La Constitució Europea va
morir pel rebuig popular
expressat en els referèndums
de França i Holanda, però en
poc temps la UE es va dotar
del mateix text simplificat: el 13
de desembre de 2007 els caps
de Govern de la UE aprovaven
el Tractat de Lisboa. Aquesta
vegada sense consultes
populars (visca la democràcia
europea!) per impedir un nou
desastre, menys a Irlanda,
obligada a fer referèndum per
signar-lo. I el poble irlandès va
tornar a votar No el juny de
2008, deixant aparentment en
via morta el Tractat. Però no
importa, la gran burgesia
europea a la qual serveixen els
governs va exigir-ne l’aplicació,
perquè en el Tractat es concentra
l’ofensiva burgesa contra
els drets que en més de dos
segles de lluita obrera s’havien
aconseguit.

Un dels atacs més directes és al
dret de vaga i negociació col·lectiva,
una pedra angular de l’acció sindical
i un antídot contra les pressions
permanents de la patronal sobre
cada treballador/a per provocar la
competència entre els i les
treballadors i empitjorar les seves
condicions laborals.

Els drets consagrats a la Carta
de Niça són paper mullat davant
dels articles del Tractat de Lisboa,
que reconeixen la «llibertat
d’establiment d’empreses (art. 43
al 48 del Tractat), i es prohibeixen
«les restriccions a la llibertat
d’establiment» d’empreses d’un
Estat membre en el territori d’un
altre Estat membre. Òbviament, en
la mesura que cada Estat té les
seves pròpies lleis laborals i els
seus convenis col·lectius, el
conflicte d’interessos estava
servit. En almenys tres casos s’ha
demostrat que els drets de vaga
i negociació col·lectiva són paper
mullat.

L’11 de desembre del 2007 el Tribunal
de Justícia Europeu (TJCE)
va dictar la sentència del cas C/
438/03 Viking Line. Aquesta empresa
finlandesa cobria amb
transbordadors el trajecte Hèlsinki-
Tallin (Estònia) i estava sotmesa als
convenis del país, fins que va decidir
canviar el pavelló dels seus bucs
a Estònia per reduir costos salarials
quan aquest país va ingressar a la
UE. Els i les treballadores del
sindicat finlandès van anar a la vaga
i la Federació Internacional del
Transport va fer una crida a
boicotejar la companyia als ports
europeus. La companyia va
retrocedir però va dur el cas al
TJCE, que li va donar la raó perquè
la vaga i el boicot –encara que
fossin legals- atemptaven contra el
lliure moviment de les empreses.

Una setmana després el TJCE
va fallar el caso Laval. Es tractava
d’una empresa de construcció
letona que va signar un acord amb
una de sueca per construir una
escola, desplaçant 35 treballadors
letons. Davant de la negativa de
l’empresa a respectar els convenis
de construcció suecs, els sindicats
van declarar conflicte col·lectiu. El
TJCE va resoldre a favor de
l’empresa.

Pocs mesos després arribava el
cas Rüffert. Aquesta empresa
alemanya es va adjudicar un
contracte públic i va subcontratar
una firma polonesa que va
començar la construcció amb
treballadors i sous polonesos. El
contracte d’adjudicació del Länder
de la Baixa Saxònia a Rüffert
contenia una clàusula de salvaguarda
laboral per la qual l’empresa
adjudicatària havia d’aplicar els
convenis alemanys. Els sindicats
van exigir que s’apliqués la clàusula,
però el TJCE va resoldre que la
clàusula havia de quedar sense
efecte perquè anava contra la
llibertat de moviment empresarial, i
va resoldre a favor de Rüffert.
Les tres sentències se sustenten
en el Tractat de Lisboa i en la directiva que els va precedir: 96/
71/CE del Parlament Europeu i del
Consell, de 16 de desembre de
1996, «sobre el desplaçament de
treballadors efectuat en el marc
d’una prestació de serveis». Van en
el mateix sentit de la directiva
Bolkestein, que després va ser
modificada. Són un míssil a la línia
de flotació de la negociació
col·lectiva i dels sindicats i una
crida a l’anomenat dúmping laboral,
l’enfrontament entre
treballadors/es.

S’ha d’encarar el problema en
termes d’unitat entre treballadors/
es, plantejant la unitat entre
autòctons/es i immigrats/des
(amb o sense papers), per les
mateixes condicions laborals, i la
unitat entre fixos/es i precaris/
àries i contra les dobles escales.
No estem contra la contractació
de treballadors/es en altres
països, estem perquè tots/es
tinguin igualtat de drets: un
mateix conveni col·lectiu.

1) Per la derogació del Tractat
de Lisboa i la legislació europea
que anteposa la llibertat de
moviment de les empreses als
drets laborals dels i les
treballadores.

2) Per la derogació de les lleis
d’estrangeria que pretenen lliurar
a la patronal mà d’obra
semiesclava.

3) Però s’ha
d’abordar el
problema de
fons: un mateix
mercat ha de
tenir un mateix
conveni.

Cal lluitar per
unificar les
lluites dels i les
treballadores
europees per
exigir convenis
europeus de
branca.