Articles d'actualitat de la UIT-QI




Articles d'actualitat sobre Ucraïna



NI OPRESSIÓ PATRIARCAL NI COLONIAL: TOTES AMB PALESTINA! PER UN MOVIMENT FEMINISTA ANTIIMPERIALISTA I INTERNACIONALISTA!



Esteu aqui : Portada » Temes » Dona

Doble motiu per lluitar

Ser dones i treballadores

Anna Morelló, Marga Olalla, Carme Álvarez, 30 d’octubre de 2009




Els dies 5, 6 i 7 de desembre tindran lloc a Granada les Jornades Feministes Estatals i, des de Barcelona, organitzat per la xarxa feminista (http:// www.feministes.org/) sortirà un tren cap a aquesta ciutat amb les dones catalanes que hi participarem. Els eixos que estructuraran els debats són quatre: 1) Identitats frontereres. Futurs i activismes feministes. 2) Cossos i sexualitats. 3) Feines, cures, crisi i acció feminista. 4) Noves representacions / Nous contextos. Per veure en directe i tenir contacte amb el que es debat en el món feminista; animades per una companya, tres de nosaltres ens hi hem inscrit i hem decidit participar-hi activament preparant una ponència que es debatrà en el punt 3 dels eixos: treball i crisi. Reproduïm la nostra aportació al debat.

Sobre la crisi econòmica

S’està veient com minva la despesa diària de les famílies treballadores l’hora de comparar, en el comerç en general (5,5% interanual l’agost del 2009) i a les grans superfícies (on l’índex de vendes a Catalunya a preus corrents va registrar durant l’any 2008 un decreixement del 5,6%). Al mateix temps, l’ocupació al comerç, que és un sector ocupat majoritàriament per dones, ha disminuït un 4%.

Pel que fa a l’atur, destaquem l’augment registrat en la construcció, en la qual s’ocupaven una part important de treballadors procedents del Magreb que van aconseguir portar les famílies mitjançant el reagrupament. Encara que ells tinguin permís de treball, les dones no poden tenir-ne i, per tant, es queden a casa i, en una situació de crisi com l’actual, les dificultats per aconseguir una feina posa encara en pitjors condicions aquestes dones immigrades. Les retallades dels serveis socials fan que el risc per a elles augmenti.

A la construcció la segueixen totes les grans empreses, però per cada lloc de treball que es perd en una empresa gran es tanquen fàbriques petites i tallers que deixen al carrer un gran nombre de treballadors i treballadores. Així, el nombre de deutors/es concursals1 a Catalunya durant el segon trimestre de l’any 2009 ha estat de 413, una quantitat que significa un augment del 195% respecte l’any anterior. El nombre d’empreses concursades s’ha incrementat un 181,7%. Per tipus de concurs, en el 199,3% dels casos són voluntaris. A l’Estat espanyol s’ha registrat un increment de procediments concursals (1) (173,7%), i també és el concurs voluntari el que augmenta més significativament (181,5%), si es compara amb el mateix període del 2008.

A Catalunya, la població ocupada en la indústria el segon trimestre del 2009 era un 18,6% menor que el mateix període de l’any anterior.

A l’Estat espanyol, durant el mateix període, hi ha hagut un 13,7% menys de població ocupada en aquest sector.

Igual que la crisi de principis dels 90, es destrueix ocupació industrial que ja no es torna a recuperar i que, en el millor dels casos, és substituïda per ocupació precària en el sector serveis.

Els treballadors i treballadores immigrades són el sector de la classe més afectat per la crisi. Són un de cada tres desocupats i desocupades, segons l’EPA, i la seva taxa d’atur és gairebé el doble (28%) que la dels autòctons. L’atur és, per aquests companys i companyes, una condemna doble, ja que per molts i moltes pot suposar tornar a la il•legalitat si, quan han de renovar els papers, no han cotitzat prou. A més, es calcula que hi ha, com a mínim, 900.000 treballadors i treballadores sense papers, sotmeses a una sobreexplotació brutal.

Evolució de la incorporació de les dones en el mercat laboral

La situació laboral de les dones avui és el resultat de tot el procés que ha representat la seva incorporació a la vida laboral. Ja en el moment que s’incorporen a la vida laboral ho fan en pitjors condicions.

Això és conseqüència directa del capitalisme en les seves formes patriarcals.

