Dima Charif, periodista del diari Al-Akhbar de Beirut,
ens envia aquesta crònica sobre el recent canvi de
govern al Líban. Dima forma part d’un col·lectiu de
periodistes d’esquerres que denuncien el bloqueig de
Gaza i les amenaces d’Israel sobre el país. L’estiu
passat, el seu company Assaf Abu Rahal va ser
assassinat per l’exèrcit d’Israel quan cobria una
escaramussa amb les tropes libaneses a la frontera.

Tots els libanesos esperaven,
amb impaciència, el discurs del
secretari general de Hizbollah
Hassan Nasrallah, el diumenge
23 de gener a la nit, per saber
si la crisi que sacsejava el
Líban des de feia dues
setmanes s’acabava. Però el
discurs no contenia més que
les mateixes propostes ja
conegudes per tots els
libanesos a força de repetir-se
durant les jornades
precedents: no al retorn de
Saad Hariri com a primer
ministre. S’afirma que és el que
pensen tots els libanesos,
sense cap excepció, o gairebé,
que el país es dirigeix cap a
més complicacions en una
situació que s’afirma que ja és
intensa.

La crisi ve de fa anys, i es resumeix
en el rebuig de les forces del «8 de
març» i tota l’oposició al tribunal
especial per al Líban. Un tribunal
instaurat per l’ONU per determinar
els assassins de l’exprimer ministre
Rafic Hariri, perseguir-los amb la
justícia i establir «la veritat» -que s’ha
convertit en l’eslògan del partit del
«Futur», presidit pel fill del difunt i
primer ministre sortint. I després
d’uns quants mesos, Síria i l’Aràbia
Saudita van establir negociacions
per arribar a una solució final entre
les forces del «14 de març» (1) i
l’oposició. Síria negocia en nom de
Hizbollah i els seus aliats i Aràbia
Saudita en nom de la majoria.
Tothom esperaven el resultat
d’aquestes negociacions,
anomenades S–S.

Després de setmanes, circulaven
rumors que l’acord era imminent, i
acabarien els anys
de tensions entre
libanesos amb el
reconeixement en
contra d’algunes
demandes de Hariri. Però el matí
del dimarts 11 de gener les
negociacions del S-S es trenquen.
El fill del rei saudita Abdallah,
Abdelaziz, truca al president siri
Bashar l’Assad i s’excusa perquè
l’Aràbia Saudita no podrà aplicar
l’acord concretat entre els dos
països. Totes les mirades es giren
cap a Nova York, on el primer
ministre Saad Hariri porta uns
quants dies. Amèrica és
assenyalada com la principal responsable
de la ruptura de les
negociacions, especialment perquè
Hariri ha rebutjat, de cop i volta,
després de la seva arribada als
EUA, el compromís de S–S.

L’oposició declara el mateix dia la
seva intenció d’abandonar el govern
d’unitat nacional en 24 hores, si no
hi havia una reunió de govern. El
president libanès, Michel Suleiman,
no va poder convèncer Hariri que
tornés al país per aquesta reunió, i
els ministres de l’oposició van
mantenir la seva promesa: cinc
hores després del migdia del 12 de
gener, els 10 ministres opositors van
dimitir, seguits per un dels ministres
del president Suleiman. El govern
va ser considerat dimitit en perdre
11 dels seus 30 ministres. La
majoria va quedar en estat de xoc,
perquè no s’havia cregut que
l’oposició compliria l’ menaça.
Alguns membres constitutius del
«14 de març» van anomenar
«traïció» les consideracions del
ministre Adnan Sayed Hussein,
representant del grup del president
de la república al govern, que amb
la seva dimissió va permetre
l’enfonsament del govern.

D’acord amb la constitució
libanesa, el president de la república
va anunciar les consultes el
dilluns 17 de gener per designar un
nou primer ministre. Però el mateix
dia de les consultes el president les
va aplaçar una setmana per
permetre més converses entre els
partits polítics. L’oposició afirma
fermament la seva intenció de
nomenar un nou primer ministre i
rebutja el retorn de Hariri al poder.
Un acte que la majoria considera
que atempta contra els drets dels
sunnites, que són qui ha de
nomenar el seu representant per
aquest lloc.

