Iran: la revolta de les dones i els pobles

De ben segur Mahsa Amini no va ser la primera dona assassinada a l’Iran a mans de policia de la moral, però aquest cop les dones i els pobles han dit prou! Ningú no dicta ni sap quan una gota més fa vessar el got. A la Mahsa la maten a Teheran, ella és kurda. I és a les regions del Kurdistan que neix la mobilització, però allà no s’atura i s’estén com la pólvora per tots els pobles i regions de l’Iran. El règim dels aiatol·làs respon amb una dura repressió que ja s’ha emportat almenys 240 vides i milers de ferits/des i detingudes, però la gent no s’atura. Comença la revolta.

La irrupció de la classe obrera amb els seus mètodes de lluita suposa un salt. Primer la vaga general al Kurdistan. Més tard són els i les treballadores del petroli, la clau de l’economia de l’Iran, que es posen en vaga. Amb la fi del dol als 40 dies de l’assassinat de la Mahsa, el passat 26 d’octubre, les mobilitzacions prenen molta força, malgrat els advertiments del règim. Es comencen a crear coordinacions locals, que son vitals per donar continuïtat a la lluita i definir objectius. Els recursos del règim per intentar criminalitzar la protesta van fracassant, ni el fet de ser dona, ni el fet de ser kurda atura la resposta unànime contra el règim: home o dona, kurda, balutxi o persa. Els moviments armats kurds de moment donen el protagonisme al moviment de masses. I el clam de lluita kurda «dona, vida i llibertat» és avui el de tots els pobles de l’Iran.

L’Iran és una de les potències regionals que pugnen pel control de Orient Mitjà. La seva influència va ser decisiva -juntament amb l’aviació russa de Putin- per evitar la caiguda d’Al Assad a la revolució siriana, però també va ser clau en l’estabilització del règim d’ocupació de l’imperialisme nord-americà a Iraq. I a Líban. És per això que la revolta de les dones i els pobles de l’Iran obre la porta a altres pobles de la regió. I per això mateix, les crítiques dels imperialismes nord-americà i europeu a l’ofegament en sang de la revolta es fa amb la boca petita.

Som incondicionalment al costat de les dones i els pobles que lluiten, contra aquesta dictadura reaccionària. Rebutgem l’intent d’utilitzar la revolta des d’occident per agitar discursos racistes o islamofòbics. El que defineix la nostra posició és la lluita de classes contra el poder burgès i reaccionari de l’Iran. I no subordinem la nostra política a suposats interessos geoestratègics. La nostra lluita és la de la reconstrucció de l’internacionalisme de classe, per això és la lluita que uneix als pobles iranians, amb els sirians que van lluitar contra Al Assad, amb el poble iemenita atacat per Aràbia Saudita, i amb el poble palestí, brutalment reprimit per Israel.

El govern intenta desactivar el moviment pels salaris i pensions

Europa viu convocatòries de vagues obreres com no es veien des de fa temps: a Anglaterra els ferroviaris, treballadors/es de ports, metro de Londres o escombraries d’Edimburg. A Alemanya els ports del Mar del Nord, sector aeri, i ara salta a la vaga al metall. A França, va ser el sector aeri, més tard les refineries en vaga indefinida i les dues convocatòries de vaga general del 29 de setembre i 18 d’octubre, amb una nova pel 3 de novembre. Bèlgica i Holanda també. A Portugal i l’estat espanyol el malestar creix, salten algunes lluites, però manca aquesta centralització. Grècia prepara vaga per novembre.

A l’estat espanyol hem tingut vaga forta al metall de Cantàbria i mobilitzacions del sector aeri a l’estiu. Va saltar TMB de Barcelona també per salaris, a la primavera ho havia fet ensenyament públic per acabar amb les retallades. La generalització de la lluita contra la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris i pensions s’imposa, i per això el govern del PSOE-Podemos intenta aixecar primer la proposta de Pacte de rendes, un intent de limitar la pujada dels salaris, i, quan el Pacte no avança, intenta imposar les limitacions salarials a partir de l’acord amb CCOO i UGT per a la funció pública.

La patronal sap que la diferència amb els governs de l’entorn i la composició del Govern PSOE, IU, Podem, és el pes que té entre les direccions sindicals majoritàries, per això la patronal es queixa, però deixa fer. Han signat un 3’5% per 2022, un 2’5% del 23 i un 2% pel 24, amb unes revisions que poden arribar a 1’5% més. És a dir, un increment per a tres anys que només la inflació del 2022 probablement ja es mengi. Una vegada més les direccions de CCOO i UGT han acceptat una nova pèrdua de poder adquisitiu. Nefast.

L’acord marca la negociació col·lectiva al sector privat. Amb una posició majoritària de CCOO i UGT es signaven acords al metall de Navarra, Ourense i Tarragona, amb pujades lleugerament superiors a les dels funcionaris, però sense garantir el poder adquisitiu. A Barcelona estaven convocats a la vaga 27 i 28 d’octubre, però la signatura de l’acord desactivava la vaga. Només resisteix el metall de Bizkaia, amb una altra majoria sindical, que feien amb èxit les vagues del 27 i 28 i en tenen una altre pel 2, malgrat la patronal ja ha pujat el 6’5% pel 2022, però sense consolidar les clàusules de revisió.

Si la tasca política és la de construcció d’una alternativa de l’esquerra per la doble ruptura -amb el règim i el capitalisme-, no és menys decisiva la construcció d’una alternativa al sindicalisme de pactes i renúncies de les direccions de CCOO i UGT. Cal construir i buscar acords mínims per mobilitzar des del sindicalisme combatiu. La mobilització del 15O a Madrid, impulsada pels pensionistes, exigint l’IPC per a salaris i pensions, podia ser l’inici d’un camí cap a la necessària vaga general, com a la resta d’Europa.

30/10/22
Lluita Internacionalista