La discriminació laboral de les dones té la base en l’ideal del «salari familiar» (bandera dels grans sindicats -tant la CIO com l’AFL) que implicava que el sou de l’home havia de cobrir el valor de les despeses de la família. I encara que, después de la Depressió, moltes dones es van veure empeses a buscar feina per l’atur dels seus marits, la ideologia dominant -fins i tot entre elles- feia que es considerés no pas una emancipació sinó una «desgràcia», perquè no s’havia arribat a l’ideal del salari familiar.

Implícitament significava que si el sou de l’home equivalia al que calia per a tota la família, el de la dona seria «complementari». Aquesta desvalorització com a «segon sou» feia que els llocs de treball majoritàriament ocupats per dones tinguessin sous més baixos i que, fins i tot que per la mateixa feina, el salari fos menor. Aquesta discriminació laboral, que es manté vigent, no és una història de principis del segle XX.

Actualment, per fer la mateixa feina, les dones reben de mitjana un 30% menys de salari, i difícilment accedeixen a llocs de responsabilitat -encara que cada dia hi ha més universitàries i dones ben preparades.

Fins i tot en el sector serveis les dones ocupen, de manera gairebé exclusiva, els llocs de treball menys considerats social i econòmicament.

En tot aquest procés, les dones sempre s’han trobat en la situació d’haver de compaginar l’activitat laboral amb la situació familiar. Així doncs, l’atenció a les càrregues domèstiques ha condicionat que aquestes acceptin jornades a temps parcial, contractes temporals i, sovint, la inestabilitat i l’allunyament del mercat laboral per la maternitat o l’atenció a la infància i les persones dependents. Mai no han comptat amb els recursos socials que li permetin una incorporació en les mateixes condicions que els homes. La inestabilitat en la cotització a la seguretat social repercutirà negativament en les futures pensions.

En les situacions de crisi, com l’actual, es destrueixen llocs de treball en el sector industrial, i els nous que es poden crear són al sector serveis.

Aquest canvi en el perfil dels possibles llocs de treball implica un canvi en qui els pot ocupar. Si més industrialització comporta un increment d’ocupació de mà d’obra masculina; una terciarització de l’economia, amb més precarització dels llocs de treball nous, fa que hi hagi més possibilitats que les dones s’incorporin al mercat laboral.

Aquesta situació ha configurat un marc en què hi ha hagut una sobreexplotació de la mà d’obra femenina.

Augment de l’atur i repercussió en el mercat laboral per a les dones

El capitalisme ha utilitzat al llarg de la història l’exèrcit femení de reserva en moments de crisi i guerres, i ara torna a passar.

Alhora que desapareixen les borses de treball indefinit i els sous per sobre del Sou Mínim Interprofessional (SMI) -uns drets adquirits com a fruit de les lluites obreres del segle passat– augmenta el treball vulnerable o escombraria, que ocupa les dones majoritàriament: treball temporal, a temps parcial i amb sous de misèria. Les famílies i les dones treballadores rebem tot el sofriment que comporten les recessions d’aquest tipus.

Sobre l’atur:(2) El nombre de persones aturades inscrites a les oficines d’ocupació de Catalunya el setembre de 2009 ha estat de 531’4 milers, un increment del 50% respecte el setembre de 2008. Per sexes, en termes interanuals, l’atur masculí ha crescut un 62,2% i el femení un 38,4%. L’atur dels i les menors de 25 anys ha augmentat un 45,1%. A l’Estat espanyol, el nombre de desocupats i desocupades mostra un increment interanual del 41,3%. En el període gener-setembre de 2009, l’atur registrat va créixer un 60% a Catalunya i un 49,1% a l’Estat espanyol, si es compara amb els nou primers mesos del 2008. La població desocupada ha experimentat un increment interanual del 105,5% i en una taxa d’atur del 15,88% de la població activa. Per sexes, la taxa de dones aturades era del 14,66% i la dels homes del 16,85%. I a l’Estat espanyol l’atur era del 18,31% en les dones i del 17,62% els homes.

Per grups d’edat la taxa d’atur més elevada era la de 16 a 24 anys (36,42%).

