Després de la gran mobilització que
va obligar Evo Morales a retirar el
gasolinazo, la lluita continua a Bolívia.
El 10 de febrer el president bolivià,
acompanyat de la seva comitiva, es
disposava a participar en la desfilada
d’homenatge als 230 anys del primer
crit llibertari a l’Amèrica Llatina, però
una marxa de protesta convocada per
la Central Obrera Departamental va
obligar el president a abandonar
Oruro. Aquesta marxa de protesta
tenia com a objectiu expressar el
rebuig per l’increment de les tarifes en
el transport i la pujada dels productes
bàsics: el millor homenatge que es pot
fer als que van encapçalar l’aixecament
de 1781 és lluitant com ells per la
justícia i igualtat per als i les oprimides.

Oruro, la ciutat minera, la ciutat
lluitadora a cop de dinamita, recordava
a Evo què és l’emancipació. Al final de
la marxa Jaime Solares, de l’executiu
de la central obrera, exigia a Evo que
gastés només dos milions en la
compra d’aliments per al poble dels
més de 10 milions de dòlars en
reserves obtinguts pel govern: «ningú
no el qüestionarà per fer-ho « -va dir.
En un país on els infants de 14 anys
treballen a les mines, la revolució que
vol portar a terme Evo Morales no és
cap altra que fer de comparsa de les
multinacionals però parlant com si fos
el campió del socialisme.

Vaga general

El 19 de febrer la COB va convocar vaga
general. «Evo, Evo cabró!» cridaven els i les
manifestants que van començar a congregar-
se a l’Alto per marxar 15 quilòmetres
fins la Paz. L’eslògan, que alguna vegada
havia estat de l’oposició conservadora de
la Mitja Lluna, l’entonen ara vells aliats
sindicals del president, simpatitzants del
Moviment al Socialisme (MAS) i votants de
l’oficialisme, frustrats/des amb la gestió
econòmica del Govern. Treballadors/
es, mestres, estudiants i
professionals acompanyen als
carrers a la Central Obrera Boliviana
(COB), la columna vertebral
de la reivindicació. El sindicat va
convocar una vaga general de 24
hores per demanar un augment
salarial del 30%. Insisteixen que
només amb aquesta xifra podran
plantar cara a l’alça sostinguda de preus de
la cistella familiar i els bitllets de transport.

La metxa de la bomba inflacionària la va
encendre l’executiu al desembre, quan va
eliminar per decret els subsidis als combustibles
i va provocar un efecte dominó en tota
la cadena productiva. Morales va reconèixer
el seu error i va fer marxa enrere amb el
gasolinazo, però ja era tard. El cost de béns
de consum bàsic, com el sucre, la llet i la
farina, no deixen de pujar des d’aleshores.
Segons dades oficials la inflació a Bolívia el
2010 va ser del 8%. El Govern va estimar
en un 4% la d’aquest any, però pocs dies
després es va corregir i la va canviar pel
6%. La central obrera, en canvi, treballa amb
xifres d’estudis privats que pronostiquen alces
de fins el 30%. Per això no es conformen
amb el 7% de pujada salarial que
promet el president.

A Oruro, Potosí i Cochabamba els bitllets
d’autobús han augmentat fins el 30%. Al
malestar per la inflació se suma la
preocupació pel desproveïment, sobretot de
sucre. L’única resposta oficial és que falta
poc per l’abril, quan comença la collita de
canya. Mentrestant els i les veïnes omplen
els carrers de cues per aconseguir-ne algun
quilo portat del Brasil, venut a preu
d’especulació.

Per si tot això fos poc, Morales va tirar
més llenya al foc. «Amb justa raó, la COB
ens demana reactivar l’aparell productiu,
cosa que significa noves indústries» -va dir
en roda de premsa. «Però necessitem
diners, no només ens gastarem els diners
en salaris. De debò, a mi em fa riure quan
diuen «increment salarial del 40, 50, fins al
70 per cent. És descabellat».
El seu comentari va augmentar el disgust
de Pedro Montes, secretari executiu de la
COB i fins ara proper al president. El sindicalista
s’havia retirat d’una negociació amb
dos ministres, disconforme amb la proposta
governamental i amb l’absència a la reunió
de Morales i del vicepresident, Álvaro García
Linera, i va respondre amb duresa a Evo: «el poble no menja percentatges i no és
descabellat per a l’estómac dels
bolivians». Evo, Álvaro, el poble té fam.

El trotskisme vol fer caure a l’indi

Enmig d’aquest clima el vicepresident
Álvaro García Linera va acusar els i els
dirigents trotskistes del professorat. En la
seva opinió el trotskisme «no és
ultraesquerra sinó que és la ultradreta
camuflada. Perillós. Alguns d’aquests
dirigents que dirigeixen sindicats parlen
amb un discurs revolucionari perquè tornin
els d’abans». En el seu discurs va exhortar
els dirigents a desemmascarar els
traïdors als sindicats i buscar la unitat
entorn del lideratge del president Evo Morales,
en contra del trotskisme que «és
l’avançada política de l’extrema dreta que
en el passat va acabar amb governs
populars com els de Juan José Torres i
Hernán Siles Zuazo, per donar pas a Hugo
Banzer i Víctor Paz Estensoro». Aquestes
declaracions van dirigides al Partit Obrer
Revolucionari, un vell partit amb més de
70 anys d’història, fundador de la COB i al
qual es deuen les Tesis de Pulacayo de la
central sindical. Les Tesis propugnen la
independència de classe, el salari bàsic
vital i mòbil, la setmana de 40 hores i
l’escala mòbil de salaris, la caixa de
resistència en les vagues, l’ocupació de
les mines i el control obrer, l’armament dels
treballadors… Les Tesis de Pulacayo van
ser votades pels miners bolivians al
novembre de 1946, i qüestionen la
propietat privada capitalista, just el contrari
del que fa el govern d’Evo Morales i el MAS.

L’acusació que el trotskisme és la
ultradreta és el mateix conte estalinista
de sempre. Al MAS de García Linera i
d’Evo Morales mai no el qualificarem
d’ultradreta, però sí de ser els cadells de
les multinacionals, de no tocar gens la
propietat privada de la burgesia. Els
acusem de traïdors a la classe obrera,
perquè amb el suport dels i les treballadores
podien haver fet el canvi a Bolívia.

Si cridar als 4 vents que les condicions
dels i les treballadores són nefastes a
l’altiplà, que hi ha fam i misèria, és motiu
per qualificar qualsevol dirigent obrer o
organització «d’ultradreta», això és generar
confusió enmig de la situació de lluita
i els dirigents que ho fan, com Evo i Álvaro
García, deixen el camí obert a la dreta
boliviana amb el desencantament del
poble de Bolívia davant del que estan fent
els dirigents masistes: atacar les
condicions de vida, cada vegada pitjors,
dels i les treballadores bolivianes mentre
les multinacionals cada vegada guanyen
més diners a Bolívia.

José Díaz de la Blanca