El Tribunal Especial per al Líban (TEL) es va
constituir per investigar l’assassinat de Rafik
Hariri, primer ministre libanès, que va morir en un
atemptat amb cotxe bomba el 2005. El país viu
pendent de la sentència d’aquest tribunal sui
generis, format per la pressió de França i els
Estats Units, sota mandat de l’ONU, el primer
cas d’aplicació de la llei internacional per jutjar
un atemptat i no un crim contra la Humanitat. La
investigació de l’ONU inicialment implicava alts
oficials de seguretat del Líban i Síria, en la tesi
que incloïa aquest últim país en l’eix del mal,
però en els últims mesos ha donat un gir per
acusar Hezbol•là del magnicidi. El tribunal,
desacreditat pel descobriment de falsos
testimonis comprats i una sèrie d’acusacions
infundades, s’ha negat a investigar la implicació
israeliana i – com amb la mentida de les armes
de destrucció massiva a l’Iraq - prepara una nova
excusa que serviria per deslegitimar la resistència
i desfermar una nova guerra, aquesta vegada entre
les comunitats libaneses.

Després de cinc anys d’investigacions, el 2009
els quatre generals libanesos pro-sirians acusat
sense càrrecs i que van passar aquest temps entre
reixes, van ser alliberats quan el tribunal va dictar
que no hi havia proves contra ells. El TEL ha
acumulat un cínic balanç que porta a l’extrem la
paròdia de la suposada justícia internacional: suborns
i fins a deu falsos testimonis, utilització
d’enregistraments procedents de les antenes pirates
israelianes instal•lades al Líban, una investigació
totalment parcial (primer contra Síria i ara contra
Hezbol•là)… Amb aquesta trajectòria no és estrany
que cinc membres del tribunal (dos procuradors,
dos secretaris i un portaveu) presentessin la dimissió.

Quan es va crear el TEL, tot apuntava a la
culpabilitat de Síria: un desertor dels serveis secrets
de Damasc encapçalava una llista de testimonis,
que acusaven directament els quatre generals
libanesos pro-sirians, en un moment en què Damasc
semblava amenaçar Israel i estava en el punt de
mira de l’imperialisme. Un mes i mig després de la
posada en marxa del tribunal el març de 2009, la
situació havia canviat: el testimoni «estrella» que
acusava Síria, Mohamed Zuhair Siddiq, va ser
detingut als Emirats Àrabs amb un passaport fals,
sota l’acusació de fals testimoni. En una conversa
per telèfon mòbil amb el seu germà havia confessat
haver cobrat cinc milions de dòlars per declarar el
que li havien indicat, sobretot els noms dels quatre
generals libanesos presumptament implicats en
l’assassinat, i d’atribuir al president sirià Bashar el
Assad, i el seu aliat libanès, Emile Lahud, haver-ne
donat l’ordre. Inicialment implicat com a participant
en el magnicidi, Siddiq havia fugit a França, on va
ser detingut el 2005 a petició d’un jutge libanès que va emetre un ordre internacional
contra ell. Les autoritats franceses
es van negar a extradir-lo i va viure
a cos de rei en la localitat de Chatou,
a prop de París, com l’home clau
per sustentar l’intent de Chirac de
culpar Síria de la mort de Hariri.
L’escàndol de Siddiq va precedir el
de nou falsos testimonis més.

Curiosament, la pista de l’única
organització que va reivindicar
l’atemptat a Al Jazeera, mai no va
ser investigada.
Abans d’aquesta detenció,
Damasc s’havia guanyat el suport
d’Europa després de restablir
relacions diplomàtiques amb el
Líban i mostrar-se disposat a negociar
una pau amb Israel,
mentre Estats Units, asfixiat
a l’Iraq i L’Afganistan,
preferia treure’l de la llista
negra. Aleshores es va
destapar la nova tesi: acusar
Hezbol•là (directa o
indirectament) de
l’atemptat. El passat
setembre el mateix Saad
Hariri, fill i successor de
Rafik, va declarar en un
diari libanès que reconeixia
«els errors que hem comès
amb Síria, que han malmès
el poble sirià i a les relacions
entre ambdós països,
perquè vam acusar Síria
d’assassinar al primer
ministre màrtir: era una acusació
política i aquesta acusació política
s’ha acabat». El dirigent d’Hezbol•là,
Hassan Nasral•là, havia assegurat
uns mesos abans que Saad Hariri li
havia avançat que el TEL acusaria
alguns membres «dissidents»
d’Hezbol•là de l’atemptat.