La primera lectura d’aquestes xifres pot dur-nos a una anàlisi errònia. Si ens fixem només en elles, podríem arribar a la conclusió falsa que hi ha menys dones que han perdut la feina i estan a l’atur. Per poder analitzar la realitat de la pèrdua d’ocupació hem de comptabilitzar-la segons el perfil del lloc de treball que s’ha perdut.

L’increment fort de l’atur masculí és a causa de la paralització en la construcció i dels ERO i tancament d’empreses -moltes d’elles del metall- amb un percentatge alt de mà d’obra masculina. Fins i tot en el sector del metall, les dones ocupen els llocs de muntatge de components amb sous més baixos i pitjors condicions. En el sector industrial s’han perdut, a més, molts llocs de treball estable i amb contractes indefinits que, en aquest moment, estan cobrant l’atur. En aquests sectors la mà d’obra femenina és minoritària. L’ocupació femenina és principalment en el sector serveis, molt més precaritzat des de fa temps.

Sobre l’activitat laboral i l’ocupació: (2) El nombre de persones actives a Catalunya, en el segon trimestre del 2009, ha estat l’1,3% menys que el mateix trimestre de 2008. La taxa d’activitat s’ha situat al 62,39%. Quant a l’ocupació, hi ha un 10,1% menys de persones treballant que fa un any i la taxa d’ocupació se situa al 52,48% de la població activa. A l’Estat espanyol la taxa d’activitat va ser d’un 60,06%, la d’ocupació del 49,29% i la d’atur del 17,92% de la població activa.

És a dir, tot i que moltes vegades les dones tenen una feina escombraria, continua havent-hi una diferència considerable entre dones (46,31%) i homes (58,89%) ocupats el segon trimestre de 2009.

En les mateixes dates a l’Estat espanyol les dones ocupades eren el 42,11% i els homes el 56,75% Les dones, doncs, seguim omplint les borses de l’atur.

Per sectors, s’observa que a Catalunya el sector serveis recull el 65,4% dels llocs de treball. En el cas de les dones, l’ocupació en els serveis és del 83,3% del total.

Considerant ambdós sexes, el 21,4% de la població ocupada treballa en la indústria, l’11,4% en la construcció i l’1,7% en l’agricultura.

Un percentatge important de dones que treballen en el sector serveis ocupen els llocs de treball més precaritzats, com la neteja d’edificis o domicilis, tenir cura de persones grans o dependents a casa, els serveis socials privatitzats, el sector turisme, la restauració, dependentes de botigues, forns, etc. Uns llocs de treball que es caracteritzen per salaris baixos, contractes temporals i a temps parcial i en condicions laborals ínfimes. És en aquests sectors tan feminitzats en què estan ocupades majoritàriament les dones immigrades.

Hem de tenir en compte que els percentatges anteriors es refereixen als llocs de treball que estan declarats i que, per tant, qui els ocupa té un contracte.

Moltes dones immigrades no estan comptabilitzades en les estadístiques perquè formen part de les treballadores i treballadors sense papers que hi ha al nostre país, producte d’una Llei d’estrangeria que regula i permet viure en situacions indignes milers de treballadores i treballadors vinguts d’altres països buscant mitjans de vida dignes.

Fugen dels seus països, on les grans multinacionals de l’imperialisme (inclòs el nostre) han arrasat les riqueses naturals i les seves formes de desenvolupament pròpies. Quan arriben a l’anomenat primer món les dificultats per aconseguir els papers condemnen aquestes treballadores, amb independència de la seva preparació i experiència laboral, a buscar feina en els sectors més precaritzats de l’economia, com el servei domèstic, tenir cura de persones grans i/o dependents, els tallers clandestins, la feina de muntatge a casa mateix... que tenen com a denominador comú que no estan declarats ni assegurats. Amb això, sense cap contracte ni conveni col•lectiu que les empari, la indefensió legal els impossibilita denunciar les situacions de precarietat i vexacions que pateixen en la seva vida laboral per por que se’n descobreixi la situació d’il•legalitat i siguin expulsades.

Evolució dels salaris i el sector serveis

En moments de crisi com l’actual, una manera que té el gran capital per seguir mantenint la taxa de benefici és disminuir els salaris de les feines que no pot deslocalitzar.

