S’ha encetat la crisi política
més profunda a Portugal des
del temps de la revolució. La
radicalització de la lluita social
va impedir que s’apliquessin
les mesures governamentals
del PS i del PSD per reposar la
taxa d’acumulació. La caiguda
del Govern va ser inevitable i
per aplicar el que el Govern no
va poder la burgesia va cridar
l’FMI. Quines són ara les
sortides per als treballadors?
Com revertir a favor nostre la
brutal crisi capitalista que ha
arrossegat a la fallida els
països de la perifèria d’Europa?
Un món anticapitalista és
possible … o imprescindible?
Economia nacional i deute
públic: els mites de
l’economia capitalista.

Des de la fundació dels estats
capitalistes moderns, un dels triomfs
més grans de la burgesia ha estat
convèncer la classe treballadora
que existeix un ens anomenat
«interès nacional». Hi hauria
quelcom que estaria per sobre dels
interessos de classe i que es
manifestaria, en el pla ideològic, en
el patriotisme; i, en el pla
institucional, en la defensa de l’Estat
com una institució que arbitraria els
interessos de les classes d’acord
amb el que seria millor «per tothom».
Convèncer els treballadors
d’aquesta mentida és una condició
necessària no només per mantenir
quotidianament el projecte burgès
d’explotació, sinó també per garantir
les millors respostes d’aquesta classe
quan es produeixen crisis cícliques.

Un exemple il•lustratiu d’aquesta
lògica la tenim ara amb
l’anomenada crisi del deute públic.
D’acord amb la publicitat
institucional, l’Estat, àrbitre,
s’hauria, fruit de les més variades
circumstàncies, endeutat més enllà
de la seva capacitat, posant en risc
«l’interès nacional», per la qual cosa
quedaria com a única alternativa
retallar les despeses públiques per
arribar a l’equilibri pressupostari
(reducció del dèficit fins el 3%
imposat per la UE).

Però què és el dèficit pressupostari?
En el capitalisme l’Estat juga un paper
central, especialitzat a centralitzar i
gestionar els negocis comuns de la
societat d’acord amb els interessos
de burgesia. L’existència d’aquest
Estat és imprescindible per mantenir
el mode de producció capitalista.
L’Estat s’encarrega de la part de la
producció que exigeix una gran
centralització de capitals, com formar
mà d’obra (educació), reparar
aquesta mà d’obra (salut), seguretat,
construir i conservar infraestructures,
centralització de grans muntants de
capital en la constitució de capitals
fixos (carreteres, transports, etc.).
D’una altra manera difícilment es
trobarien capitals privats disposats a
assumir-ho.

En el compliment d’aquestes
tasques el deute públic juga un
paper fonamental. Per què? És una
tendència antiga que l’Estat recapta
menys impostos a la burgesia,
substituint la seva
«contribució» a l’Estat
a través de l’emissió
de deute públic. O sigui,
l’Estat demana
préstecs a la bur-gesia
i els els paga amb
interessos.
Així veiem com el
muntant que la
burgesia hauria de
pagar a través
d’impostos directes
(com l’IRC) ha estat
substituït per
impostos indirectes,
com l’IVA. L’IVA
només va començar a cobrar-se a
partir de 1986 i avui ja arriba al 23%
per a la majoria dels productes.
Finalment, aquest deute titularitzat
es converteix, més enllà d’una font
de rendiments, en una preciosa
«reserva», especialment per a la
banca, a la qual recorre en
qualsevol moment per garantir i
subministrar crèdit. Això perquè és
un préstec sota la forma de títol,
que en qualsevol moment pot convertir-
se en diners.

Per què serveixen els PECs? (NT: Progama d’Estabilitat i
Creixement)

Les ruptures d’aquest mercat del
deute públic tenen un significat molt
diferent del de la propaganda
institucional. Passa que la burgesia
ha conclòs que la taxa de
rendibilitat del capital en l’espai
econòmic portuguès està per sota
del que és acceptable, d’acord
amb els patrons europeus, una
conclusió que s’expressa amb les
notes de les agències de rating.
L’única mesura possible per
aquesta burgesia és… recuperar
aquesta rendibilitat. Com?

