Farts/es de misèria i de
repressió, desenes de milers
d’haitians/es s’han alçat
aquestes darreres setmanes
contra les tropes de la
Minustah, la força que sota la
bandera de l’ONU manté una
ocupació amb mà de ferro.

L’epidèmia de còlera i unes
eleccions fraudulentes són els
darrers capítols d’aquesta
història d’espoli i opressió.
Gairebé un any després del
terratrèmol que va matar 250.000
persones, els i les afectades
continuen malvivint en campaments
mancats de serveis bàsics. El
balanç de l’operació d’ajuda internacional
és nefast, tot i el xou
mediàtic que va portar moltíssima
bona gent a fer la seva donació a
les grans ONG. Ho demostren els i
les gairebé dos mil mortes per un
brot de còlera (una malaltia molt fàcil
d’aturar amb unes condicions
higièniques mínimes) que està fora
de control. La gota que va fer vessar
el got i desencadenà les
mobilitzacions va ser el resultat de
les anàlisis mèdiques, que
certificaven que la soca del virus
provenia del sud-est asiàtic i que el
focus es trobava en el riu Artibonite,
just al costat del campament de
cascos blaus del Nepal. Les
autoritats de l’ONU es van negar a
investigar el cas.

La notícia va córrer com la pólvora
i van esclatar les mobilitzacions.
Primer a Cap-Haïtien, on la gent va
tallar carreteres i es va enfrontar a
pedrades amb les tropes
d’ocupació. La repressió dels
soldats de la Minustah i la policia
haitiana va acabar amb dos morts.
Dos dies més tard, el 18 de
novembre, coincidint amb la
commemoració de la batalla de
Vertières (1803), una fita del procés
d’independència contra el
colonialisme francès, milers de
manifestants van respondre a la
crida de 13 organitzacions populars,
entre elles el sindicat Batay Ouvriye.

La manifestació, al crit de
«Minustah: Còlera» va ser dissolta i
reorganitzada diverses vegades fins
que, davant de la resposta dels i
les refugiades del campament de
Champs de Mars, que no es van
escapar als gasos lacrimògens, els
soldats van acabar fugint.
Per explicar aquesta reacció cal
recordar el paper que les tropes de
l’ONU han jugat des de 1994, quan
Bill Clinton, amb el suport de
França, el Canadà i Xile, va enviar
a Haití 12.000 soldats per assegurar
el cop d’estat que derrocà el primer
president elegit
democràticament, Jean
Bertrand-Aristide. En els
anys d’ocupació de l’ONU
el país s’ha enfonsat encara
més en la misèria (és el
més pobre d’Amèrica
Llatina) i ha quedat
demostrat als ulls de tothom
que els objectius reals de la
missió internacional no són
portar la pau i l’estabilitat
sinó garantir que les grans
multinacionals tèxtils
obtenen enormes beneficis
de les fàbriques establertes
a les «zones franques»,
lliures d’impostos, on els i
les treballadores guanyen
menys de dos euros al dia i
no existeixen els drets
sindicals. Si fa o no fa com
a la Xina, però només a
1.000 quilòmetres de la
costa de Florida.

Els soldats de l’ONU no
van treure la gent de sota
les runes quan el passat 12
de gener un terratrèmol va
esborrar del mapa barris
sencers. Tampoc han tret
de la intempèrie el milió i
mig de persones de la capital,
Port-au-Prince, que
segueixen als campaments
convertits en favel·les
permanents. No han portat
feina ni les promeses ajudes
al desenvolupament:
només ha arribat el 2% del
que va prometre la
conferència de donants. Els
cascos blaus només han
portat dues coses: la
repressió i el còlera.

La farsa de les eleccions

Les eleccions presidencials
previstes pel febrer es van haver
d’endarrerir pels efectes del
terratrèmol. Finalment es van celebrar
el 28 de novembre passat. La
mateixa ONU va xifrar la participació
en un 40% i dotze dels dinou
candidats van demanar l’anul·lació
dels resultats per un frau massiu
orquestrat pel president sortint,
René Préval. Finalment la Inté, el partit al poder, va reconèixer la
derrota, i els dos candidats de
l’oposició més ben situats van retirar
les denúncies de frau quan
se’ls va assegurar la presència a
la segona volta, programada pel
15 de gener.

Però més enllà del frau (la
premsa internacional present el
dia de les eleccions i molts
observadors internacionals van
denunciar nombroses
irregularitats però l’Organització
d’Estats Americans va donar per
bo el procés), aquestes eleccions
han estat una farsa perquè s’han
donat sota ocupació i tutela, sobre
tot dels Estats Units. Com
afirma Batay Ouvriye a la seva
declaració «Aquests ‘grans
amics’ que davant del planeta
sencer es fan passar per la
‘comunitat internacional’ van
acceptar les maniobres més brutes,
van organitzar les pitjors malversacions.

El seu paper en el procés va
ser determinant. Primer pel pes polític
que els atorga el fet de donar (o no)
els diners perquè les maniobres
responguin estrictament als seus
interessos [...] i en segon lloc per la
presència dels 12.000 soldats de la
Minustah, molt ben equipats en
qüestió de repressió». Les eleccions
estaven teledirigides: el xoc el partit
de govern i els opositors va ser més
aparent que real. No hi havia diferències
en els tres temes centrals pel
país: cap dels candidats qüestionava
el règim d’ocupació, cap es feia ressò
de la reivindicació d’augment del salari
mínim, i cap d’ells avançava mesures
de reforma agrària.