L’última setmana d’agost
passat, es va celebrar la reunió
de la Unasur (Unió de Nacions
d’Amèrica del Sud, a la ciutat
de Bariloche (Argentina), amb
la participació de tots els
presidents de la regió.
L’organització va començar a
funcionar en l’any 2008, amb la
suposada intenció de servir
com un «àmbit de les nacions
sud-americanes» que, a
diferència de l’OEA
(Organització d’Estats
Americans), funcionaria sense
la presència de representants
de l’imperialisme nord-americà
i amb major independència
d’aquest.

Per això, alguns sectors
d’esquerra va posar grans esperances
en les «perspectives
independents» d’Unasur. Per
exemple, l’escriptor polític germano-
mexicà Hanz Dieterich va
plantejar, en un article recent, que
dins la Unasur es lliurava una batalla
entre «dues forces antagòniques»
(la bolivariana i la proimperialista) i
que estava oberta la possibilitat que
els primers assolissin que
l’organització actués amb
«patriotisme i dignitat» («Bariloche:
la lluita per l’hegemonia militar a
Amèrica del Sud», publicat a http://
www.rebelión.org/, 30/08/2009).

No obstant això, igual que les
reunions anteriors, aquesta última
va tornar a revelar amb claredat la
veritable essència de la Unasur, més
enllà de les seves pretensions de
«independència». El tema principal
discutit ser el de les set bases
militars que el govern colombià
d’Álvaro Uribe acabava de posar a
disposició de les forces armades
d’EUA, amb l’argument de
«combatre el narcotràfic i el
terrorisme de les FARC».

És cert que es van fer fortes
crítiques prèvies per part d’alguns
presidents a la decisió d’Uribe (el
veneçolà Hugo Chávez va arribar a
parlar de «vents de guerra»). No
obstant això, la reunió va resoldre
no condemnar aquesta decisió del
govern colombià. a la declaració final
(anomenada «Projecte de
decisió»), tot just s’inclou una
referència a «que la presència de
forces estrangeres no pot
amenaçar la sobirania i integritat de
qualsevol nació sud-americana, la
pau i la seguretat de la regió». Una
mica així com acceptar
passivament que entrin a casa seva
homes armats (amb forts
antecedents de robatori) i només
exigir-los una promesa que «no
utilitzaran les armes». Molt soroll per
no res.

Una cosa que ja sembla comú
en el cas de la Unasur. En altres
paraules, va tornar a revelar-se
amb claredat que la Unasur, lluny
de ser un «factor d’independència»
de Sud-amèric (o almenys, una
possibilitat oberta en aquest sentit)
és, en realitat, una eina al servei de
l’imperialisme. En particular, va
mostrar també que «calça com
anell al dit» en la política que EUA
impulsa actualment per a l’Amèrica
Llatina.

Obama va representar un
«ajustament necessari»...

El govern de Barack Obama va
representar un canvi en la tàctica
política de l’imperialisme per a
enfrontar la situació mundial i la lluita
de les masses, pel que fa al seu
antecessor George W. Bush. Per
a evitar falses discussions: no tenim
cap dubte que, igual que Bush,
Obama defensa a fons els
interessos imperialistes i la
necessitat d’avançar en el control
polític del món per a garantir el
saqueig de riqueses al servei de
l’imperialisme. Però les condicions
en què ha de fer-lo són diferents i li
cal adaptar-s’hi.

Per a entendre aquesta
necessitat d’adaptació, cal
comprendre el fracàs de la política
de Bush. Després de l’atemptat a
les «torres bessones», l’11 de
setembre de 2001, Bush va
aprofitar el seu efecte per a llançar
aleshores la «guerra contra el terror
» i contra els països integrants
del «eix del mal». L’objectiu era garantir
un «segle americà». Aquesta
política va representar un fort gir
militar i autoritari de la política exterior
nord-americana i es va
expressar, especialment, en les
invasions de l’Afganistan (2002) i
L’Iraq (2003), i l’impuls al cop d’estat
contra Chávez, el 2002
Però el projecte de Bush van
xocar durament amb la resposta del
moviment de masses i la seva política
va fracassar: mai va acabar de
dominar l’Afganistan, la guerra de
l’Iraq es va transformar en un
pantà, el poble veneçolà va derrotar
ràpidament el cop contra
Chávez, les masses palestines van
lluitar (i lluiten) amb força contra Israel
i els seus agents, etc.

Per això, calia fer un ajustament
a la política imperialista per a enfrontar la nova realitat i «reduir les
pèrdues». Si el «pal» havia fracassat
es tractava de tornar a oferir una
mica de «pastanaga». O, per dir-ho
d’una altra manera, a tornar a
proposar negociacions per a sortir
dels entrebancs.

Ja el propi Bush es va veure obligat
a començar amb aquest ajustament.
Per exemple, en la seva política cap
a l’Iraq o en el canvi d’actitud real
cap a Chávez (més enllà dels
habituals atacs mediàtics que
ambdós es dedicaven) i en la seva
política cap a l’Iran.
Però Obama, amb el
seu aspecte de «jove
negre», és la
representació més total
d’aquest canvi que
planteja ara un nou
equilibri entre les
negociacions i la política
militar o
d’amenaces, per a arribar
a els objectius
imperialistes. El centre
va passar a ser la
«pastanaga» (les
negociacions) i el pal s’empra com
un factor auxiliar i coadjuvant.