L’actuació del TEL està a punt
de portar el país a un enfrontament
entre les dues principals faccions
polítiques del Líban: la formació del
14 de Març amb Saad Al-Hariri i
Fouad Seniora, actual i anterior primer
ministre respectivament, i la
formació del 8 de Març,
encapçalada per Hezbol•là i el partit
cristià del general Michael Aoun.
Israel veu el procés com una
oportunitat perfecta per desacreditar
al Partit de Déu entre la
comunitat musulmana, acusant a
una organització xiïta de l’assassinat
d’un dels líders sunnites més
populars d’Orient Mitjà, cosa que
posaria al límit la sempre fràgil
convivència al Líban.

El TEL no té cap credibilitat, en la
mesura que en totes les hipòtesis
sobre l’autoria de l’atemptat mai no
ha estudiat l’opció israeliana. Una
possibilitat molt plausible, tenint en
compte que Israel té una xarxa
d’espionatge molt avançada al
Líban. Aquesta xarxa ha sortit a la
llum els últims mesos, amb la
detenció d’un general, dos coronels,
tres alts directius d’una empresa
estratègica de comunicacions i diversos
alts càrrecs de diferents
partits libanesos: fins a 25 detinguts
acusats d’espionatge a favor
d’Israel. Contradictòriament i
malgrat aquest grau d’infiltració en
l’aparell de l’estat, a Líban és l’únic
país on l’exèrcit israelià per dues
vegades ha sortit derrotat per que
s’ha apuntat contundents victòries
militars davant de l’exèrcit israelià
el 2000 i 2006, i l’únic que ha
aconseguit la retirada de les tropes
israelianes sense negociacions ni
tractat de pau.

Com explica el periodista René
Naba «El Tribunal Especial sobre el
Líban, instituït per un acord signat
entre el Líban i les Nacions Unides
el 5 de juny de 2005, confereix
privilegis exorbitants a la comissió
d’investigació de l’ONU mentre que
aquesta permet a aquesta comissió
exercir una tutela de fet sobre les
autoritats libaneses, habilitant-la per
investigar sobre un fet que no
constitueix un ‘crim internacional’
des del punt de vista jurídic. Però el
fet de privilegiar el cas del cap del
clan saudita-nord-americà d’Orient
Mitjà en detriment d’altres eminents
personalitats de l’escena internacional
(Benazir Bhutto, Pakistan 2007,
Salvador Allende, Xile 1983, Patrice
Lumumba, Congo Kinshasa 1961),
en detriment de desenes de
personalitats libaneses, en
detriment de milers de víctimes civils
de la guerra libanesa, en detriment
de desenes de dirigents palestins i
de milers de civils
palestins assassinats
pels israelians, indueix a
pensar que la coalició
occidental pretén posar
a la defensiva els
principals opositors a
l’ordre hegemònic nordamericà
en la zona, a
l’Iran per mitjà del dossier
nuclear, i a través del
judici del cas Hariri a Síria
i Hezbol•là, principal
escull de la capitulació
encoberta dirigida pel
president palestí
Mahmud Abbas».

Set anys després de
la manipulació de
l’opinió pública sobre l’existència
d’armes de destrucció massiva a
l’Iraq, l’acusació de Hezbol•là en
l’assassinat de Rafik Hariri es presenta
com un altre detonant de la
guerra. Si el tribunal va servir en el
seu origen per aïllar i pressionar el
règim sirià obligant-lo a treure les
seves tropes del Líban, actualment
està al servei de desacreditar a la
resistència d’Hezbol•là, que gaudeix
d’una enorme popularitat al món
àrab i musulmà, una cosa que no
agrada ni a Israel ni als Estats Units.
Amb la perspectiva de la retirada
nord-americana de l’Iraq i el
creixent pols d’Israel amb l’Iran, la
mentida està servida.