Transcrivim l’article d’en Tomàs Callau –autor d’El Sàhara Occidental. Història i actualitat d’un poble.
Col. Descoberta, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2004- sobre la massacre marroquina al Sàhara del mes
passat. El seu coneixement de la situació, malgrat que tenim diferències sobre la valoració de la política
de l’ONU, fa sobradament interessant l’anàlisi i les dades que aporta.

Els fets de Gdeim Izik d´aquesta
setmana no ens poden sorprendre.
Ens poden indignar, però no ens
poden sorprendre.

Per entendre la situació no cal
explicar els fets històrics, però sí que
cal recordar-los perquè ningú no
s´equivoqui (un imperialisme marroquí
centrat en l´objectiu d´un «gran
Marroc» al nord d´Africa, acords
il·legals de Madrid el 1975 en contra
de la línia de treball de l´ONU,
ocupació militar marroquina del
Sàhara Occidental, repressió,
bombardejos sobre la població civil,
exili de gairebé 200.000 persones…).

Tampoc no cal explicar, però sí recordar,
la il.legalitat amb què han
actuat els diversos governs marroquins
recolzats pels països occidentals.
Cap organisme internacional, ni
tan sols els països occidentals més
amics dels reis marroquins, han
donat cap legitimitat a l´ocupació del
Sàhara Occidental. No li han donat
cap legitimitat ni l´ONU, ni el Tribunal
Internacional de l’Haia, ni l’OUA, ni
els Estats Units. Per tant estem
parlant, sense embuts, d’uns territoris
pendents de descolonització, segons
la pròpia ONU o d’uns territoris
ocupats, segons la pròpia OUA.
Però el més greu és que la
població autòctona d’aquest territori
ocupat militarment no té accés a
l´explotació de les riqueses minerals
del seu propi territori, no té accés
als estudis superiors i universitaris,
no té accés a certs tipus de treballs,
són escorcollats al carrer,
identificats i/o detinguts pel fet de
ser sahrauís, no tenen garanties
judicials com els altres ciutadans i,
tot i vivint al seu propi país, són una
minoria marginada davant la política
de Mohamed VI (com el seu
pare) de portar colons marroquins
al Sàhara amb promeses de bona
feina i bon sou.

Si a això hi afegim la construcció
d´un mur de 2.100 km que separa
els sahrauís, les detencions clandestines
i la repressió, ens trobem amb
una situació semblant a la situació
palestina. Per això els periodistes
parlen (fins i tot TV1 el 13/11/10)
d´intifada saharauí.

Però ens equivocaríem si penséssim
que és únicament una revolta
independentista -que també ho és,
però no només- i de mostres n´hi ha
moltes: repetides protestes d´estudiants
de secundària (d´universitats
al Sàhara els ocupants no n´han
construït), revoltes de joves sense
feina, manifestacions de treballadors
sahrauís, manifestacions de treballadors
i jubilats de Fos Bu Craa (empresa
de fosfats), etc, etc.
Les versions oficials ens poden dir
el que vulguin, però seguint el que
passava al setembre i octubre
podem anar veient l´empitjorament
de les condicions laborals, econòmiques
i socials que afectaven
especialment la població sahrauí -
els colons estan més protegits
econòmicament.

Tampoc ens pot estranyar la
situació si analitzem els fets recents.
Hi ha un procés obert de negociacions,
en el qual el govern marroquí
no vol negociar res, no té cap
interès en negociar un territori que
ja té ocupat i que creu que de facto
ja és seu. Mentre els sahrauís intenten
negociar perquè diuen (i
tenen molta raó) que els empara el
dret internacional.

És difícil negociar quan un dels
dos no vol i és el que ocupa el
territori en litigi. Com passa en el
cas palestí, els temes a negociar
son molts i difícils: el retorn dels
exiliats i desplaçats, la destrucció
dels murs, la situació dels colons,
el dret a l´autodeterminació, el
desmantellament dels camps de
refugiats, les mines, etc.

I com que el govern marroquí no
vol dir que no accepta seure a la
taula de negociacions, s´ha tret de
la màniga una contraproposta, que
no és altra que una còpia dolenta
de les autonomies espanyoles. El
govern espanyol està més content
que un gínjol, per fi pot exportar el
seu model a l´exterior. Fa un mes
(13 d´octubre, casualitat?) el Govern
espanyol va dir que el referèndum
del Sàhara ja no era l´única de las
solucions possibles. El senyor Juan Pablo de Laiglesia, secretari d´estat
espanyol d´Afers Exteriors i
Iberoamericans va confirmar al
Senat, fa un mes, que avalava els
experiments marroquins de
regionalització i d´àmplies autonomies.

Evidentment els sahrauís van
respondre de seguida que aquestes
propostes estaven fora del marc de
les Nacions Unides. Cal recordar
que el 1975 l´ambaixador espanyol
a l´ONU (De Piniés) va aconseguir
incloure la consulta a la població
sahrauí mitjançant un referèndum
en el procés de descolonització que
avalava l´ONU i, per tant, és l´únic
procés pactat i acordat amb vist-iplau
internacional de tots aquests
anys.

No cal dir que durant 20 anys el
govern marroquí ha boicotejat
l´elaboració d´un cens real de
població al Sàhara (només cal llegir
els informes dels successius enviats
especials de l´ONU a la zona); però
ara Mohamed VI ja se sent prou fort
per intentar deixar de banda el
referèndum i passar a aquest gran
invent de les autonomies.