Tal com ja hem analitzat, per mantenir els seus beneficis en el sector industrial, opta per deslocalitzar les fàbriques, tancant parcialment o total les instal•lacions aquí i amb el corresponent increment d’atur. En els processos de negociació aconsegueix que els treballadors i treballadores acceptin abaixar-se el sou i empitjorar les condicions laborals sota l’amenaça del tancament total.

Però els serveis no es poden deslocalitzar, per això cal «deslocalitzar» la mà d’obra amb la contractació (o treball submergit) de persones immigrades. Zapatero segueix les passes de Berlusconi i de Sarkozy, en la línia de l’Europafortalesa, que busca condemnar les persones nouvingudes a la clandestinitat per generar una borsa de reserva de treballadors i treballadores, disposats a acceptar qualsevol preu, per pressionar a la baixa les condicions de treball de tots i totes. En sectors com la construcció, l’hostaleria, el treball domèstic, etc.

s’utilitzen els treballadors i les treballadores immigrades per treballar a Europa en les condicions dels seus països d’origen. És el cas de les persones sense papers, però també de molts treballadors i treballadores regularitzades que no tenen contracte, o d’aquells i aquelles que, en virtut de les directives europees, arriben per a treballar sota el conveni del seu país d’origen, generant conflictes i divisions com les vagues britàniques de febrer de 2009.

La situació de les famílies

Amb aquest atur generalitzat, la pobresa envaeix les famílies treballadores, que han de dependre del sou miserable de les dones. Les famílies monoparentals que tenen una dona al capdavant i les dones que viuen d’una pensió de viduïtat han passat o passaran aviat a engreixar les borses de pobresa.

A més, les jornades interminables de moltes d’elles, que s’esforcen a dur a casa un sou, repercuteixen en la seva salut. A la ciutat de Barcelona la percepció de tenir mala salut és més del doble en les dones que en els homes.

El 2007, en el 33,3% de les llars catalanes amb dificultats per arribar a final de mes hi havia una dona al capdavant de la llar, mentre que quan era un home aquesta xifra es reduïa al 23,3%.

I per pal•liar aquesta situació el govern no opta per aplicar polítiques socials contra la crisi. Al contrari, ens fa pagar la crisi als treballadors i treballadores, perquè destina els diners dels nostres impostos a ajudar empresaris i banquers, alhora que ens diu que hem d’estalviar i estrènyernos el cinturó. Atur, congelació salarial, sous de misèria, temporalitat, etc.

formen part del paquet de mesures governamentals i patronals contra la classe treballadora.

La situació de les dones

A part de l’explotació en l’àmbit laboral, la societat capitalista i patriarcal engendra violència contra les dones en l’àmbit domèstic i també l’explotació sexual. Aquests dos fenòmens augmenten paral•lelament a la crisi econòmica i, amb ella, la pobresa de les dones que en són víctimes i no tenen recursos per sortir de situacions que les tenen presoneres i esclaves.

• Sobre l’avortament L’avantprojecte de Llei de l’avortament, assetjat pel fonamentalisme religiós i el negoci privat, es troba a la picota. I si la futura Llei no garanteix la nostra capacitat per practicar lliurement i en establiments públics l’avortament, serà un graó més de la regressió de les garanties de la salut i la integritat i del dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos i sobre la seva sexualitat. Un dret inalienable que el capitalisme i el patriarcat veuen com un atemptat a l’ordre que han establert.

* Sobre la Llei d’estrangeria (Sobre la Llei d’estrangeria i les mesures de la Contrareforma que prepara el PSOE ens remetem a l’article anterior publicat a LI sobre és aquest tema.) Sectors com el dels serveis, especialment el servei domèstic i de tenir cura de les persones, ocupat majoritàriament per treballadores immigrades, abans van ser sectors –i segueixen essent-hodesvaloritzats, amb salaris sempre molt inferiors a la resta de branques de producció o serveis ocupats majoritàriament per homes. En aquests sectors, ara mateix, les dones treballadores garanteixen amb un salari de subsistència el manteniment de la família.

* Sobre la Llei de dependència L’aplicació de la Llei de dependència amb polítiques de xec i almoina repercuteix sobre les dones treballadores i ens fa més vulnerables al sentiment de culpa.

