Mouafk Assad, és un metge
d’origen sirià i duu 30 anys a
l’Estat espanyol. Fa poques
setmanes va visitar la seva família
a la ciutat d’Homs i va ser
testimoni de la repressió. Ara
contribueix a organitzar una nova
associació de sirians a Catalunya
enfrontada al règim de Bashar al-
Assad. Des de LI, donem tot el
suport a les mobilitzacions
setmanals que convoquen davant
de la seu de la Generalitat a
Barcelona, i us apropem aquest
testimoni de primera mà, malgrat
les nostres diferències respecte el
tribunal internacional i la negació
de la identitat kurda.

LI.- Vas poder veure de primera
mà la repressió del règim d’Assad
fa només unes quantes setmanes
a Homs. Quina és ara la situació?

MA.- Des de fa més d’un mes i mig,
la situació a Síria és caòtica. El comerç
obre i tanca no se sap quan. Els dies
que hi vaig estar els infants no anaven
a escola. Quan algú surt al carrer no
se sap si tornarà: és una loteria, et poden
ferir o matar o pots quedar detingut.
I les forces del govern no són l’únic perill:
també els shabiha, que no duen uniforme,
assassinen sense deixar cap rastre
perquè els encobreix el muhabarat, els
serveis secrets. Ja és tard per a les reformes,
perquè el règim ha perdut tota
la credibilitat i legalitat i és difícil trobar
algú que no tingui un veí o familiar mort
o desaparegut.

LI.- Hi ha notícies de soldats
assassinats per negar-se a reprimir
les manifestacions. Què passa a
l’exèrcit?

MA.- Les tropes estan en alerta màxima i incomunicades de
l’exterior. Quan els fan sortir al carrer els diuen que van a lluitar
contra bandes terroristes. Quan es troben davant de manifestants
i es neguen a disparar són sentenciats a mort allà mateix. De fet
els primers dies de la revolta a Daraa van acabar amb una divisió
sencera de l’exèrcit: segons les informacions de què disposo
són 700 soldats i ara els estan lliurant als seus familiars, dos
mesos després. Tots els comandaments que participen en la
repressió són de l’entorn d’Assad: la majoria de matances estan
associades a la Quarta Divisió, comandada pel germà menor
del president, Maher al Assad, i el muhabarat.

LI.- Qui està impulsant la revolta? Quines són les principals
reivindicacions?

MA.- La revolta ha estat espontània. Això no significa que no
hi hagi organitzadors, però es tracta d’una revolta del poble sirià
contra el poder absolut. No és un conflicte ètnic ni religiós: hi ha
manifestants assassinats de totes les ètnies i confessions.

LI.- Quin és el paper dels treballadors i treballadores?

MA.- Els treballadors són el gruix dels manifestants. Els pocs
que tenen la sort de tenir una ocupació són funcionaris, ja que
la resta treballa per al holding del president i companyia sense
assegurança ni cap estabilitat: treballes quan et criden i punt.
Els del sector lliure estan paralitzats perquè no funciona res.

LI.- També s’han aixecat els kurds, a l’est del país.

MA.- Els kurds també són sirians i s’aixequen com els altres.
Cal treballar amb ells, ja que el nostre objectiu és el mateix:
alliberar-nos del poder absolut. De fet aquí a Barcelona els kurds
són els més actius en les mobilitzacions. Jo no els anomeno
kurds, sinó sirians, perquè ja no sé on hi ha la diferència.

LI.- Per què la caiguda d’Assad preocupa a Israel?

MA.- Israel sempre ha presumit de ser l’única democràcia a
la zona, però el fet és que negociar la pau amb una democràcia
és molt més complicat. Perquè els dictadors, com Al-Assad i
Mubarak, ho venen tot a canvi de mantenir-se en el poder. Això
és el que han fet els governs àrabs, a més d’utilitzar
l’enfrontament amb Israel per a la repressió interna: la llei
d’emergència de Síria que prohibeix les manifestacions es justifica
perquè suposadament estem en guerra, quan tothom sap
que ja no hi haurà guerra contra Israel: simplement ho utilitzen
com a moneda de canvi

LI.- Una intervenció militar de l’imperialisme serviria per
frenar la repressió?

MA.- La nostra posició és clara: el canvi ha de sortir de dintre
encara que costi més temps i més sofriment, ja hem vist què ha
passat a tots els països on hi ha hagut intervenció: l’Afganistan,
l’Iraq i ara Líbia. El poble sirià és molt patriòtic en aquest sentit,
la bugada es renta a casa, en canvi sí que demanem una
condemna al règim i el seu aïllament com a mesures i perseguirlo
per condemnar-lo davant del Tribunal Internacional per crims
de guerra.