Només es pot fer d’una manera:
anant a la massa salarial. Totes les
mesures que ha dut a terme el
govern, i que han estat àmpliament
recolzades per l’oposició burgesa,
passen per actuar sobre els
rendiments dels treballadors, o sigui,
augmentar la taxa d’explotació,
el que la burgesia anomena
productivitat. El sentit dels PECs I, II, III i IV és sempre el mateix: tant li
fa si amb retallades salarials,
augments dels impostos sobre el
consum, retallades en les pensions
o, molt important, conversió dels
títols de rendiment en títols de
propietat (privatitzacions). Finalment,
l’opció per les exportacions
expressa no només un reajustament
del capital portuguès davant la
caiguda de la capacitat de consum
de la seva pròpia classe
treballadora, sinó també la cerca de
mercats amb rendibilitats majors.

I si no paguem el deute?

Contra les sortides de la crisi de
la burgesia, les úniques solucions
possibles per a les classes
treballadores són les seves, les
socialistes, perquè no hi ha manera
d’harmonitzar-les totes dues. La
consolidació pressupostària en
qualsevol modalitat que impliqui
«complir els nostres compromisos»
i pagar el deute significa consolidar i
pagar a costa dels treballadors, o
sigui, dels seus salaris o fins i tot de
la seva ocupació.

La sortida des del punt de vista
de la classe treballadora passa per
trencar amb aquesta lògica i
interrompre immediatament la
sagnia, i no pagar el deute és una
condició necessària per aquesta
interrupció. Naturalment que una
mesura d’aquestes dimensions implica
una sèrie de qüestions connectades
a la sostenibilitat material de la
societat que, en darrer terme, només
es poden contestar d’acord amb la
dinàmica de la lluita de classes.

Aquí és important veure
l’executabilitat d’una mesura com
aquesta, tant com el seu impacte.
Immediatament, perquè aquests
títols formen part d’una gran
proporció de les reserves bancàries
tant portugueses com europees i
són precisament aquestes reserves
les que permeten als bancs tenir
accés a la liquiditat per efectuar
préstecs de tot tipus. És
precisament aquí on hi ha la base
per crear moneda en la forma de
capital de crèdit, que serà usat tant
per finançar el capital productiu com
l’especulatiu.

Acceptant que el deute públic és
de prop del 110% del PIB i que
aquest, una vegada posar en
moviment, genera una quantitat de
moneda molt més gran que aquest
valor, només limitada per les reserves
obligatòries dels bancs, és
totalment erroni parlar de
dependència de Portugal, sinó que
és més apropiat parlar
d’interdependència amb aquesta
classe parasitària que té per nom
el de creditors, que tenen més a
perdre si no paguem el deute que
no pas nosaltres. L’exemple
d’Islàndia és força il•lustratiu.
Després de la suspensió de
pagaments de la seva banca,
aquesta va ser nacionalitzada amb
l’objectiu de transferir a l’Estat la
càrrega del deute amb els inversors
estrangers, particularment
anglesos, holandesos i americans
(molt semblant als casos BPP i BPN).
Succeeix que, per via de referèndum
i contra les instruccions de la seva
classe dirigent, els islandesos van
decidir no pagar. Passat més d’un
any, a part de les amenaces, Islàndia
s’ha convertit en el primer país, amb
una crisi d’aquestes dimensions, que
ha registrat creixement econòmic.
(...)

Naturalment, haurien de seguir a
una mesura així, d’acord amb la
dimensió dels reptes, unes quantes
més com la nacionalització del sistema
bancari i financer, així com del
comerç exterior. En aquest capítol,
els treballadors portuguesos guarden
l’experiència de la revolució de 1974.
També l’ús i expansió dels recursos
propis poden aconseguir-se nacionalitzant
els sectors estratègics de
l’economia com, per exemple, els
transports, l’energia i la comunicació.
La reconversió i expansió productiva
poden i han de ser usades per a
la producció i l’ocupació. Han de ferse
retallades en sectors com defensa,
que, una vegada més, sota el
pretext de «complir els nostres compromisos
» amb l’OTAN, serveix primer
de tot com a drenatge dels
excedents de les indústries militars
americana, anglesa, alemanya, etc.
Finalment, tot aquest moviment
només serà possible amb la ruptura
de la camisa de força dels tractats i
de la moneda de la UE.

Estem tots contra l’FMI? Però
què farem per vèncer?

La lluita de classes és així: PEC I,
PEC II, vaga general, vagues
parcials, PEC III, manifestació
Geração à Rasca (Generació a l’Escombraria), manifestació de la
CGTP, vagues dels transports, PEC
IV no passa, Govern cau. La
burgesia va anar aprovant PECs
mentre va tenir base social per anar
avançant. Va haver de recular quan
la radicalització de la situació social
ho va imposar. Va agafar-se a les
dues últimes cartes: convocar
eleccions per canalitzar el
descontentament social cap a un
altre procés electoral, portar l’FMI
per aplicar les mesures que no havia
aconseguit aplicar tot sol.