Aquestes polítiques de xec són una càrrega per l’economia de l’estat, perquè suposa passar a mans de les empreses privades o concertades que gestionen els geriàtrics i residències tot un seguit de recursos econòmics que, si es dediquessin a la inversió en centres d’atenció, cures, residències i geriàtrics de gestió pública serien un bé per a la comunitat i una inversió per al futur de les classes treballadores. Com que no hi ha recursos i places públiques suficients per tenir cura de les persones grans i dependents, la responsabilitat continua recaient en les dones. Els sous que estableix la Llei per cuidar les persones dependents en l’entorn familiar és una forma més d’esclavitud per a les dones, perquè ens reclou encara més a l’àmbit privat.

Aquestes situacions beneficien les patronals i els governs mateixos.

Com el de l’Estat, que es va vantar tant d’engegar la Llei de suport a la dependència i que ho ha fet amb les premisses, avui més que mai, del cost mínim. Milers de treballadores, especialment, treballen al servei de l’administració per tenir cura de les persones a través d’empreses privades – multinacionals incloses- que es permeten de beneficiar-se una vegada més de les necessitats bàsiques de milers de treballadors i treballadores quan ja no podem ser productives. Com també de les treballadores que garanteixen la qualitat de vida de les persones cobrant salaris mínims i en condicions laborals deplorables (horaris de rotació, flexibilitat, falta de reconeixement professional, etc). El govern compta que una part important de la seva responsabilitat, que no ha exercit malgrat els seus compromisos concretats en lleis, es resoldrà contractant directament la treballadora, en un sector en què hi ha milers de treballadores immigrades sense papers i, per tant, sense contracte laboral.

* Sobre la prostitució Una altra de les situacions més denigrants que pateixen un gran nombre de dones, especialment en els darrers anys les dones immigrades, és aguantar, per sobreviure elles i la família d’aquí o del país d’origen, la sobreexplotació i vexació obligades pel proxeneta o les màfies de la prostitució. Una situació que els governs no estan disposats a resoldre i que, per tant, fixen només mesures de criminalització de les dones. Fan falta polítiques governamentals d’eradicació de les màfies i per regularitzar les dones esclavitzades amb propostes d’ocupació dignes.

També per les dones que, per tenir un salari suficient per cobrir les seves necessitats bàsiques, han determinat prostituir-se.

* Sobre la conciliació laboral i el divorci En un país com el nostre, que ha
legislat sobre aquesta matèria, les
situacions de precarietat laboral
converteixen les diverses lleis de
conciliació laboral, del divorci, etc.
en una fal·làcia. Quan les
treballadores estem obligades a
treballar en sectors altament
precaris, amb horaris amplis o dobles
jornades, el dret a la conciliació
familiar avui només pot exercir-lo un
sector cada vegada més minoritari
dels treballadors i les treballadores.

També es fa cada vegada més difícil divorciar-se; una de les grans conquestes en el nostre país després de 40 anys de repressió i submissió als mandats de l’església respecte al matrimoni, avui més que mai les condicions de vida de la classe treballadora no permeten a les dones o homes determinar les relacions maritals que desitgen mantenir. La realitat concreta i la impossibilitat de subsistència tornen a obligar milers de parelles a mantenir el nucli familiar, diguem que de forma imposada per les c i r c u m s t à n c i e s econòmiques.

Avui més que mai és necessari reprendre velles reivindicacions per a les dones * Repartir la feina per treballar tots i totes * Disminuir la jornada laboral pel conjunt de treballadores i treballadors.

* Salari digne: SMI 1200 euros.

* Derogació de la Llei d’estrangeria.

* Revalorització professional i econòmica de les suposades professions feminitzades: igual salari per una feina del mateix valor.

* Condicions laborals i professionals dignes com a garantia única per exercir una veritable conciliació familiar.

* Serveis públics de qualitat.

* Garantia d’escoles públiques i gratuïtes de 0 a 16 anys.

* Serveis públics i gratuïts per tenir cura i atendre les persones.

* Ocupació pública directa en l’atenció a les persones.

* Pla d’habitatge públic.

* Derogació de la Llei de l’avortament.

* Avortament lliure i gratuït.

Barcelona, 30 d’octubre de 2009.

Grup Dona de Lluita Internacionalista Anna Just Morello, Carme Alvarez, Marga Olalla.

Notes:

(1) Procediments concursals: per empreses que tanquen i deixen el personal treballador al carrer sense indemnització fins que se solucioni el concurs de creditors.

(2) Font: Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat)

Anar a la versió en castellà