Dins de la Campanya contra el
decret del burka a Barcelona els
col·lectius que en formem part
seguim fent xerrades en diversos
espais i arreu hi ha hagut un
denominador comú en el debat: la
concepció que les dones musulmanes
estan més oprimides que les
occidentals i que el vel i el burka en
concret són intolerables en el
nostre context. Malgrat que
nosaltres, com a Campanya, no
defensem el burka, sempre hem
manifestat que el «Decret contra el
burka» és més perillós per a elles
que el burka mateix, perquè les
expulsa dels espais públics i les
reclou de nou en l’àmbit privat,
que la seva relació amb el món
exterior i la seva incorporació al
treball productiu és el que les farà
desenvolupar les seves relacions i,
en el seu moment, decidir com han
de ser.

Per seguir reflexionant sobre la
problemàtica del burka i del vel
que, com a França, està prohibit a
les escoles, es presenta un
extracte del curs «Lluita contra la
opressió de la Dona» de l’any 1997
de Maria Cecília Garcia, secretària
Nacional de Dones del PSTU
brasiler, publicat per LI al
suplement de març 2001. La
caracterització de l’explotació i
l’opressió de les dones continua
vigent i per això creiem que és
interessant avui la part que versa
sobre la religió com a reforç de
l’opressió sobre les dones tant a
«occident» com al món musulmà
per avançar en el discurs i aportar
valors de reflexió. Malgrat tot
podem pensar que les joves de
França que porten el vel tot i la
prohibició del govern tenen unes
condicions de vida més occidental i
tenen accés a la formació -cosa
que ara intenten prohibir al mateix
temps que el vel- i a la feina, però
ara, en aquest context, s’hi
afegeixen altres elements, a banda
de l’imperialisme occidental en els
seus països d’origen, com la crisi
econòmica i el racisme del govern
de dretes de Sarkozy.

Les religions com a reforç
de l’opressió

La majoria de les concepcions
imperants en relació amb la
dona són fruit d’una evolució
històrica i el producte de les
condicions socials i econòmiques
de cada època. I en
aquest sentit les religions en
general tenen un paper decisiu
en la supervivència i propagació
de la idea que la dona és el
«sexe dèbil» i un «ésser inferior»
i ajuden a mantenir-la subjugada
i oprimida.

Veurem, com a il·lustració, la
manera com dues religions – el
catolicisme i l’islamisme- tracten
la qüestió de la dona.
L’església més poderosa
durant l’Edat Mitjana a Occident,
la catòlica, va construir tota una
doctrina que, tot i haver-se
superat en molts aspectes, es
manté fins avui. Els seus preceptes
foren en gran part
concebuts per aquells homes
que la historiadora Joyce
Salisbury anomena «pares de
l’Església» (...). Quan la seva
religió va començar a difondre’s
per l’Imperi Romà, els adeptes
al cristianisme van trobar-se
amb un problema per explicar:
el de la sexualitat.

El cristianisme refusava la
sexualitat llicenciosa que va
marcar Roma, però necessitava
explicar el lloc del sexe en
la creació i definir el paper que les
relacions sexuals haurien de representar
en la vida. Aquesta missió
fou acomplerta pels quatre
primers teòlegs «pares de
l’Església» que tenien una visió
dualista de la sexualitat, és a dir,
que la sexualitat tenia dues
bandes; traçaven una línia que
dividia el cos humà en carn i
esperit, definien el sexe com un
mal, com quelcom repugnant contra
el qual l’home havia de lluitar
sempre, practicant l’ascetisme.
(...) Com que s’esperava que
l’esperit governés la carn, l’home
estava predestinat a governar la
dona. Isidor de Sevilla sintetitzà
aquest pensament: «Les dones es
troben sota el poder dels homes
perquè elles són, en general, volubles.
Per això han de ser
governades pel poder masculí.»
També es refereix a l’home com
a «cap de la dona».

L’home seria poder i cap, i li
donaven el poder de governar i
això esdevenia la seva característica
pròpia; la dona seria temptació
i l’encarnació de tot el que
desvia els homes de les coses
espirituals. La paraula femenina ve
del grec, derivada del foc i la seva
concupiscència, és molt
apassionada: les dones són més
libidinoses que els homes. Els pares
d’Església van arribar a
caracteritzar les dones com «la
contraporta del diable»
i suggeria que portessin sempre roba de dol com a penitència per la
«ignomínia» del pecat original, la
vergonya de ser la causa de la
caiguda de la raça humana». Els
homes eren considerats «el cap de
les dones» i aquestes haurien de
cobrir-se amb vels per no temptarlos.
I si alguna cosa de la seva
essència s’ha transformat realment
ha estat bàsicament simbòlica. Les
concepcions de la dona com a
mestressa de casa, com a
companya de l’home i un element
marginal dins de la jerarquia catòlica
són alguns del efectes d’aquestes
concepcions.