Novament, per a evitar
confusions, no creiem que Obama
sigui sigui un «colom de la pau» que
abandona la «acció militar», n’hi ha
prou amb veure la seva política
d’intensificar la guerra a l’Afganistan.
Ha estat la lluita de les masses i les
derrotes que aquesta lluita va infligir
a la política de l’imperialisme les qui
van imposar aquest canvi de tàctica,
no la «bona voluntat» d’Obama.

...també a Sud-amèrica

L’actual política de l’imperialisme
s’expressa amb molta claredat a
Llatinoamèrica, considerada una
regió clau per la burgesia imperialista
d’EUA, tant per la proximitat
geogràfica (el «pati del darrere») com
per les riqueses que li saqueja a través
del seu domini colonitzador.

És clar que Obama vo mantenir
el control d’una «amenaça militar
latent», a través de les bases militars
de Colòmbia i de la reactivació de
la IV Folta, patrullant les aigües
llatinoamericanes. Però el centre de
la seva política actual és la
«institucionalitat» per a negociar i
resoldre els conflictes.

Aquí és on la Unasur es mostra
com una eina perfecta per evitar
l’aprofundiment dels conflictes en
Sudamérica. Sempre, és clar,
protegint els interessos més
estratègics de l’imperialisme i
aplicant la seva tàctica actual.
Per exemple, la seva primera reunió
efectiva es va celebrar el
setembre de 2008, a Xile, enmig
dels enfrontaments entre el
govern de Evo Morales i la
burgesia ultradretana de Mitja
Lluna. La resolució final va
condemnar qualsevol intent de
cop contra Evo, però, al mateix
temps, va cridar al «diàleg conciliador
» entre un govern legítim i
sectors feixistes.

Ara, la «història torna a repetirse
»: amb l’excusa de «defensar
la unitat de la Unasur» es vota una
declaració que, de fet, legalitza l’ús
de les bases colombianes per part
de les forces armades. d’EUA i
evita qualsevol condemna al
govern d’Uribe per permetre
aquesta violació de la sobirania
militar del subcontinent.

La invasió d’Haití

Però el major exemple de
submissió a l’imperialisme de la
majoria dels governs sudamericans
és l’ocupació d’Haití.
Allí, al servei d’un projecte de
saqueig i explotació, l’imperialisme
va «terciaritzar» l’acció militar,
camuflant-la com una «missió de
pau» de l’ONU (la Minustah) que
encapçalen i comanden les tropes
brasileres, però que també integren
soldats de l’Argentina, Xile,
Uruguai, Paraguai i fins de Bolívia.

Són soldats enviats pels governs
sud-americans els quals
reprimeixen, assassinen i violen el
poble haitià, quan aquest protesta
i lluita contra la fam i contra el
salari més baix del continent
americà. I ningú a les reunions de
la Unasur (ni tan sols Chávez que
sí ho critica per fora) aixeca la seva
veu contra aquest atropellament.

El paper de Brasil

En altres paraules, no cal que
l’imperialisme estigui present
físicament, a través d’Obama, els
seus representants o els seus
soldats, perquè els seus interessos
siguin defensats. En aquest sentit,
la Unasur es mostra com una eina
al seu servei i, especialment, al de
la seva política actual.

En aquest sentit, la direcció de la
Unasur està, de fet,, en mans de
Lula i de Brasil. Cosa que expressa,
d’una banda el pes econòmic
d’aquest país a Sudamèrica.
De l’altra, mostra
la disposició de Lula i de la
burgesia brasilera per jugar
aquest paper de «direcció
política regional» i també
militar, com s’evidencia a
Haití. No és casual que
Obama es refereixi
públicament a Lula com «el
seu home» a la regió.

La lluita contra
l’imperialisme serà obra
dels treballadors i les
masses

Cal destacar que aquestes
resolucions de la Unasur van ser
votades unànimement per tots els
presidents, des d’Uribe fins a
Chávez. En altres paraules, «tots»
els presidents sud-americans tenen
un lloc i un paper a la «taula» de
l’actual política imperialista. Lula se
situa al «centre», però a la dreta, hi
ha lloc para Uribe, i a l’esquerra, per
a Chávez, Evo i Correa.

Alhora, mostra que el suposat
antiimperialisme d’aquests últims es
limita essencialment a la retòrica
davant dels mitjans de premsa. A
l’hora de la veritat, voten juntament
amb Uribe. Perquè tots ells (fins i tot
els de major retòrica antiimperialista
o que fan alguna acció
«progressiva») accepten, en última
instància, la recolonizació imperialista.
Per això, la Unasur no pot actuar
amb «patriotisme i dignitat»
La unitat de les nacions i pobles
sud-americans és imprescindible per
a evitar conflictes fratricides i
enfrontar junts l’imperialisme. Però
aquesta unitat antiimperialista no
vindrà de la mà de la Unasur sinó
de la lluita dels treballadors i les
masses, amb total independència
política de les burgesies nacionals.

Correo Internacional, òrga de la
LIT-CI.

7/08/09