Tres mesos després de la
caiguda de Ben Ali, la revolució
tunisiana continua avançant
fora dels focus dels mitjans de
comunicació. La pugna entre el
moviment de masses, que lluita
per continuar empenyent el
procés endavant, i l’intent de
recomposició de les forces del
vell règim, que volen mantenir
els seus privilegis, segueix
oberta. L’imperialisme
retrocedeix i, a cada pas
enrere, intenta posar una nova
barricada, un nou obstacle que
aturi la gent. Però no ho
aconsegueix, com tampoc la
intervenció a Líbia ha pogut
aturar l’onada revolucionària,
que amenaça els règims de
Síria i el Iemen, mentre creixen
les mobilitzacions a Algèria i el
Marroc.

El poble tunisià ha imposat la
caiguda dels dos governs encapçalats
per Mohamed Gannouchi, el
primer ministre de Ben Ali, que va
assumir el poder després de la fugida
del dictador. Les mobilitzacions han
aconseguit arrencar dels ministeris
clau els pesos forts del vell règim, fins
a forçar la sortida del mateix
Gannouchi. També s’han guanyat
altres reivindicacions importants: la
dissolució de la policia política i de
l’RCD -el partit-estat-, l’amnistia dels
presos polítics i el processament de
Ben Ali per corrupció i tràfic de
drogues.

Les maniobres de recomposició del
vell règim s’han anat tombant al
carrer, però no s’ha format una alternativa
de poder. El molt afeblit
govern de Caïd Essebsi, que ha
succeït Gannouchi per designació
del president del Parlament, va haver
de concretar pel proper 24 de juliol
les eleccions a una Assemblea
Constituent, com reivindicava el
moviment, un Parlament que
elaborarà una nova constitució per
sotmetre-la a referèndum. Per legitimar
la convocatòria electoral ha
constituït l’anomenada Alta
Instància per la Realització dels
Objectius de la Revolució, de la Reforma
Política i de la Transició
Democràtica, un organisme format
per 153 membres representants de
la Unió General de Treballadors
Tunisians (UGTT), els partits de
l’oposició, les organitzacions de
drets humans, i les associacions de
dones, periodistes i advocats/des,
a més de diverses «personalitats».
El Front del 14 de Gener, que agrupa
les forces d’esquerra, encapçalat
pel Partit Comunista dels Obrers
Tunisians, va denunciar la forma que
s’ha constituït aquest organisme,
designat a dit pel govern, la
composició (inclou persones que no
han participat i fins i tot han
denunciat el procés revolucionari) i
el sistema de votació, que dóna el
mateix pes a tots el seus membres.
El Consell de Defensa de la
Revolució, una plataforma
constituïda per «supervisar» l’acció
del govern provisional, que agrupa
el front 14 de Gener, l’UGTT i partits
nacionalistes i islamistes, a més
d’associacions d’advocats/des i de
drets humans, va declarar que l’alta
instància «no respon en la seva
composició, missions, prerrogatives
i en el seu funcionament a les
exigències de l’actual etapa
transitòria» i que l’organisme «va
contra l’enfocament del Consell,
que s’ha constituït com a referent
de consens per les orientacions
polítiques i les grans decisions».

L’Alta Instància s’ha d’encarregar
de reformar el codi electoral perquè
les eleccions se celebrin amb
garanties democràtiques. Més de 90
partits han demanat la legalització
després de la fi de la dictadura. Les
primeres decisions de l’Alta
Instància han estat prohibir la
participació a les eleccions dels
que havien tingut càrrecs de
govern o responsabilitats a
l’RCD sota la dictadura,
establir un sistema de
proporcionalitat que beneficia
les minories i imposar la paritat
d’homes i dones a les llistes
electorals, que hauran de ser
de tipus «cremallera» (homedona-
home-dona...).

Al marge del procés polític,
les vagues continuen arreu del
país exigint la millora de les
condicions laborals: en el
turisme, els i les treballadores
de la neteja de la capital, en la
sanitat.... Aquestes mobilitzacions
posen blanc sobre negre que la
democràcia no és la panacea per
resoldre tots els problemes que han
portat a l’esclat revolucionari. A les
regions de l’interior, bressol de la
revolució, l’atur continua als elevats
nivells de sempre i les condicions de
vida no han canviat respecte les de
la dictadura.

No sabem si l’Assemblea
Constituent serà un pas més en el
procés revolucionari, en la mesura
que pot obrir un nou espai per a les
forces d’esquerres, per completar
la ruptura democràtica amb la dictadura,
incorporar un programa
social a la revolució, i trencar els
vincles amb l’imperialisme,
rebutjant en primer lloc el pagament
del deute extern i recuperant tota
la riquesa per al poble tunisià.
També pot servir pel contrari, per
canviar-ho tot sense que res canviï,
donar l’espai a la burgesia per
recomposar-se i consolidar el control
de l’imperialisme sobre el país.

La lluita de classes dirà si la
revolució tunisiana avança de les
reivindicacions democràtiques cap
a les socials o si es limita a una
façana democràtica que acabarà
cedint el terreny a la
contrarevolució. Nosaltres seguirem
recolzant el poble tunisià i la seva
revolució, que ha obert la porta del
canvi al Magrib i l’Orient Mitjà i continua
essent-ne l’avantguarda.