S’ha parlat molt de les alternatives
econòmiques per aconseguir la
consolidació pressupostària sense
recórrer a l’FMI i a les mesures
dràstiques que els països centrals
volen imposar a Portugal. Al
capdavant d’aquestes mesures hi
ha la defensa d’una política
d’increment de la producció nacional,
defensada pel PCP, així com la
renegociació del deute públic. El
BE, amb un programa clarament
menys ambiciós, perquè afirma el
compromís amb l’objectiu del dèficit,
s’oposa a aquestes mesures de
l’FMI. Però, del que es tracta avui,
aquí, ara, amb la màxima urgència,
no és només de declaracions
programàtiques, sinó d’un pla polític
i de lluites que ens permetin derrotar
la dreta, els PECs i l’FMI. Una
resposta política per a una crisi política.

Donar com a sortida votar el
PCP o el BE el juny que ve no és
una sortida que ens faci vèncer.
Davant la perspectiva que el bloc
central, en conjunció amb l’FMI, es
prepara per continuar governant i
aplicant PEC rere PEC i perquè
sabem que el PS, el PSD i els CDs
estan per edificar un govern antisocial
i repressiu que agreujarà el ja
tortuós camí que hem caminat, la
perspectiva d’una unitat del Partit
Comunista i del Bloco d’Esquerda
en una coalició preelectoral amb un
programa mínim era molt
benvinguda, i lamentem verificar
que no s’ha produït. És evident que
seria un èxit i una victòria per a tota
l’esquerra i un problema seriós per
al bloc central.

Efectivament, una candidatura
d’aquestes estaria en condicions de
mobilitzar no només els militants del
PCP i els adherents del BE, sinó
també milers i milers de persones
que cada vegada en major nombre
s’abstenen en els processos
electorals. La lliçó de la manifestació
de 12 de març, una manifestació,
convocada inicialment pel Facebook
que va reunir al final 300 mil persones
a tot el país, demostra
clarament que hi ha un espai
gegantí no només de
descontentament i debat sobre la
precarietat, sinó de ganes reals de
lluitar contra aquestes mesures
brutals.

Al so simpàtic i entusiasmant
dels Homens da Luta (NT: Homes
de la Lluita, conjunt portuguès), el
poble va omplir els carrers d’alegria
però també de ganes de lluitar.
PCP i BE tenien l’obligació
històrica de, en unitat, oferir una
estratègia que trenqui amb el programa
que ens va conduir fins aquí.
S’esperava el coratge de, en unitat,
rebutjar el pagament del deute
públic, defensar la nacionalització
de la banca i dels sectors
estratègics i empreses lucratives de
l’economia, garantir la defensa dels
drets socials i sortir de l’OTAN
afegint-se a la campanya contra les
seves croades imperialistes. En
suma, l’esquerra, si vol ser alternativa,
hauria de, a més de donar una
resposta electoral i fer de les
eleccions una mobilització social,
prioritzar la lluita política al carrer en
detriment de la concertació social i
abandonar qualsevol esperança en
un programa de consens amb
aquells que han estat els botxins de
les conquestes d’Abril.

En aquest sentit, el col•lectiu de
la revista Rubra va subscriure la
important crida a la unitat de les
esquerres (vegeu el requadre) que
es reclamen antiliberals i unim la
nostra veu a l’exigència d’un programa
mínim d’unitat contra la
dreta que ens ha governat en els
darrers 37 anys. La unitat
d’aquesta esquerra no es pot
posposar en nom de compromisos
futurs, que mai no passen de jocs
puntuals al Parlament.

Raquel Varela i Renato Guedes

Revista Rubra. Abril 2011.

Portugal.

Petició per una alternativa d’esquerres

«... Conscients que els
camins no són fàcils, també
perquè ha faltat voluntat en
el camí, els ciutadans i
ciutadanes d’esquerra
sotasignants fan una crida:

- al Bloco d’Esquerda i al
Partit Comunista Portuguès
perquè es trobin, amb
l’objectiu únic de debatre
alternatives de govern, a
l’esquerra, que mobilitzin el
poble portuguès per a una
ruptura amb les polítiques
neoliberals;

-} que en aquesta cerca
d’alternatives siguin
interlocutors la CGTP i les
o r g a n i t z a c i o n s
representatives dels
treballadors, els partits de
l ’ e s q u e r r a
extraparlamentària i els
moviments socials
progressistes;