Però és en la campanya de
l’Església catòlica contra
l’avortament que es fa més evident.
Es profereixen una sèrie
d’arguments per condemnar l’avortament
–el fetus, des del primer
instant ja és una vida; matar és
pecat- però en el fons només busquen
encobrir la seva veritable
concepció sobre la dona com un
ésser pecador per excel·lència,
sense dret a tenir opinió pròpia,
sense dret a decidir sobre el seu
propi cos, els seus propis actes, la
seva pròpia voluntat. Què és això
sinó un ésser sense cap, tal com
afirmaven els «pares de l’Església»?

La dona musulmana

Des de la perspectiva occidental,
l’opressió contra la dona musulmana
sembla més violenta que la de la
dona d’Occident. De fet, la dona
occidental va obtenir grans
conquestes contra l’opressió,
sobretot a partir dels anys 60, que
es degueren bàsicament a les seves
lluites i al desenvolupament de les
ciències contra l’endarreriment de
les concepcions religioses. Tot i això
les diferències entre una i altra rauen
fonamentalment en la forma i no
pas pròpiament en el contingut de
l’opressió. En aquest punt
continuem essent iguals.

La cultura musulmana es
fonamenta en tradicions seculars.
Si en el cristianisme les concepcions
sobre la dona foren definides pels
«pares de l’Església», en l’islamisme
foren, segons la creença musulmana,
revelades per Déu a
Mahoma i estan escrites a l’Alcorà.
Aquest és el llibre sagrat de
l’islamisme i el composen 114
capítols o Sures, que serveixen de
guia en tots els aspectes de la vida
dels musulmans. Les dones tenen
un capítol especial: el quart,
anomenat Sura de les Dones. (...)

Tant com passa a Occident, on
l’opressió femenina té causes
econòmiques ben concretes, a
l’Islam prové d’un enorme
endarreriment en el
desenvolupament de les forces
productives, de les pèssimes
condicions de vida i la marginalització
de les grans masses oprimides i
explotades per governs burgesos
autoritaris, la majoria de les vegades
representats pels «prínceps del
petroli» (als quals dóna suport
l’imperialisme d’Occident) que
reprodueixen les concepcions
patriarcals més retrògrades. En
aquestes condicions, el de la dona
és un dels sectors socials oprimits,
perquè sobre ella incideix una
combinació atroç entre
l’endarreriment secular de les
concepcions religioses i les
pèssimes condicions de vida de les
masses treballadores.

L’Alcorà regeix la vida de la gent.
I els seus fonaments històrics es
remunten a un passat distant. La
difícil supervivència en terres àrides,
desèrtiques, no permetia a les
famílies assumir
la càrrega
d ’ i n d i v i d u s
improductius. I
la dona, com
que havia de
quedar-se un
t e m p s
allunyada de la
feina durant la
maternitat i
l’alletament, tenia
una vida
molt menys
p r o d u c t i v a -
segons els
model dels
pobles àrabs del desert- que
l’home. (...)

La superioritat de l’home sobre
la dona ve establerta per mandat
diví, «l’home és superior a les dones
pel fet que Déu n’ha elevat uns
sobre d’altres». Les mesquites són
llocs exclusius per als homes. Per
delictes sexuals a les dones se les
castiga amb la mort, però no passa
el mateix amb el homes. Les dones
musulmanes quan menstruen
per primera vegada han de cobrirse
el rostre amb el xador. (...)

El grau d’opressió de la dona
musulmana varia d’un país a un
altre, i les lleis de l’Alcorà s’apliquen
més o menys al peu de la lletra
segons l’endarreriment cultural i
econòmic de la regió. Quan els
milicians de la guerrilla taliban van
prendre la capital d’Afganistan,
Kabul, el setembre de 1996 vam
tenir l’oportunitat de veure l’Alcorà
portat a l’extrem. Van pegar les
dones, van prohibir-los treballar i
estudiar i les van obligar a cobrir-se
amb vels de caps a peus.

L’afecció als símbols i als costums
més arrelats d’una cultura moltes
vegades és una forma de
resistència a agressions externes.
Com a exemple d’això veiem que
avui, en molts sentits, la dona musulmana
duu el xador –símbol
màxim de la seva opressió- com a
forma de resistència als atacs de
l’imperialisme nord-americà a la
regió musulmana i a l’autonomia de
l’Islam.

Per això la lluita per l’alliberament
de la dona no és una lluita individual,
no és una denúncia contra el
usos i costums dels pobles, i
tampoc és una condemna a algun
precepte d’aquesta o aquella religió.
És, això sí, una lluita de classes; una
lluita de tots els treballadors i
treballadores oprimits del món, dones
i homes, per acabar amb allò
que conforma la base econòmica i
social del sistema capitalista, que
origina ideologies que pretenen
mantenir l’explotació i l’opressió de
què són víctimes.»

Seleció d’extractes de Carme
Álvarez del curs "Lluita contra
l’opresió de la Dona" de 1997, de
Maria Cecília Garcia, secretària
Nacional de Dones del PSTU
brasiler