Les eleccions són sempre un
mirall distorsionat de la realitat.
L’any passat 120.000
professors van paralitzar les
escoles i mesos abans milers
de camioners van fer tremolar
el Govern. Però en vots, els
treballadors tenen sempre una
expressió inferior a la seva
força social. I la burgesia
sempre resulta beneficiada en
la partida electoral. Totes les
anàlisis que es facin de les
eleccions han de partir
d’aquesta premissa, és a dir,
les eleccions no reflecteixen la
relació entre les classes d’un
país. Reflecteixen una
tendència que ens de fer
reflexionar.

La primera dada és que una
vegada més l’abstenció va pujar,
situant-se al 40%, és a dir, pel 40%
de les persones els partits que hi ha
no representen una alternativa. Cap
partit, a l’esquerra o a la dreta, va
aconseguir invertir aquesta
tendència.

El segon, i el més important, és
que el Partit Socialista (neoliberal) va
guanyar les eleccions després
d’haver dirigit el Govern que més
atacs ha fet contra els treballadors
des de la revolució d’Abril (augment
de l’edat de la jubilació,
generalització de la precarietat,
xifres reals d’atur del 10%,
privatització de les universitats i
hospitals). El PS busca vots del PSD
(conservadors, liberals). Però també
aconsegueix retenir una part dels
vots socialdemòcrates tradicionals
a través d’una política que consisteix
en el següent. El PS va suggerir a
un quadre seu, Manuel Alegre,
defensar la mateixa política del
Bloco d’Esquerda (serveis públics,
etc.) i exigir un front d’esquerra (de
tipus front popular) per generar en
els electors la il·lusió que hi ha un
PS neoliberal però que aquest PS
té una ala esquerra, regulacionista.

Aquesta política esquizofrènica del
PS va ser alimentada també pel BE,
embriagat pels resultats electorals i
exclusivament enfocat a ells. El BE,
en els darrers dos anys ha promogut
públicament, fins i tot en les seves
iniciatives públiques, la figura de
Manuel Alegre, i Manuel Alegre
finalment va acabar per quedar-se
on sempre havia estat, al PS,
mantenint així una part de l’electorat
d’esquerra al PS però també la
confiança en un Govern liberal
transvestit d’esquerra.

Però no es pot reduir l’anàlisi de
les eleccions a un problema
d’opcions electorals externes a la
lluita de classes. La victòria del PS
s’ha d’explicar, principalment, per
la derrota de les lluites socials que
es van viure al país el 2008 i 2009.

Cosa que responsabilitza en primer
lloc el PCP – que dirigeix els
sindicats i que aposta per les
negociacions sense lluita, com va
fer destruint el moviment de
professors a canvi d’un acord amb
el Govern– i secundàriament el BE,
que en els pocs llocs de treball on
té influència, com a Acta Europa
(Opel a Portugal), per exemple,
manté exactament la mateixa política
de negociació. El líder de la
comissió de treballadors d’Acta Europa,
la fàbrica/muntadora més
gran de Portugal, António Chora,
del BE, va defensar i va participar
de facto en un procés de cogestió
amb l’administració de l’empresa,
un procés que els treballadors van
rebutjar en una votació de base.
António Chora va acabar fins i tot
en un sopar d’homenatge al ministre
d’econo-mia del Govern, afirmant
pública-ment que «necessitem un altre
ministre com aquest» (Diário de Noticias).

És en les lluites concretes on els
treballadors guanyen consciència de
classe i no pas en eslògans electorals
com «sí, podem» (PCP), o «esquerra
de confiança» (BE). A Portugal els
treballadors hi perden, hi perden
cada dia com mai no havien perdut,
no pas com un resultat de
processos de lluita que han decidit
sinó en funció d’una negociació que
no té cap lluita al darrere. Aquesta
desmoralització, que té com a destí
el subsidi d’atur/renda mínima, és
també la causa directa del
creixement dels CD (dreta), però
sobretot de l’efectiva creació d’un
tipus de consciència en els
treballadors que «no val la pena
lluitar».

A l’esquerra no hi ha cap programa
de ruptura amb el capitalisme
que faci que els treballadors guanyin
consciència i perdin il·lusió en les reformes.
Ni el BE ni el PCP han fet
de la reducció de l’horari de treball
amb manteniment de salari la seva
política en aquestes eleccions. La
consigna del subsidi d’atur, que va
ser la política del BE i del PCP per
als acomiadaments, i que és una
consigna molt correcta, no pot
plantejar-se sense tenir com a política
central la prohibició dels
acomiadaments i la reducció de
l’horari a 35 hores sense rebaixa salarial.

Un altre tema que l’esquerra va
abordar de forma tímida va ser la
transferència a l’Estat dels costos
de la crisi. Mai no ha estat consigna
de l’esquerra en aquests dos anys
el «Ni un sol cèntim per als bancs».
De fet, el programa de l’esquerra no
va ser un programa de veure una
oportunitat en la crisi per exigir
mesures anticapitalistes sinó
d’intentar regular la crisi. En comptes
de prohibir els acomiadaments es va
proposar generalitzar el subsidi d’atur; en comptes de prohibir
les ajudes als bancs es van
proposar contrapartides.

El Bloc d’Esquerra va tenir en
les eleccions nacionals una
extraordinària pujada de fins al
doble de diputats, de 8 va passar
a 16, en gran mesura perquè
va anar a buscar vots del sector
socialdemòcrata tradicional,
descontent amb el PS. Ho va
apostar tot en aquesta política
amb l’empara que havia donat
a Alegre i un programa que no
espantés la classe mitjana. Però
aquesta aposta, que en primer
lloc és electoral i en segon no
s’arrela en cap direcció de lluites
concretes, no va impedir la
victòria del PS. El PCP va
mantenir el seu electorat, amb
15 diputats.

Els propers 2 anys seran
decisius. Veurem si el capital
aconseguirà recuperar la taxa
d’acumulació o si es produirà un
doble retorcés (com el 1981-
84, que va tornar-hi a haver una
caiguda de la producció quan
estava recuperant-se, fent un
cicle de gairebé 4 anys de crisi);
veurem si la burgesia es pot escapar
d’una depressió. I
qualsevol de les dues bones
notícies per al capital portaria per
als treballadors una
conseqüència: l’atur,
acompanyat de privatització
dels serveis públics i disminució
de les prestacions socials. La «fi
de la crisi» només
s’aconsegueix amb un atac
generalitzat al treball. L’esquerra
a Portugal es va quedar amb 31
diputats en un país on el 20%
de la població viu sota de llindar
de la pobresa i en què l’atur
efectiu és superior al 10%
(excloent immigrants sense
papers, etc.).

La qüestió política
que els propers dos anys
marcarà la situació és aquesta:
la crisi servirà per entrar en les
lluites i guanyar-les, donar
consciència als treballadors,
construir organitzacions
revolucionàries, o serem els
bombers, els soldats de la pau
social, del capitalisme
portuguès?

Raquel Varela

Historiadora,
directora de la revista Rubra