Tots els organismes patronals i institucional s’afanyen a demanar contenció als salaris, “per no entrar en una espiral inflacionària”. El govern fa seu aquest mantra i la proposta del Banc Central Europeu d’un pacte de rendes. Així ho explica el Governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos: “la renda menor del conjunt de l’economia es tradueix necessàriament en una reducció de rendes dels seus agents. Resulta desitjable en aquest context que aquests agents (fonamentalment, empreses i llars, però també administracions públiques) interioritzin aquesta reducció de la renda nacional i acordin un repartiment d’aquesta, per evitar que es desencadeni una realimentació d’increments de preus i costos . (...) l’elevació simultània dels nivells de preus i salaris en el context actual comportaria una pèrdua de competitivitat exterior... amb efectes perniciosos en l’ocupació i el creixement econòmic.”

Una primera precisió: la inflació no pressuposa que hi hagi una menor renda del conjunt de l’economia, de la renda nacional. L’augment de preus, empobreix a qui no pot decidir unilateralment pujar els seus ingressos, però no a qui pot pujar els preus per mantenir beneficis. El Pacte de rendes vol limitar el creixement dels salaris però en el cas dels preus, només recomana a la patronal una moderació. Els dirigents de CCOO i UGT responen demanant pujades salarials d’entre el 3’5 i el 4%, és a dir, acceptant que el poder adquisitiu dels sous perdi entre un 6’5% i un 7%. Un 2,5% el 2023 i un 2% el 2024. El desacord entre la patronal i CCOO i UGT és que els sindicats reclamen clàusules de revisió salarial.

La fixació dels preus de les mercaderies és la base a través de la qual els empresaris realitzen els beneficis. L’argument de l’espiral inflacionària és molt antic i s’utilitza sempre per què els i les treballadores acceptin la pèrdua de poder adquisitiu dels seus salaris. Al juny de 1865 K. Marx presentava un informe al Consell General de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), publicat com a “Salari, preu i benefici”. En l’informe, Marx defensa la lluita per l’elevació dels salaris contra la tesis contrària, que diu que aquesta lluita acabarà sent perjudicial pels obrers. Marx relaciona directament aquesta lluita en la pugna permanent entre salari i benefici per l’excedent, que es resol per la correlació de forces entre les classes, sent substancialment independent del procés de fixació dels preus.

No hi ha una relació directa entre preus i salaris com ens diuen, doncs s’amaga el principal component del problema, la lluita de classes que s’estableix pel repartiment de la plusvàlua. Ara l’argument és la guerra d’Ucraïna i els problemes de subministrament de gas i petroli, però l’augment de preus de les matèries energètiques ve d’abans. I ha suposat una forta pujada dels beneficis empresarials. Per exemple, Iberdrola tanca 2021 amb un benefici rècord de 3.885 milions d’euros, un 8% més que el 2020. Per aquest any 2022 es fixa un 8% més. És a dir, no té problemes en fer compatible un encariment de preus dels gas amb un augment rècord de beneficis. Segons Yolanda Díaz, Ministra de Treball, “el 83% de la pujada de la inflació ve dels beneficis empresarials i no dels sous.” Per això és també compatible entendre que en el marc d’aquesta inflació les empreses cotitzades han realitzat beneficis rècord per valor de 64.021 milions de euros el 2021.

Un augment de salaris en primer lloc el que faria seria reduir els guanys empresarials i, estaria per veure quant o quina part podria repercutir en un augment de preus, perquè els preus també depenen de les lleis de mercat. La realitat és que amb anys de patronal i governs reclamant polítiques de contenció dels salaris, cada cop els beneficis empresarials guanyen terreny en la distribució de la riquesa.

L’evolució de la distribució de la renda nacional, entre els salaris i els beneficis empresarials, expliquen molt d’aquesta lluita de classes per l’excedent, o la plusvàlua. En la dècada entre 1967 i 1977, els salaris van passar del 60% a prop del 70% de la renda nacional. Van ser anys de lluites, d’alça no només del moviment obrer. Però va arribar els Pactes de la Moncloa i més i més acords de contenció salarial. A l’inici de la crisis capitalista actual, el 2008, el salaris ja només suposaven el 53’3%, per un 46’7% pels beneficis. A 2019 les rendes salarials s’emportaven un 51%.