Tot això passa i l’oposició segueix
en minoria. Però tot canvia el
divendres 21 de gener quan el
president del Partit Progressiu Socialista,
Walid Jonblatt, anuncia que
ell i cinc dels seus diputats votaran
al costat de l’oposició. Això després
de la seva visita a Síria. Aquest
anunci coincideix amb les
informacions difoses que el bloc de
diputats de Trípoli no votaran ningú.

És aleshores quan l’oposició es va
convertir en majoritària i el «14 de
març» va quedar bloquejat. Però
Hariri rebutja retrocedir i anuncia
que es presentarà per al lloc de primer
ministre. Dissabte a la nit el
nom de Najib Mikati, un dels diputats
de Trípoli, s’anuncia que serà el
candidat de l’oposició. Això es confirma
el diumenge a la nit, quan
Nasrallah anuncia en el seu discurs
que el primer candidat de l’oposició, l’exprimer ministre Omar Karame,
no està entusiasmat amb tornar
al poder. Hariri i el seu bloc
rebutgen la candidatura de Mikati,
sobretot perquè ell havia estat
candidat a les eleccions
parlamentàries en la llista de Hariri
a Trípoli.

Dilluns, a migdia, comencen les
consultes al palau presidencial,
Baabda. A Trípoli, al nord, un dels
bastions sunnites, s’organitzen
manifestacions a la tarda, quan
queda clar que Mikati pren
avantatge sobre Hariri. I petits
enfrontaments esclaten en
aquesta ciutat entre els partidaris
d’Hariri i els de Mikati, originari de
Trípoli.

Hi ha temor que aquests
enfrontaments es transformin en
confrontacions majors. L’oposició,
que insisteix en la participació del
bloc del «14 de març» en el seu
govern, diu que no vol eliminar
ningú. Però el «14 de març», que
fins ara rebutja participar en un
govern que Hariri no presideixi,
repeteix que l’oposició vol eliminar
la majoria sunnita del poder en favor
dels xiïtes.

Això pot ser cert, perquè que la
majoria dels sunnites, als quals la
constitució atribueix el lloc de primer
ministre, estan alineats amb
Hariri. I l’oposició només té
algunes figures sunnites sense
gaire públic.

Les dues llargues jornades de
consultes van acabar amb el
nomenament de Najib Mikati com
a nou primer ministre, i el canvi
real va començar el dimarts per
poder arribar a un nou govern.
L’últim govern que va presidir Hariri
va trigar més de 5 mesos en formar-
se.

Dilluns a la nit, quan va quedar
clar que Mikati seria al dia següent
el nou primer ministre, els diputats
del «Futur» de la ciutat de Trípoli,
van convocar la gent a participar
dimarts en una «jornada de ràbia»
per manifestar-se contra el que ells
anomenen el «cop d’estat de
Mikati», que gosa ser primer
ministre. Dimarts, a totes les regions
que tenen una gran densitat de
sunnites, van esclatar
manifestacions que es van convertir
en enfrontaments amb les forces
de l’ordre, sobretot a Trípoli, on els
partidaris del «Futur» van cremar un
cotxe de la cadena «Al Jazira» i van
perseguir els periodistes que havien
anat a cobrir la manifestació.

El primer ministre sortint, Hariri, va
cridar els seus partidaris a aturar les
manifestacions, però el bloc del «14
de març» va organitzar aquella
mateixa nit una petita manifestació a
la «Plaça dels Màrtirs», al costat de la
tomba de Rafic Hariri, per manifestar
el seu desacord amb l’anomenat
«govern d’Hizbollah» en formació.

Dima Charif

Beirut, 25 de gener 2011

Nota de traducció :

1. «14 de març» : bloc pro occidental
presidit per Hariri que pren el nom de la
data de l’assassinat del seu pare.