar ha convertit a Podemos en un «ve, corre y dile» del govern del PSOE. El paper jugat per Pablo Iglesias en el seu intent de convèncer a ERC i PDeCAT per votar a favor dels pressupostos generals de l’estat, malgrat tenir els seus dirigents a l’exili i a la presó, demostra el paper de «crossa» de Podemos respecte del PSOE. S’ha passat «d’assaltar els cels» a seduir al PSOE perquè canviï.

4. En la qüestió catalana és on s’aprecia amb major claredat el canvi produït a Podemos. Del suport al referèndum del 9 de novembre de 2014 a Catalunya al paper jugat no participant en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, evidenciant l’adaptació de Podemos a la Constitució de 1978. És així com es passa de defensar el dret dels pobles a la lliure autodeterminació a apostar per un referèndum pactat, com si es pogués pactar un referèndum en el terreny d’un règim hereu del franquisme, de la «una, grande y libre», com si visquéssim en una democràcia. Cada vegada hi ha més discursos de l’entorn de Podemos en els quals es diu que a la transició «es va fer el que es va poder», que la «democràcia la van portar els de baix» o que «la monarquia va poder servir per frenar el 23F ». Malgrat les contínues reclamacions republicanes de Podemos, la realitat és que en els diferents referèndums que s’estan duent a terme sobre monarquia o república en diferents ciutats i universitats de l’Estat, Podemos no hi participa igual que no va participar l’1 d’octubre. A la transició, el suport al règim constitucional li va valer al PCE per passar de ser la força hegemònica entre els treballadors a acabar en crisi interna i cedir el seu paper al PSOE. El mateix li està passant a Podemos ara; no es pot acabar amb la «casta» i defensar un règim monàrquic que va deixar a les cunetes a 130.000 lluitadors republicans, no jutjant a cap torturador franquista i negant el dret d’autodeterminació de Catalunya. 5. Així arribem al «donde dije digo, digo Diego». Ja no es parla de la nacionalització de la banca i les empreses energètiques. De la sortida de l’OTAN es passa a fitxar com a Secretari general de Podemos a la Comunitat de Madrid a Julio Rodríguez (Cap d’Estat Major de Defensa i Conseller OTAN del Consell d’Estat en el govern de Zapatero), qui afirma que «la formació morada complirà amb els compromisos que té Espanya amb l’OTAN» però advoca per «un reforç en la defensa europea potent i aquest paper ha de jugar-se també en l’Aliança Atlàntica».

No es parla mai més de la derogació de l’article 135 de la Constitució, ni de l’Auditoria ciutadana del deute, i de no pagar el deute il·legítim es passa a treure múscul amb missatges com «hem estat capaços de reduir el deute de l’Ajuntament de Madrid», que no va ser altra que el generat per la corrupció i robatori del PP, procedint al pagament de tot el deute, sigui il·legítim o no.

Tot això porta a una falta de credibilitat entre els seus afins i votants, que no distingeixen Podemos de qualsevol altre partit a l’ús.

José Díaz Sánchez de la Blanca