Defensem el poder adquisitiu de salaris i pensions: 100% de l’IPC real.
Per una escala mòbil de salaris, indexada automàticament a l’augment de preus.
Intervenció de preus de les matèries bàsiques.
Nacionalització sota control dels i de les treballadores de les elèctriques i la banca.

Estagflació = inflació + recessió

Després de la invasió de Putin a Ucraïna, la crisi econòmica ha assumit una nova forma, l’estagflació. Així s’anomena la unió de dos fenòmens que usualment apareixen com a contraposats: la recessió, amb pèrdua de llocs de treball i caiguda de la producció, i la inflació, l’augment generalitzat de preus que esfondra salaris i jubilacions.

La [crisi] que va començar el 2007/2008 es va transformar en la més greu, només comparable amb la històrica crisi del 1929. Des de llavors, l’economia capitalista mai es va recuperar… la guerra desencadenada per Putin contra Ucraïna ha generat un nou cop sobre el funcionament del capitalisme imperialista. A diferència del 2008/2009, quan l’encara fort creixement xinès va permetre a alguns països superar el més agut de la crisi venent matèries primeres agrícoles o combustibles a preus alts, aquest cop no se salva ni tan sols el gegant asiàtic, que entre abril i juny amb prou feines va créixer el 0’4%.

En una situació inèdita dels darrers 40 anys, els Estats i la Unió Europea lideren un fenomen inflacionari que, a partir d’aquí, s’estén per tot el planeta… Alhora hi ha pronòstics que estarien entrant en una fase recessivai. No és la primera vegada que passa aquest fenomen. Als anys 70, a partir de l’augment de preus del petroli… a la inflació es va sumar la recessió econòmica. Recordem com es va intentar estabilitzar l’economia en aquell moment amb el llançament d’una autèntica contrarevolució del capital contra el treball amb els programes de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. A això es va sumar l’intent d’“aspirar” tot el capital especulatiu que girava pel planeta als països semicolonials i dependents, que es va fer a través de forts increments de la taxa d’interès de referència dels països imperialistes… El capital financer es va bolcar ràpidament cap als països imperialistes deixant sense finançament la resta del món i provocant la crisi del deute extern del 1982... van començar els plans d’ajustament monitoritzats per l’FMI. Els preus del petroli finalment es van esfondrar, però també les matèries primeres que venien els països semicolonials, aprofundint la seva crisi. Els països imperialistes [...], tampoc van aconseguir sortir de la crisi, només generant noves bombolles especulatives, [...] que van acabar esclatant pocs anys després (Estats Units el 1987 i el Japó el 1989).

La reaparició del fenomen estagflacionari obre la possibilitat de situacions similars. …Els governs imperialistes es llancen a combatre la inflació… Avui els Estats Units estan pujant la taxa d’interès de referència (la de la Reserva Federal), mentre que el Banc Central Europeu dubta si llançar-se en la mateixa direcció. [Però] una pujada de taxa pot tornar a col·locar en situació de crisi de deute Grècia i altres països del sud europeu. Mentrestant, els capitals especulatius estan sortint de la Unió Europea cap als Estats Units, cosa que genera una forta devaluació de l’euro… Tot això alimenta encara més la inflació i la recessió a la Unió Europea.

Les polítiques imperialistes, més que mai amb l’aparició del fenomen inflacionari, fan que la crisi la paguin la classe treballadora i els pobles del món. Explícitament, els governs prioritzen reduir la inflació amb plans dʻajustament recessius. La classe obrera i els sectors oprimits, una vegada més, com ja ho estan fent, sortiran a enfrontar aquests plans i els seus governs.

Extractes de l’article de José Castillo “Recessió més inflació: la crisis s’aprofundeix”