I arribem al novembre i hem de
repassar el discurs del rei marroquí
per l´aniversari de la marxa verda,
no cal dir que l´ocupació d´un altre
país és motiu de gran celebració pel
rei del Marroc. I en aquest discurs
ens dóna la clau de què passarà a
Gdeim Izik: no hi ha cap dubte que
el Sàhara és marroquí, i no només
els Territoris ocupats, sinó també la
totalitat del territori del Sàhara Occidental
(els territoris alliberats).
No cal ser cap analista internacional,
vol dir que no hi haurà
referèndum i que a més a més els
territoris en mans del Polisario
passaran a ser seus. Un discurs
imperialista i precursor de la guerra
i d´una segona invasió més enllà
dels territoris ocupats.

Després dels fets de Gdeim Izik
el govern marroquí va dir que ja
havien avisat (només cal llegir el
discurs), i el govern espanyol va dir
que no els havien avisat
(evidentment a ells personalment
no els van avisar). Sembla un joc
de criatures, però el discurs que
estan fent és imperialista i criminal.

El govern espanyol diu que
esperarà els resultats de les
investigacions sobre les morts de
civils sahrauís, de fet només
n´investiguen una, la del sahrauí amb
DNI espanyol. I no critica l´actuació
del govern marroquí sinó que diu
que les relacions Espanya-Marroc
son prioritàries per Espanya.
No volen dir que hi ha un bloqueig
informatiu sobre el Sàhara que
només és comparable al que ja va
fer el Govern espanyol als anys 70
amb el dictador Franco, ni tampoc
que cap periodista europeu pot
accedir lliurement a cap zona
sahrauí (excepte un periodista de
Le Monde, cap altre periodista pot
arribar al Sàhara i informar).
Tampoc volen dir que al ciutadà
sahrauí mort, amb DNI espanyol,
el van fer baixar d´un autobús que
portava treballadors a la feina i
només va baixar ell perquè era
sahrauí.

Tampoc volen dir que no s’han
atrevit a demanar la convocatòria
del Consell de Seguretat de l´ONU
per tractar sobre el Sàhara i ho ha
hagut de fer el representant de
Mèxic.

Tampoc volen dir que en aquest
moment s´estan fent escorcolls
casa per casa, a les cases de
sahrauís amb homes de més de 13
anys, hi ha detencions il.legals
indiscriminades i més de 200 persones
en parador desconegut, en
aquesta democràcia que els altres
països democràtics (entre ells
Espanya) diuen que
protegeixen i amb la qual i
prioritzen les relacions.
Aquests dies he llegit
articles i editorials totalment
pro marroquins a Espanya i a
Catalunya, els del PSOE
també s´estan cobrint de
glòria. Potser ens haurien
d´explicar que el senyor Felipe
González és totalment pro
marroquí i també l´actual
portaveu del govern, el senyor
Jáuregui.

Tot això ha portat a
situacions esperpèntiques,
només cal citar-ne tres: després de
rellevar del seu càrrec a Moratinos,
ara no saben què fer i el tornen a
enviar a una reunió a Algèria (és el
més capacitat en política internacional,
però l´han rellevat); la posició del
PSOE és més pro marroquina que
la de França, que és el seu aliat tradicional;
el PP davant la deriva socialista
es va manifestar a Madrid per
l´autodeterminació (ho heu llegit bé)
del Sàhara al costat de sindicalistes
i solidaris. Com deia abans,
esperpèntic.

Però al final de tot, no podem
oblidar unes dades bàsiques que,
sense ser directes, poden acabar
decidint els països occidentals per
una posició o una altra: 1) d’aquí poc
s´ha de renegociar el tractat de pesca
entre el Marroc i la UE (en el qual
el Marroc vol tornar a incloure el
banc saharià); 2) l´explotació de recursos
minerals del Sàhara està
pendent de la negociació del
conflicte; 3) el Marroc ha de ser la
reserva energètica del sud-oest de
la UE (nuclear, eòlica i solar); 4) el
pas dels gasoductes algerians que
han de portar gas a Europa per
Almeria deixaria sense sentit el
gasoducte que passa pel Marroc;
5) l´escalada de venda d´armes
occidentals al Marroc i Algèria ha
estat important; i 6) el Marroc posarà
sobre la taula la millor versió del gendarme
d´occident i de la lluita contra
el terrorisme, al mateix temps que
deixarà anar el discurs habitual de
regular la immigració cap a Europa
davant d´uns països obsessionats
per reduir-la.

Per acabar només uns detalls dels
mitjans de comunicació. Certs diaris
espanyols titllats de progressistes han
donat arguments de suport al Marroc
insostenibles, per exemple que des
de fa 11 anys al Marroc s´han fet
importants avenços cap a la
democràcia o que l’instigador de la
revolta és el Polisario, que és un
satèl.lit d´Algèria. Ni al Marroc es fan
avenços cap a la democràcia, ni el
Polisario és l´instigador de la revolta:
els diaris tancats per injúries al rei
han estat més que mai aquests
darrers 11 anys, i si obren els ulls
veuran que el Polisario té seriosos
problemes de connexió amb els
territoris ocupats.